I si el futur fos talibà?

Quan Bill Clinton va dir que el futur seria o català o talibà, la ximpleria complagué els il·lusos que es paguen de paraules. La llagoteria era la torna del xec cobrat per la selfie que el govern català tingué el caprici de fer-se amb l’ex-president més popular de les últimes dècades. Políticament, però, l’elogi era inconseqüent. L’any següent José María Aznar demostraria que una imatge val més que mil paraules posant els peus damunt la taula amb George W. Bush durant la cimera dels G-8. A molts catalans, però, se’ls va escapar la ironia de Clinton, acostumats com estan a dividir el món en bons i dolents i considerar-se, per vocació meritòria, els més bons de tots. I és que els talibans no haurien pagat mai una fortuna per fotografiar-se amb el president americà i afalagar-se d’una manera tan barroera. A ells la inflexibilitat els ha dut el menyspreu de mig món però una sonada victòria en una guerra de vint anys contra les forces més ben equipades del planeta. Vint-i-nou, en realitat, si hi comptem la guerra contra els soviètics durant els anys vuitanta.

Heus aquí que el món no sols es divideix d’acord amb criteris morals, sinó també d’acord amb uns altres, el de la gosadia en la resistència, posem per cas. També era això, o més ben dit, era justament això que es desprenia del fals elogi de Clinton, qui durant la seva presidència no va apartar-se ni un mil·límetre del guió de la política exterior dels Estats Units en relació amb Espanya. Tampoc no se n’havia apartat cap dels seus antecessors ni, després, cap successor. Irònicament, l’únic que s’acostà a reconèixer molt indirectament el dret d’autodeterminació dels catalans fou l’imprevisible Donald Trump, quan el setembre del 2017, durant la conferència de premsa amb Rajoy al Jardí de Roses, respongué a un periodista que si el president espanyol volia impedir el referèndum, la gent s’hi giraria en contra. I reconegué implícitament la condició nacional de Catalunya recordant que el conflicte feia segles que durava. Era una crítica a la incapacitat de l’estat de resoldre’l políticament i al concepte de democràcia de Rajoy, crítica que no s’escapà al president espanyol malgrat anar embolicada amb un desmesurat elogi d’Espanya i una defensa de la seva unitat.

Els estats no tenen amics sinó interessos. Una greu ingenuïtat de l’independentisme fou confiar en la raó democràtica dels catalans i descurar els interessos dels estats decisius. En canvi, la diplomàcia espanyola, que coneix bé els reflexos del poder, va treballar-hi sense importar-li’n el preu. S’ha criticat molt els favors d’Alfonso Dastis per a comprar les voluntats d’alguns governs, però féu allò que calia del punt de vista de l’estat. Per més gran que fos, el preu no ho seria mai tant com perdre Catalunya. Els interessos i no pas els principis amistancen els estats, si fa no fa com passa amb les persones. En qüestió de dies els talibans van capgirar l’actitud occidental i convertiren els enemics mortals d’una guerra de vint anys en interlocutors i futurs subministradors d’ajut econòmic. La Unió Europea va avançar-se en el reconeixement de facto, disfressant la giragonsa amb la vàcua exigència que es respectessin els drets de les dones i la llibertat d’expressió. A Alemanya, el ministre d’Afers Estrangers, Heiko Maas, no va deixar pràcticament cap espai per al dol entre el discurs d’Annegret Kramp-Karrenbauer del 24 d’agost, en què la ministra de Defensa es referí a les baixes i ferits de l’exèrcit propi, i l’obertura de relacions amb el règim talibà.

La situació dels Estats Units no és pas més còmoda, però de moment Biden no es pot permetre les cabrioles de la Unió Europea. Ja li arribarà també el moment de normalitzar el règim talibà, encara que ho faci amb més decòrum i unes contrapartides concretes. El nation building s’ha acabat i això no és cap bona notícia, car ningú ja no podrà reclamar als “imperialistes” que defensin la democràcia allà on la gent la menysté o fins la repudia. Allò de “la gent s’hi girarà en contra”, que advertia Trump si el govern espanyol violentava el referèndum, s’ha esfondrat no sols per l’intent de l’ex-president americà d’anul·lar centenars de milers de vots a les eleccions de l’any passat, sinó sobretot per la devaluació de la democràcia arreu del món. Cada vegada hi ha més pobles que no respecten les urnes. La imatge dels nous temps podria ser ben bé la manifestació, la passada setmana, de dones afganeses tapades de cap a peus i exhibint pancartes en què es llegia: “Mori la democràcia”.

