05.04.2024 - 21:40
|
Actualització: 08.04.2024 - 10:58
Els docents d’universitat, a més de fer docència, fem altres tasques; principalment, tres més: recerca, gestió i impacte. Recerca vol dir que pensem projectes, demanem diners en convocatòries públiques i portem a terme projectes al voltant de temes rellevants per a la societat (per exemple, sobre educació i ensenyament de llengües). La recerca sol culminar, al cap de mesos de recollida de dades i anàlisis, en presentacions de la recerca en forma de comunicacions, congressos i en publicacions en articles, capítols de llibre o llibres sencers. Per gestió s’entén tot allò que té a veure amb tasques d’organització i coordinació dels graus, màsters i doctorats a la universitat, coordinació d’estudis, de grups de recerca, o càrrecs concrets, com ara degà, vice-degà, etc. L’impacte social és una part que anys enrere no es valorava gaire però que cada cop té més rellevància i té a veure amb el retorn de la recerca a la societat i la difusió de la recerca.
Totes quatre tasques involucren fer servir una o diverses llengües i sovint susciten preguntes al voltant de la tria de llengües. En l’àmbit de la recerca universitària, això es trasllada a la discussió de si la llengua acadèmica de recerca que emprem és el català, el castellà o, sobretot, l’anglès, la (mal) anomenada lingua franca de la recerca. Dic (mal) anomenada perquè si bé és cert que l’anglès és la llengua en què es produeix el gruix més nombrós de la recerca, no és cert que no hi hagi presència d’altres llengües en investigació ni és cert que no s’estiguin fent esforços per a canviar la situació de dominància i injustícia de l’anglès. En aquest article en parlo a partir d’una situació que es genera sovint a la universitat: el Grup de recerca GRGRGR d’una universitat d’un territori de llengua catalana ha rebut una subvenció de 80.000 euros d’una institució pública (govern autonòmic, govern central, etc.) i al pressupost s’hi va incloure organitzar un congrés al final del projecte per a presentar i compartir els resultats amb altres investigadors. Compte, és un congrés internacional, perquè en les avaluacions dels investigadors es valora que sigui precisament així. Cal dir que en tots els projectes hi ha una part obligatòria de “impacte social”, és a dir, del retorn a la societat dels diners públics en forma de coneixement i també productes (patents, instruments concrets, etc.). Els organitzadors han de decidir en quina llengua es farà la comunicació del congrés (convocatòries, programa, benvinguda, etc.): el web el faran en català només? Només en anglès? En trilingüe (català, castellà, anglès)? I en quines llengües es faran les comunicacions al congrés? Designen una llengua “oficial”? Més d’una? Que cadascú faci el que vulgui? Si bé aquestes són preguntes pràctiques, en el rerefons tenen una pregunta: en recerca internacional, el català és una llengua acadèmica pública? (en congressos no internacionals, és evident que el català ha de ser i normalment és la llengua principal).
Sovint els congressos de recerca són internacionals i això vol dir que hi haurà persones de diferents contrades amb diferents nivells de coneixement de llengües. Quan els congressos es fan a països amb una política propera al monolingüisme es plantegen poques preguntes, i encara menys als països anglosaxons. Per exemple, la majoria de congressos internacionals als Estats Units i a Anglaterra són en anglès i a França, en francès. Com fem els congressos internacionals a Catalunya? Es plantegen diverses disjuntives.
Si es fa en català, hi ha el perill que no hi hagi prou públic internacional perquè molts investigadors d’altres zones no entendran els treballs que s’hi presenten i el congrés no serà internacional i els organitzadors tindran números vermells.
Si es fa en castellà, no es dóna visibilitat al català com a llengua acadèmica pública, que a més és la llengua inicial de molts dels investigadors que presenten la recerca al congrés i cooficial i pròpia del territori on se celebra (per exemple, Catalunya).
Sovint, la solució és fer-ho tot en anglès, com si aquesta opció fos neutral. Però fer-ho en anglès invisibilitza tant el català com fer-ho en castellà i només soluciona que hi hagi més assistents al congrés (i que surtin els números). Però, a més, fer-ho en anglès perpetua que aquesta llengua continuï expandint-se com a llengua acadèmica pública i no permeti que hi siguin presents la resta de llengües.
Una quarta opció és estipular que el congrés té una, dues, o més llengües dites “oficials”, pràctica bastant freqüent. Es tracta d’una opció que dóna veu a diverses llengües sempre que la llista no sigui dominada per les llengües globals (sovint, les llengües “oficials” són l’espanyol i l’anglès en congressos nacionals en l’àmbit espanyol).
