I si, en realitat, el judici no és el fet important?

Que el que estan fent és una provocació continuada per intentar descontrolar la contenció social admirablement desplegada fins al moment, és evident de fa temps. Els aniria molt bé una Kale Borroka catalana, per portar el conflicte, com molt encertadament diu Partal, al terreny que ells dominen, la violència d’estat. El que per a mi és nou i ho desvetlla l’editorial, és la improvisació que demostra que l’ofensiva judicial es desfermés significativament més que mai, just després de les eleccions del 21D; aquest fet efectivament reforça la sospita de la immediatesa de les seves actuacions, que tenen però, la impunitat assegurada per anys. No podem perdre la paciència, però redéu, de vegades es fa tan difícil!. Sobretot pensant en el “mentrestant”. A més a més, no podem oblidar mai la famosa frase de Jordi Carbonell a la diada del ’76: “Que la prudència no ens faci traïdors”; en els moments presents molts dels que prediquen prudència ja han traspassat aquesta ratlla que Carbonell va traçar.

És necessari passar tot el temps que sigui convenient per denunciar la crueltat, la injustícia, la demagògia, la falta d’empatia, la baixa qualitat de les estructures polítiques, de la societat en general espanyola. Hores i hores per denunciar la maldat de l’actuació dels poders espanyols, i la covardia seguidista dels progressistes de l’estat veí.
Ara bé, si passem alguns minuts recordant, llegint, escoltant, reflexionant sobre el comportament dels representants i dels representats en la nostra política catalana, podem arribar a una dramàtica conclusió. Potser no aconseguim més fites en la nostra llibertat perquè no ens ho mereixem.
Que mai no haguem de flagel·lar-nos amb la sentència lapidària “Passat un temps prudencial, cada societat té el govern que es mereix”
Si aquesta frase ens eleva el cor, voldrà dir que la sang, la suor i les llàgrimes han valgut la pena i som dignes de la llibertat assolida.
Si aquesta frase condemna la nostra consciència a la similitud amb Espanya i d’altres països amb minses qualitats democràtiques, voldrà dir que la incapacitat, l’enveja, el ressentiment, la covardia, o bé un còctel de tot plegat, ens ha fet indignes d’assolir la llibertat. I la teníem al nostre abast. En vam olorar la flaire, en vam arribar a plorar la presència… i ens van fallar les pròpies forces.

Al nostre camp sembla que hi ha polítics que encara no acaben d’entendre a quin joc juguen. És molt normal, tindre por d’anar a la presó; però és gairebé inevitable, veient la desesperació d’Espanya. Malgrat tot, la fallida econòmica del reino sembla inevitable a curt termini. Ara ja es parla de no pagar les pensions (que els jubilats donen sa casa a canvi de la promesa que unes asseguradores solvents o no els pagaran una pensió). No hi ha més remei que seguir endavant. I si es té por, es fa un pas al costat i que una altra persona agafe el relleu.

Admeto el teu argument, Vicent, ens estan punxant per tot arreu en espera de reaccions violentes. Ja han “demostrat” que en el no-referèndum varem agredir amb les nostres cares les seves porres, i per això els uniformats defensors de la pau son aplaudits, premiats, condecorats. Recordeu que estan recuperant la colònia cap a la normalitat. Salta a la vista que seguiran aquest camí no només per a impedir la República, sinó també per a destruir el catalanisme en tot el seu esperit.

Dius que els tribunals europeus tombaran les instruccions injustes dels jutjats franquistes… quan els hi arribin. És clar que sí, però em temo que tots els jutjats (bons i dolents) preveuen que quan això passi ja no quedaran ni les engrunes de l’energia catalana que va fer la consulta d’Arenys de Munt el 2009.

No som ni tenim màrtirs. I no tenim dret a demanar a ningú sacrificis personals de trenta anys de presó. La pena és que quan varem empènyer el pas al costat del Mas i acceptàrem en Puigdemont com a interí de 18 mesos fins a començar la República… ens varem equivocar de dalt a baix. Dos milions d’il•lusos!?!?

Visca la República!