D’ençà del segle XIX que s’arrossega el fetitxe de la modernitat. Encara és molt estesa la superstició de la novetat com a paradigma del valor social. La radicalitat ja és això: creure que cada dia surt un nou astre i que el d’ahir ja no escalfa ni escalfarà demà. Però això és un prejudici. La vida és essencialment repetició. De tant en tant, un geni assaja una petita variació, que de primer passa desapercebuda fins que, a còpia d’imitar-se, s’estén i se’n poden mesurar les conseqüències. Fixeu-vos com el virus de la covid s’ha reproduït milions de vegades fins que amb una petita alteració ha originat la variant delta, molt més eficaç per a reproduir-se. La gent no actua pas de manera diferent. Cada societat té una música de fons en la qual, per disseny o per accident, hi assaja diferents arpegis. Si la melodia agrada, es posa de moda i la sentim una vegada i una altra fins que no ens la podem treure del cap. Això es comprova fàcilment en el llenguatge. Hi ha paraules que, introduïdes en una llengua, tot d’una es repeteixen amb qualsevol pretext fins a la inanitat. La gent les empra com si fossin l’eix de la frase, per bé que en realitat són un índex del gregarisme de la societat. Per això són anomenades llocs comuns, la Rambla del sentit.

Si parem esment en la història de Catalunya, ens adonarem que els esdeveniments remarcables inauguren episodis d’una trama contínua. La relació d’amor i odi dels catalans amb Espanya no els permet d’adoptar una actitud resolutiva, bé d’enemistat absoluta, bé de confraternització definitiva. No parlo sols de les declaracions dels polítics, que profereixen declaracions d’amor a Espanya mentre li reclamen coses que Espanya no acceptarà mai. Perquè no pot acceptar-les, perquè per als espanyols la raó de ser de Catalunya és perpetuar el seu prestigi de nació conqueridora i consolidar el poder on sempre ha estat. La necessitat dels catalans d’ésser estimats no té ni la mínima correspondència a l’altra banda i els desarma en qualsevol negociació. A més els fa indignes a ulls propis. Quan Abascal diu que Sánchez havia d’haver bufetejat Aragonès, diu allò que ja ha passat, encara que ho expressi en els termes en què es feien les coses en un passat que perviu a l’imaginari espanyol.

El drama català consisteix a creure que se supera la maledicció de la història al moment que es repeteix d’esma l’estructura de la derrota. L’oportunitat “històrica” de la quasi-cimera dels governs català i espanyol fou una variació exemplar del leitmotiv secular. D’aquestes “negociacions”, n’hi ha hagut una grapat de les Bases de Manresa ençà, passant per la permuta de la declaració de la república de Macià a l’estatut d’autonomia i les seves diverses variacions, sempre ribotades i sempre caient dins l’òrbita de l’absolutisme castellà. Tanmateix, aquesta vegada hi ha hagut una originalitat, gairebé una invenció: el cop de geni del president Aragonès imposant l’autoritat … no pas a l’interlocutor sinó a l’equip propi, amb la finalitat d’aigualir encara més la força reivindicativa a la taula de negociació.

Henry Kissinger, un dels estadistes més tèrbols però més astuts del darrer mig segle, oferí fa poc aquest diagnòstic sobre el futur de la democràcia en uns Estats Units culturalment dividits: “Les democràcies evolucionen en el conflicte entre faccions. Aconsegueixen la grandesa amb les reconciliacions.” Les lluites sectàries són l’expressió de la diversitat d’interessos que la democràcia permet de coexistir. El xoc dels interessos introdueix variacions dintre de la repetició, d’altra manera monòtona, uniforme i rutinària, de la política democràtica que inaugurà la constitució dels Estats Units. Però la democràcia aconsegueix d’imposar-se sols quan la diversitat d’interessos convergeix en un interès superior que els reconcilia tots.