12.09.2024 - 21:40
|
Actualització: 12.09.2024 - 21:53
L’enyorada Isabel-Clara Simó sempre deia que un dels problemes més grans del catalanisme era la manca d’un cos doctrinal seriós. O, més ben dit, el fet que les masses no assimilen el cos doctrinal seriós que alguns autors han creat en el curs dels anys. Coincidesc bastant amb aquesta apreciació i crec, a més, que es tradueix constantment en una dependència tan ridícula com alarmant del discurs espanyol, de qualsevol collonada –ja em permetreu la paraula– que aquests posen en circulació, del frame, que diuen ara, que sempre dibuixa l’espanyolisme.
Ahir, per exemple, va passar una cosa ben divertida. Uns quants diaris espanyols, i TV3 també, es van dedicar a fer comptes sobre els assistents a les manifestacions de la Diada, amb l’objectiu gens dissimulat no pas de contrastar quants manifestants hi havia, sinó tan sols de presentar l’independentisme com un moviment fracassat i acabat.
En concret, Crónica Global, que és el diari preferit del president Illa, anunciava a so de bombo i platerets que en la manifestació de despús-ahir tan sols hi havia participat un 5% dels assistents de la de fa deu anys. Afirmació que acompanyava amb un gràfic que deia que l’any 2013, en la Via Catalana, havien eixit al carrer 1.600.000 catalans.
Però la cosa curiosa arriba quan entres en l’arxiu d’aquest diari, i cerques la notícia que van publicar ells mateixos l’11 de setembre de 2013.
Perquè aleshores aquests 1.600.000 catalans del gràfic que publicaven ahir es redueixen miraculosament i sense cap explicació a 400.000 –a tot estirar, perquè en l’article insisteixen que no hi ha proves que es completàs la cadena (tal com sona) i, per tant, especulen que potser no érem ni tants.
Debatre en aquestes circumstàncies és literalment ridícul. Aquesta gent feia propaganda el 2013, fos quina fos la realitat, i en continua fent avui. I mou i posa les xifres de la manera que li convé en cada cas; sense ni molestar-se a servar una mínima aparença decent. Discutir de res en aquest context faria riure si no fos que, precisament, remarca la gran dependència emocional respecte del discurs espanyol que tanta gent té encara a Catalunya.
No blasme pas el comportament d’aquests espanyols. Quico Homs ja va explicar temps enrere que un director d’un gran diari Madrid li havia dit, en privat: “Per damunt de la veritat hi ha la unitat d’Espanya”, frase paral·lela a la famosa que Carlos Lesmes, com a president aleshores del Consell del Poder Judicial, va amollar el setembre del 2017, amb motiu de la inauguració de l’any judicial. I definitòries totes dues de l’anormalitat en què es mou tothora aquesta gent. Simplement, necessiten la violència i les mentides perquè la realitat els supera.
Però ells fan la seua faena. En canvi, ja em costa més d’entendre –per bé que amb els anys m’hi he anat acostumant– tota aquesta gent, independentista, que sembla fruir rabejant-se en cada hipotètic fracàs que els espanyols ens posen davant de la cara.
Alguns –entre els comentaris d’ahir, per exemple, n’hi havia– proven d’encaixar això en un debat optimisme-pessimisme que a mi em cansa. Jo no sóc optimista; sóc positiu, que és una cosa ben diferent. Reivindique, però, que tot plegat, aquest gust per la derrota, no té a veure amb el pessimisme ni amb l’optimisme, sinó amb la colonització mental.
El pes del poder colonial i dels consegüents mecanismes banals d’afirmació, per definició i sempre –tant si ixen al carrer 1.600.000 persones com si n’ixen 73.500– maldarà per fer-te creure que no tens cap possibilitat de guanyar. I entrar en el seu joc és ajudar-los. Involuntàriament, si voleu, però ajudar-los.
Per aquest motiu la colonització de la consciència, o cultural, ha estat un tema central en l’obra dels grans pensadors anticolonials –de Fanon a Thiong’o, d’Amílcar Cabral a Saïd, de Gayatri Chakravorty Spivak a Albert Memmi, per dir-ne uns pocs.
Nosaltres també tenim molta gent que contribueix a bastir aquest cos ideològic de què parlava Isabel-Clara Simó, d’una perspectiva no colonitzada. Ahir Gabriel Bibiloni, per exemple, desmuntava en un article magnífic la bajanada aquesta del regne independent de Mallorca que justifica la diada inventada. Tenim llibres nous i magnífics com els de Damià del Clot o Antoni Simon. Hi ha molta feina feta i que es fa cada dia.
Però encara hi ha, entre nosaltres, massa gent que no sap despullar-se de l’espanyolisme banal, de la reverència per allò que es diu a Madrid i allò que diu el dependentisme. I si no hem guanyat encara, també –en part, no substancialment, però en part també–, és per això.
PS1. Ahir va tornar La tertúlia proscrita, amb novetats en aquesta nova temporada. La principal, que ara s’emet en directe a partir de les vuit del vespre, perquè els qui la segueixen puguen interactuar-hi. Però, com sempre, el vídeo del programa el podeu veure en qualsevol moment, concretament en aquest enllaç.
PS2. Una altra de les novetats és que ara hi haurà un convidat cada setmana. En aquest primer programa és Carles Móra, el qui era batlle d’Arenys de Munt quan s’hi organitzà la consulta popular ara fa quinze anys. Les seues reflexions les podeu llegir també en aquesta entrevista que publiquem avui: “La independència és un objectiu assolible, no ens hem de deixar vèncer”.
PS3. I una altra entrevista, aquesta amb Roger Mas que publica el segon volum del disc Roger Mas i la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona: “La fascinació per la meva llengua ha fet que tingués una debilitat per les altres”.
PS4. Si podeu llegir VilaWeb de franc, sense cap mur de pagament, és perquè milers de lectors com vosaltres són solidaris amb el diari i se n’han fet subscriptors. Cliqueu ací per fer-vos-en vosaltres també.