Te sentit. I més veient que l’objectiu principal del Gobierno es evitar com sigui la investidura de Puigdemont. L’efecte por està molt clar a les files d’ERC. Tant per part dels que son presos (normal) com dels que son a primera fila. Nomes cal escoltar la Marta Rovira i veure còm pren les decisions en Roger Torrent. No tant a les files de JxCat, segurament perquè el President veu la situació a CAT des d’una perspectiva privilegiada i pot contrastar informació d’una manera mes àgil i inteligent. Com sempre, els mes segurs son els de la CUP (molt be avui la Mireia Boya), encara que entre tots els vam reduir al minim en virtut del ‘vot útil’. La qüestió es definir la estratègia per avançar. Qui te prou força per liderar ? Quants estem disposats a fer el que calgui ? Que es el que es pot i cal fer ?

Potser que Puigdemont comenci a governar com a president legal de la República sense esperar cerimoniers d’investidura. Que facin la cerimònia quan s’adonin que no tenen altre sortida.

Com a president pot començar a nomenar govern, a dictar lleis i decrets, a recaptar Impostos a emetre deute a crear el banc central de la república, a impulsar el procés constituent…

Tots els republicans li donarem suport personal i econòmic. El poble català necessitem arremangar-nos per construir la república. Si us plau, que el president ens mani feina!

Jo crec que la gent és conscient , tot i que no de forma tècnica, de
les estratègies de Madrid i de la falta de compromís dels nostres
polítics.
Si no vols la responsabilitat, no et presentis.
Pero aquesta gent ha fet de la política la seva única professió, i ha
invertit el temps a pujar poc a poc fins on son ara, per tant poden
renunciar al pais, a la dignitat i a tot el que calgui, però mai a la
seva posició.
Ara matiex tenim una ERC que és autonomista, es rendeix i s’umilia per
salvar el cul, i com mes ho fa, mes dificil ho te per salvar-se.
Tenim un PdCat desorientat, segurament també amb una forta tendència
autonomista.
Possiblement només es salvi les CUP, tot i que no se que pensen o si
tenen un pensament continuat en el temps.
Si no passa res aviat la cosa està perduda, segurament calen unes
noves eleccions, on només es presentin les CUP, i tirem pel dret, que
encara no ho ha provat ningú.

Si el president del parlament diu que el límit és la vulneració de la llei ( suposem l’espanyola) . Està clar caldrà convocar noves eleccions.
No sembla aquesta una solució gens atractiva aquesta, però els catalans van votar la restitució de la Presidència com institució en la persona de Carles Puigdemont sense cap mena de dubtes.
Un poble que va ser heroic el primer d’octubre, que ha estat insultat i vexat, i que és perseguit i està absolutament indefens, ara no se li pot dir que anirem amb componendes i arreglats perquè el Reino no s’enfadi. Els catalans no s’ho mereixen això.
No recuperarem les institucions autonòmiques perquè ja ens les van arrebasdar fa molt de temps. No ens enganyem, només teníem les carcasses d’una mena de pobre gestió regional.
Penseu que els ocupants no marxaran mai, tenen el que volien, control de la autonomia i dels mossos. A més amb la violència van reafirmar davant del món econòmic que estan disposats al que calgui. Penseu el pitxor.
La UE va dormir tranquila aquell dia, i els capitals econòmics es van sentir datisfets, havien esclafat als catalans. És la solució idònia per a tothom. Però no han reeixit en això perquè els catalans lluiten per recuperar la seva dignitat.
El que el Gobierno ha aconseguit no ho deixarà anar mai. La democràcia s’ha extraviat si va arribar a aflorar en algun moment.
Desde la República es pot recuperar als hostatges, que en seran centenars en els propers temps, i permetra a Catalunya fer-se un lloc al món.
Els catalans mereixen també el respecte dels seus representants, el límit està en el que es decideix a les urnes senyor President .