Finalment, hi ha una opció, que sovint defensava la Carme Junyent quan organitzava congressos internacionals, com ara el Congrés Internacional de Revitalització de Llengües Indígenes i Minoritzades: no hi ha llengües oficials de recerca als congressos, que cadascú presenti en la llengua que vulgui i que sàpiga que totes les llengües seran benvingudes. No és una implementació del laissez faire, que es tradueix en la preponderància de l’anglès, sinó de fer explícita aquesta opció: la visibilitat acadèmica de totes les llengües. Ningú es mama el dit i s’adonarà que si presenta en una llengua poc parlada la difusió de la recerca no arribarà gaire lluny; per això es poden fer servir fórmules diverses i híbrides si cal, com ara que la presentació oral sigui en una llengua i la part audiovisual sigui en una altra llengua, que s’alternin diferents llengües, es faci servir un servei d’interpretació (amb professionals o voluntaris) i que s’aprofiti el potencial de la intel·ligència artificial.
És important, per això, que les opcions lingüístiques en els actes acadèmics i en la docència universitària siguin transparents i donin seguretat a tots els interlocutors: “La transparència lingüística consisteix a fer pública, abans del començament d’una activitat, la informació sobre quina serà la llengua que utilitzaran les persones que la despleguen o la condueixen.”
Podríem pensar que és sobretot en el camp de les ciències que s’ha establert l’anglès com a llengua acadèmica pública internacional, però no és així. Irònicament, hi ha evidències que fins i tot en el camp més relacionat amb la recerca en multilingüisme hi ha la tendència a fer de l’anglès la llengua principal de comunicació. Warren i Sato (2024) van fer un estudi de les seccions informatives de les revistes acadèmiques de més impacte en lingüística aplicada (instruccions per als autors, abast de la revista, etc.; indexades a Scopus i Clarivate, dades del maig del 2022) i van adonar-se que la majoria defensen i promouen el multilingüisme, però… a l’hora de la pràctica la situació és ben diferent. Les revistes només accepten treballs escrits exclusivament en anglès i a més promouen que l’anglès en què s’escriu ha de ser el d’un parlant nadiu, és a dir, assumeixen que els parlants no nadius han de tenir un nivell equivalent al d’un nadiu o buscar recursos addicionals (és a dir, un corrector o un traductor) perquè el text escrit sigui a nivell “nadiu”. En conclusió, la majoria de revistes internacionals de més impacte en lingüística aplicada no practiquen el que promouen i pretenen defensar.
De fet, en l’esfera internacional, és en el camp de les disciplines de ciències que hi ha hagut esforços importants per ser més inclusius amb les llengües. Per exemple, el juliol del 2023, la revista Nature Human Behavior va publicar l’editorial titulat “Scientific publishing has a language problem”. I quin és aquest problema?
“La ciència és internacional, però la publicació científica està dominada per les publicacions en anglès. Això beneficia de manera desproporcionada els parlants nadius o amb fluïdesa en anglès. Volem prendre mesures per abordar el desequilibri que això crea, i les noves tecnologies poden ajudar-hi” (p. 1019).
Del desequilibri que s’esmenta en tenim evidències clares, en aquest cas també des de la branca de les ciències. Amano et al. (2023), a partir de dades de 908 investigadors en ciències ambientals de nacionalitat bangladeixiana, boliviana, britànica, japonesa, nepalesa, nigeriana, espanyola i ucraïnesa van trobar que els investigadors que no tenen l’anglès com a llengua inicial tenen desavantatges clars per a fer recerca: necessiten més temps per a llegir la recerca (fins i tot en el cas dels investigadors que tenen un nivell alt d’anglès), necessiten més temps per a escriure i revisar en anglès, tenen més possibilitats que els rebutgin un treball a causa del nivell d’anglès, han de fer més esforços per a difondre la seva recerca en múltiples llengües i tenen més obstacles per a anar a congressos en què l’anglès és la llengua principal (Soler-Carbonell i Rozenvalde en parlen en termes de dominació i discriminació, en el context universitari a Estònia).
Davant d’aquesta situació, què hi podem fer? La llista de propostes és llarga i no és nova!
La primera recomanació és que les universitats i els investigadors siguin plenament conscients que les seves accions són propagadores d’ideologies lingüístiques i que l’argument que “la ciència es fa en anglès” és una afirmació carregada d’ideologia lingüística, que emmascara diferències i injustícies evidents. També amaga que no és un tema que hagin de decidir els investigadors de manera individual, sinó que forma part de la política lingüística de les institucions universitàries i de recerca, que, seguint l’exemple, haurien de ser coneixedores de les múltiples iniciatives a favor de la diversitat lingüística en la difusió de la recerca.