Les teves reflexions i les declaracions que ha fet Mireia Boya sobre l’actitud que pensa tenir a la compareixença del dimecres al TC., m’han recordat una escena de la pel·lícula “Asignatura pendiente”; el protagonista , José Sacristan, fa d’advocat laboralista i ha de defensar un treballador acusat de “sindicalista”; només fa uns dies que ha mort Franco i CCOO encara són clandestines. Fins aquell moment la defensa d’aquesta mena de judicis buscava excuses: “El acusado estava en una cena de amigos”, “En la reunión solo se habló de futbol”, etc. I a l’escena a que em refereixo Sacristan diu: “ se acabo, mañana, en el juicio, diré: Si señoria, mi cliente és miembro de CCOO i estava reunido con otros compañeros para organitzar una huelga…”
Estic convençut que aquest disbarat de gent empresonada, citacions, judicis i amenaces…, només s’acabarà, quan ens desvinculem de aquesta anomenada justícia espanyola; es a dir, tal com diu Mireia Boya, quan siguem República.
Mentre tant: “Si, Señoria, vaig anar a votar el 9 de novembre i l’1 d’octubre i vull la independència de Catalunya i treballo, pacíficament però amb totes les meves forces, per aconseguir-la”.

Aquest article m’ajuda a entendre com pot estar la situació i l’agreixo. El que no entenc tant és la reacció d’alguns i algunes comentaristes. Voleu dir que es tracta ara d’acusar als polítics, d’un partit o d’un altre? Entenc la demanda que els fa en Partal d’estar al cas i no caure en el parany d’allargar el temps fent insostenible la tensió però no veig que aquesta petició s’hagi de convertir en acusació de traïdoria. Cap clar i cor calent. No en fotarem de res de tirar-nos els plats. Ben mirat, em fan menys por les seves estratègies que el que poguem tenir nosaltres d’estúpids, si ens comencem a barallar, ens cansem O ens despisten.

Com sempre completament d´acord amb en JOAN RAMON GOMA ,es podria començar per :

1) Expedir passaports
2) Publicar el Diari Oficial de la Republica
3) Oferir la doble nacionalitat ( catalana i …………….) a les personas que ho desitgin i que
hagin ajudat a la naixent Republica Catalana
4) Oferir la opcio de cobrar la jubilacio a la Republica Catalana , a aquellas personas que
s´hagin manifestat a Espanya publicament a favor dels catalans a esser independents
(Recordem que a Ñ no podran cobrar)
5) Llei de restitucio de patrimonis embargats i d´indemnitzacio a presos politics
6) Llei de persecucio judicial per part dels tribunals de la Republica , a totes les personas i
entitats que haguesin manipulat , trergiversat i fet una interpretacio mal intencionada
de les vigents lleis espanyoles, amb la finalitat de perseguir i reprimir el legitim ideal
republicá
7) Emisio de deute public
8) ………………………………
9) ………………………………

Desde la Catalunya , ocupada sota el regim de Vichy´, podriem començar per :

A) Debilitar el principal suport del regim, l´ IBEX 35. Vendre tots els valors borsaris Ñ ,
coordinadament i nomes comprar valors estrangers i catalans
B) Intentar treballar fora dels bancs de l´ibex i si no es pot , reduir els saldos al minim,
C) Obrir contes a bancs estrangers de manera legal (DD1 fins a 50000 e) (desconec el tema)
D) No fer mes vagues , sobretot els funcionaris ( l´estat s´estalvia diners) pero tothom es
podria posar malat el mateix dia, perdre el tren ,tenir averia amb el cotxe ……………
D ) En la mesura del posible no fer res il-legal , si em fan posar la bandera Ñ , donç es posa
pero al mitg de 10 de catalanes. El moment de ruptura amb l ´estat ha de ser coordinat
i ben calculat
E) Resumint , fer la politica que fan els gats,si l´estat et vol fer anar cap aci , dons nosaltres
cap alla . Recordeu no hi han gats policies (Perich)
F) ………………………
G)………………………

Entre tots podriem fer un llistat de propostes que quedesin recollides i que no es
perdesin en els diferents comentaris, sempre que fosin propostes que els que cobren
per vigilar els comentaris no hi poguesin fer res per abortar les propostes

Voy a usar el léxico español y digo español como puedo decir castellano. Amo el cataĺán y lo hablo pero no puedo expresar lo que voy a decir aquí. Hace algunos años fui delegada de un sindicato minoritario punto cat. Desde la convocatoria de elecciones hasta el final del mandato y como en cualquier legislatura la durada es de cuatro años y vuelta a empezar. No me presenté a las siguientes elecciones porque no pude aguantar que me molieran a palos. Ustedes dirán que se necesita valentía para llevar acciones sociales que representen a una minoría de esta sociedad pero dejenme decirles que un representante no nada en solitario sin la fuerza de esa minoria, que si hay un barco, lo remamos entre todos… siempre esperamos que los problemas sean resueltos por los líderes que hemos elegido y ponemos en sus manos la responsabilidad de la lucha que se pretenden liderar. Una minoria dividida desde el lado crítico, inamovible o pasivo… se dice, cuando veas las barbas de tu vecino cortar, pon las tuyas a remojar y esto lo digo para que tomemos conciencia de lo que nos jugamos, si asistimos a un circo donde sólo actúan bufones de palacio y dejamos que los actores principales resuelvan en solitario una hazaña gigantesca que le da sentido y rigor a la obra a la que aspiramos, no enarbolamos las banderas, obviamos el diálogo del sentido y la razón y sólo aplaudimos expectantes o nos sumamos en luchas de críticas por estrategias de guión, perdiendo la unidad por la falta de perspectiva o confundiéndonos por una cuestión de fe o ceguera, orientarse a bastonazos nos puede conducir al abismo 304 años más. Desde mi más profundo respeto por .cat

Com ja fa dies va dir l’Honorable President Puigdemont, som humans i defallim en moments concrets – nomes faltaria i mes amb el proces-, pero no confonem desgast mental i físic momentani, amb saber amb qui ens afrontem.
Tant abans del 1975, com desprws, els nostres avantpassats, vosaltres, nosaltres……hem viscut tot tipus de repressio…violenta, físicament i mental,económica i repartint sense csp Mena d’escrupols embusteries per tal de tombar, no al polític en concret, sino tot Catalunya.
I despres del que s’ ha viscut, us penseu que “Acá tant leis de la Constitución”, ens donaran un copet a l’ espatlla i dirán -buen chico-.¿ que va!
Ara no es tracta de ser un heroi, ARA ARRIBAT L’HORA QUE VE DESPRES DE TANTES I TANTISSIMES MANIFESTACIONS….LA DEL PAÍS LLIURE. S’acabat de no assumir responsabilizar en primera persona: President Torrent, Marta Rovira, ERC….FEU EL QUE EL POBLÉ US DEMANA.

Malauradament s’estan forçant noves eleccions tant per part del govern de Ñ com per la part catalana.
En temps de no_democràcia i desolació guanya el fascisme.
Aquestes eleccions les pot guanyar tranquilament ciudadanos (si, C’s). Per ells les condicions seran òptimes perquè tenim gent que fins ara ens seguia i ja estan cansats i comencen a desconfiar dels independentistes.
Calculo que un 15-20% dels nostres vots ere de gent amiga però encara poc convençuda.

L’estrategia dels del 155 avança a pas segur.
ERC i Ponsati s’equivoquen si pensen en noves eleccions

El govern Rajoy va dimitir ja fa temps de fer política, i va deixar-ho tot en mans de la seva “Justícia” perquè sabia que el que anava a fer era completament il·legal i que necessitaria la seva protecció d’aparença de justícia, però disposada sempre que calgués a ser justiciera.
Em costa d’entendre que encara hi hagi gent que confiï amb una Justícia espanyola que no s’amaga d’haver-se venut, i per tant de ser totalment injusta. No persegueix al delinqüent, sinó que el defensa.
Com un President del Parlament de Catalunya pot dir que farà tot el que pugui sempre que estigui dins de la llei? De quina llei? Perquè els pocs Jutges catalans que tenim no denuncien a organismes, no d’una Europa que ens ha traït tant com ha pogut, sinó del Món, el que està passant aquí? Perquè ho deixem tot en mans dels polítics i no exigim als nostres Jutges i Advocats que deixin de fer de col·laboradors silenciosos dels nostres enemics, no denunciant amb constància una situació en la qual els hauria de fer vergonya participar? El codi deontològic de la Jurisprudència, segur que no admet el paperot que estan fent, deixant que passi per davant dels seus nassos la destrucció i l’anorreament d’un poble exclusivament per motius ètnics i culturals, a més d’altres simplement inconfessables.