Fóra bo aplicar la “Iniciativa d’Hèlsinki sobre el multilingüisme en la comunitat acadèmica” (2019), que té tres recomanacions concretes: 1) “Donar suport a la difusió dels resultats de recerca per al ple benefici de la societat” (per exemple, “assegurar l’accés igualitari al coneixement científic en diferents llengües”); 2) “Protegir les infrastructures per publicar recerca local rellevant” (per exemple, “assegurar que les editorials de revistes i llibres amb finalitats no lucratives tenen alhora prou recursos i el suport necessari per a mantenir estàndards alts de control de qualitat i de la integritat de la recerca”); i 3) “Promoure la diversitat lingüística en els sistemes d’avaluació i de finançament de la recerca” (per exemple, “assegurar que quan s’utilitzin sistemes mètrics es considerin adequadament les publicacions en revistes i llibres en totes les llengües”).
Malgrat que les universitats dels territoris de parla catalana tenen àmplia documentació sobre política lingüística (sovint, amb referències a “transparència lingüística” i “seguretat lingüística”) passa com en el cas de les revistes de lingüística aplicada: una cosa és dir i l’altra és practicar. I ara toca posar en pràctica la diversitat lingüística en l’esfera acadèmica pública. Per això, seria bo implementar tots els instruments i legislació que ja tenim, sense haver de fer pràcticament res de nou.
El govern actual (en funcions) ha fet un esforç considerable a l’hora d’admetre que calen molts més esforços i pressupost per a fer que el català sigui llengua universitària i de recerca (vegeu l’Informe sobre la publicació de la recerca en català, de M. Massaguer, A. Flors-Mas i F. X. Vila, i el Pla d’enfortiment de la llengua catalana en el sistema universitari i de recerca de Catalunya).
L’any 2021 es va publicar el dossier “El català i la comunicació social de la recerca“ del web pensem.cat, amb una discussió aprofundida del problema. En concret, Ayats (2021) apunta una sèrie de “propostes per a afavorir l’ús del català en l’entorn acadèmic”: 1) Vetllar perquè el català no perdi presència a les aules de les universitats, 2) estimular que les persones que fan recerca tinguin en compte el català i el facin servir, 3) fer que la transferència i la divulgació científica en català sigui reconeguda en els currículums i les trajectòries acadèmiques dels docents i investigadors i 4) crear unes publicacions universitàries catalanes que unifiquin els serveis de publicacions de les universitats en un sol segell.
Cal concreció i valentia i que les 22 universitats de territoris de parla catalana (Xarxa Vives) posin fil a l’agulla al que van acordar a la declaració a l’Institut d’Estudis Catalans del 5 d’abril de 2023 –”la necessitat de reivindicar el català com a llengua amb plena capacitat per a fer i divulgar ciència”– i implementin les mesures que hi esmenten: “Garantir la presència del català en la presentació i cloenda de les activitats públiques de recerca realitzades en el territori catalanoparlant; fomentar els plans d’acollida en els grups científics; invertir en eines tecnològiques d’interpretació interlingüística oral, i replantejar alguns criteris d’avaluació i acreditació de professors, investigadors, activitats i publicacions, de manera que, a més de la valoració de la qualitat i l’impacte professional i social del contingut, també valorin i potenciïn l’ús de la llengua catalana.”
Pel que fa a les publicacions de recerca, tal com indiquen Warren i Sato (2023), permetre que es publiqui en revistes d’alt impacte internacional en altres llengües a part de l’anglès és una manera de practicar el multilingüisme. De fet, sempre parlem d’internacionalitzar-nos, quan en realitat el que fem és anglicitzar-nos. Alguns direu que és impossible que les grans editorials publiquin en una llengua que no sigui l’anglès. Per què no? De fet, les empreses propietàries de les revistes acadèmiques internacionals són empreses privades amb beneficis econòmics importants, en gran part sufragades per recerques pagades amb diner públic, a les quals seria lògic demanar més retorn i impacte a la societat. No es tractaria de publicar exclusivament en una gran diversitat de llengües, sinó d’oferir, per exemple, resums o traduccions d’alguns articles. Sato, coautor de l’article, proposa aquesta mesura i parla des de l’experiència, ja que és editor d’una revista d’alt impacte en lingüística aplicada. Una altra mesura seria no discriminar els parlants que tenen l’anglès com a llengua addicional i no rebutjar articles pel sol fet que no tenen el nivell d’anglès nadiu.
El català és una llengua rica en el seu registre acadèmic, però no és prou visible quan fem trobades acadèmiques internacionals; per això, a vegades la invisibilitzem o fins i tot l’amaguem. Siguem agraïts amb tots els esforços fets en els darrers anys, llegat de tots els investigadors que han contribuït a crear un registre acadèmic en català i que han emprat aquesta llengua en les seves recerques, implementem totes les mesures que ja existeixen i entre tots fem que el català, al costat d’altres llengües, també sigui una llengua acadèmica i de recerca nacional i internacional.
Llorenç Comajoan-Colomé és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i del Glossa-Grup de Recerca en Lingüística Aplicada, Didàctica i Literatura de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.