Crec que les tesis d’ aquests juristes són acertades al meu parer. Aquesta gent fan números, i saben que quan arribem a Estrasburg, ja hauran escapçat el moviment, i els nostres líders farà temps que son hostatges. Als jutges no els passara res, ho vaig entendre ahir quan a TV3 van entrevistar a l’ ex-magistrat del TC, Joaquín Urias, que tot i que és molt critic amb el sistema judicial Espanyol i la causa general contra l’ independentisme, no hi veu prevaricació. Diu que és una interpretació de violencia, que els jutges han comprat al gobierno. Doncs ja ho tens, si no hi ha prevaricació, només és un error d’ interpretació. L’ Estat Espanyol uns anys amb mala qualificació com a democràcia, però poca cosa més. La única sortida és plantar cara i fugir del païs. No deixar-se agafar. Un darrera l’ altre hem de tenir polítics capaços de posar-se al front, fer un pas més i estar disposats a quedar-se a l’ exili fins que fem el pas definitiu. No hi veig més sortida.

Potser són els efectes de la preponderància de la racionalitat en la nostra cultura, i de la lògica, que ha fet de les emocions quelcom de segona categoria (el que té a veure per cert en la desigualtat de gènere per considerar les dones més emocionals i els homes més racionals des de, com a mínim, Freud) que provoca que fins ara no caiguem, oh! en una hipòtesi com la que planteja el nostre apreciat Vicent Partal en el seu editorial d’avui.

Jo que de dret i jurisprudència en sé ben poc o res he tingut clar des del començament que la cosa estava en “el efecto”. Togues i tribunals pretenen només ocultar “el cuidado”. Com en temps del duc aquell dels olivares. Res no canvïa i menys si es tracta de les emocions humanes que són impertorbables des del començament dels temps.

En fi… quina fresqueta que fa avui, eh..?

Quan el govern dictatorial actua contra un grup social concret, a AIXÒ S’EN DIU FEIXISME.
Hem de tornar a funcionar com quan franco era viu.
I, a Bèlgica, que el President proclami la República d’una vegada, i a començar a funcionar a l’exili. Puigdemont ha de ser De Gaulle. I, si convé, que els de Bèlgica renunciin a l’escó per a que els de Vichy facin el que bonament puguin. Aguantem, treballem, i la justícia portarà la República. PERÒ CAL QUE HI SIGUI.

L’OBSTINACIÓ QUE NO SIGUI PUIGDEMONT D’UNS I D’ALTRES
No pot ser tant lineal el problema: Vicent: “…fa efecte el sistema d’atemorir alguns polítics més preocupats perquè els seus actes no tinguen conseqüències penals que no pas per la concreció possible del projecte pel qual els dos milions de republicans van donar tot allò que tenien”.

Si tan clara és la tesi de l’editorial, ¿Per què deixem que triomfi l’amenaça i ens paralitzin engegar la república uns pocs polítics atemorits?

Si només és la por. La conseqüència fòra de substituir els atemorits per altres. Si darrere també hi ha una estratègia autonomista, ¿quin rèdit els dòna anar en contra de la voluntat de la majoria del 21-D? ¿Això és pensar en clau de país, de república, quan és aquesta la clau per sobreviure front al repressió? ¿O és que algú pensa en clau partidista, en possibles pactes secrets amb els ostatges? Massa preguntes sense resposta. Ningú hauria de jugar al joc pervers dels tribunals.
L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Per veure fins on arriben, només cal veure el que publica avui la Vanguardia, sobre un jutge que vol imputar de malversació de fons l’Ajuntament de Calella per l’electricitat que es va gastar l’Ajuntament en il·luminar un llaç groc durant les festes de nadal, http://www.lavanguardia.com/local/maresme/20180213/44743945621/calella-defraudacion-fluido-electrico-lazo-amarillo-ayuntamiento.html. Absolutament kafkià. Si poséssim en una llista tot el que estan fent, segurament superaria “El procés” de Kafka. Evidentment, hi ha una raó política darrere, no només d’aturar la independència, sinó també per donar “un escarmiento a esos catalanes”, a veure si fem cas.
El problema, però, continua sent que a Catalunya hi ha massa gent que, tot i que no li agrada el que està passant, encara no vol la independència. Altre cop, prefereixen un règim dictatorial a Espanya que una república catalana. I, francament, no sé com ho girarem, això.

He posat aquest comentari en altre article, però també s’aplica al 100% aquí.

Em tornaré a repetir amb denunciar el fet de que les noves citacions i encausaments són una prova més que amb la submissió al 155 només s’obté humiliació i possible empresonament a canvi de res.
Ho has entès ERC?
Ho has entès Roger Torrent?

Convenciment en nosaltres mateixos que el camí no és intentar tornar a un autonomisme que ja no serà mai més, doncs ni això és el que vol i ni ha volgut el gobierno espanyol mai.

Només hi ha un camí, la República, dur amb patiment inicial, però al final infinitament millor, doncs el camí autonomista du al mateix patiment però sense cap mes compensació que la humiliació.

Els polítics actuals ho han de tenir clar, si no, si tenen por, que no posin pals a les rodes i deixin pas a gent mes convençuda.

Heu sentit què diu Mireia Boya abans d’anar a declarar? , mes o menys que la negació de les pròpies conviccions no serveix per deslliurar-se de l’empresonament, injust i arbitrari, i a sobre dona més fums als fatxendes.

A Josep Maria Janué li diria que parlar un cop i un altre de passar del 50% de la població o cercar aquest milió que falta és tornar a un tema manit i que només ajuda als unionistes.

Els britànics han aprovat el Brèxit, perquè han guanyat el referèndum en obtenir mes del 50% dels vots emesos, però respecte del cens total no arriben, ni de lluny, al percentatge de catalans que volem República.

Si és fa un referèndum sense violència d’estat, segur que es guanyaria, i amb mes claredat que el Brèxit. Per això no volen els unionistes que es faci.

Per això ja n’hi ha prou d’esmentar que hem d’arribar a més del 50% del cens. A mes no serviria de res, ho ignorarien.
Si de cas podem emplaçar-los, al gobierno i als unionistes, a que si ho tenen tan clar i són tan valents que convoquin ells un referèndum.

Molt d’acord amb bastants dels comentaris, pero bastant en desacord amb el d’en Josep Pasqual Gil: no podem de cap manera “amnistiar ERC” fins que no deixin d’intentar sacrificar el sobiranisme per a aconseguir petits avantatges personals. Ara l’excusa per a ajornar la investidura d’en Puigdemont (o el delegat QUE ELL DESIGNI) son els nous interrogatoris al Suprem, per a no fer enfadar el jutge – que pot continuar interrogant gent fins l’any que ve, i ficant-los a la preso quan li sembli. Aquesta estrategia d’auto-humiliacio per a evitar mals majors es contraproduent pel sobiranisme, i presenta la cupula d’ERC, el partit que mes exigia “DUI ara” i que constantment acusava els convergents/PDECats de tebis, com una colla de mentiders oportunistes i revolucionaris de barra de bar. L’ultim exemple d’aquest problema es en Torrent. Na Carme Forcadell va renunciar a la presidencia del parlament, i molts altres van negar-se a acceptar-la, perque tots sabien el risc que comportava: en Torrent, lliurement, la va acceptar – i despres no ha fet allo que s’esperava d’ell!

Quan passa aixo, nomes podem concloure que en Casado li havia ben pres la mida quan va dir que en Torrent “tenia dos fills i sabia be a que s’arriscava”, i en general a Madrid semblen haver identificat clarament el punt debil del sobiranisme catala: la por dels liders. Quan la major part del goivern va entregar-se a les autoritats en comptes de marxar a l’exili, clarament no esperaven la reaccio tan agressiva de la justicia espanyola, pero alhora estaven fent tota una declaracio de rendicio explicita – i en aquest sentit les repetides humiliacions que els infligeix la justicia espanyola s’entenen com un intent d’assegurar-se que no hi tornen, que entenen (i entenem tots) que aixo no es cap joc, que tots assimilem el que la vella saviesa dels romans expressava amb aquelles dues paraules terribles: “Vae Victis”, ai dels vencuts. No pots desafiar l’adversari, rendir-te sense lluitar i despres esperar quedar igual que abans de comencar: aquesta es la llico. Per tant, l’alternativa es o be continuar fent pressio (com ara escollint president precisament la persona que el govern espanyol no vol de cap manera, en Puigdemont) o deixar-ho correr i acceptar un retroces – perque, de facto, si acceptem la derrota el 155 no ens el treurem d’assobre mai mes. Que ERC, el partit que es ventava de ser el mes independentista, ara ens vulgui vendre precisament aquesta segona opcio els fa logicament mereixedors del rebuig de tot el mon sobiranista.

Qui vol fer alguna cosa cerca i cerca fins trobar un mitjà, qui no vol fer res troba una excusa. (Proverbi àrab)

Ni ERC, ni PDECat no han estat ni estan a l’alçada … I Junts x Cat? Pot ser una llista independentista, però sense un partit darrera (i el PDECat no hi està), no pot ni podrà fer gaire res.

I aleshores no s’hi pot fer res? Al contrari, som nosaltres, la gent que hem de fer tot, o gairebé tot, com duent segles fent-ho: Corpus de Sang, 1714, Revolució 1848, 1868, 1907, 1936, 11s de setembre, 1 i 3 d’octubre.

És quan no ens ens hem mogut, quan no ens moguem, que el país recula.

Endavant les atxes!

En realitat, som on érem. Convicció, resistència, pacifisme i esperança. Estem en una fase de desgast. A veure qui es desgasta primer.

la CUP, ERC i JxCAT són els meus. Puc entendre dubtes i vacil·lacions. Però ho anem junts o morim per separat.

Vista la tàctica que ens desvetlla en Vicent, ja sabem què podem esperar i què no hem de fer de cap manera: reaccionar amb violència, o promoure accions on les forces de seguretat de l’estat puguin infiltrar gent per generar violència. Totes les altres accions poden ser útils.

Fa molt de temps que a la justícia espanyola no l’importa el que pot dir Europa. Es la forma de fer del Madrid oficial. No importa el que sigui just ni que després pugui ser anul·lat. On són els diners que any darrere any el govern espanyol s’ha quedat per les ONG’s i que corresponien a la Generalitat. Que ha passat amb els més de mil milions d’indemnització que hem pagat pel cas Castor i que el Constitucional ha declarat il·legal. Que ha passat amb l’amnistia fiscal que el TC ha declarat inconstitucional, però convalida els resultats. Avui mateix ens assabentem que el Tribunal Europeu ha condemnat a Espanya per tortura, però ni els autors d’aquesta, ni els tribunals que els hi van donar cobertura se’n faran responsables. Es el sistema espanyol: incompleixo la llei perquè el que interessa es el benefici immediat dels qui manen i el perjudici dels que si oposen. El que importa, es que els independentistes tinguin dirigents a la presó, que no es puguin presentar a les eleccions ni a càrrecs polítics. Per això un criminal com Perez de los Cobos, que desobeeix el jutge i mana agredir els ciutadans catalans, es al
carrer sense cap càrrec. Les institucions de l’Estat espanyol estan dirigides per una màfia i el pitjor es que aquesta màfia rep el suport de la comissió europea

Una cosa és segura: ERC ha aconseguit amb uns pocs gestos liquidar tota la seva credibilitat. Serà interessant seguir les properes enquestes. El problema és que mentrestant se’ns va espatllant tot. Hi ha tot de polítics amb por que mai no haurien d’haver estat allà i que prefereixen ensorrar-ho tot abans que fer un pas al costat. El que vaig dir l’altre dia: dues potes només, Brusel·les i votants. El Parlament més val que el llencem ja a la paperera de la Història perquè no ha donat, ni donarà, resultat. Ho sento.

Crec que no cal set un setciències per afirmar que efectivament a Espanya li importa ben poc la fi del procés judicial. Acabarà en una pluja de retrets entre les titelles del TC, TS i AN com ja ha passat les moltes vegades que els tribunals internacionals no han tingut cap més remei que orejar les vergonyes de la impericia jurídica dels jutges i magistrats eapanyols.

Són imbècils? No ho crec. Són polítics ultranacionalistes espanyols i “afinen” la seva actuació als seus objectius ideològics. Participen de la societat castellana de “cerebro cojonudo” com els va descriure el seu congènere Don Miguel de Unamuno i per tant ni “estat de dret” ni “democràcia” signifiquen res per a ells.

Aquestes idees, com la de convivència, estan per sota de “la ley” que s’ha de traduir per “su real voluntad” o més prosaïcament, per “lo que les salga de los cojones”.

El que els importa és l’efecte i deuen veure malament la cosa perquè no sembla que els importi que “se note el cuidado”. Distreure’ns i fer-nos mirar cap a l’espectacle que ens han organitzat i aprofitar el descuit per, com lladregots, birlar-nos la cartera.

El judici-espectacle está per començar. De moment tenim només l’aperitiu. La cosa l’escalfaran i la posaran a bullir. Ens atiborraran de tonterías i detalls i ens explicaran que els independentistes volien la independència i haurien provocat una tan terrible reacció violenta de l’Estat que molta gent, fins.i tot de normal, n’hauria pres mal.

El que més em preocupa és que els polítics catalans no hagin vist aquesta farsa, com sembla deduir-se de l’editorial de Partal. Em preocupa perquè si, després de denunciar una i altra vegada la iniquitat i arbitrarietat dels jutges espanyols, encara donen validesa a aquesta farsa, és que anem malament.

I sobre Mireia Boya tindrem aviat espectacle. El Llarena ha demostrat una insolència per la humiliació digna de millor causa. Només cal recordar que, una setmana després del seu amistós “esto no es la Audiencia Nacional”, enviava a presó a Forcadell fent-li impossible dipositar la fiança el mateix dia que l’hi va imposar. A Boya l’escarnirà perquè el circ mediàtic espanyol(ista) necessita carnassa. I la necessiten no solament per enganyar les seves masses, com de vegades simplifiquem, sinó per poder autojustificar-se la pròpia arbitrarietat i injustícia. Necessiten, com tots els agressors violents, com tots els matons de barri, culpar la víctima dels seus propis crims. Ho necessiten perquè les seves acció s són tan immorals, tan lletges, que no les poden mirar al mirall sense maquillar-les.

Fa temps que tinc clar que en aquests moments la cosa que més importa a aquests salvatges que malgovernen de sde la “meseta”, és que no els exploti la bomba mentre ells segueixen expol.liant el cortijo nacional. Tenen pànic a una cosa que es diu “república”, de moment a Catalunya i a continuació a la “piel de toro”. No tenen temps de pensar el els mitjans que fan servir -la pressa i la por els embogeixen. Segur que tampoc els importa, obsessionats per conservar el poder i la impunitat. La cosa que més els afavoreix és que els volguem aplacar amb bosses d’aigua calenta. Ha de ser una guerra de desgast, procurant atacar-los per on siguin més sensibles i tinguin menys possibilitats de defensar-se amb guerra bruta. Cal anar per feina urgentment i acabar amb l’estupidesa dels partits polítics independentistes discutint com uns carallots.

Avui amb dia es tan o més preocupant per Madrid les moltes causes obertes de corrupció i desfalc del Estat, que la causa catalana, que per una altre part els hi fa servei per anestesiar els espanyols amb una campanya de terrorisme estatal i judicial.
Mentres la mal anomenada Societat Civil Catalana es mantengui “al pairo” i vagi fent la puta i la ramoneta, saben que la Repùblica serà nominal però no efectiva.
Mentrestant segueixen despullant el Estat de tot vestigi de democràcia.