I si donem sentit als ‘èxits’ internacionals?

D’aquí a pocs dies es farà a Copenhaguen una conferència important sobre Catalunya, organitzada pel DJØF, el sindicat i associació de juristes i economistes de Dinamarca. Dic que és important no només pel marc en què tindrà lloc (DJØF aplega bona part dels treballadors públics del país), sinó també, i sobretot, perquè hi participa un dels principals investigadors de l’Institut de Drets Humans danès, una institució de prestigi que té per missió vetllar pel respecte dels drets humans tant a Dinamarca com a l’estranger i que fins ara no havia volgut saber res dels catalans. Quan a mitjan novembre vaig contactar-hi des de la delegació de Dinamarca per informar-los de la gravetat de la situació a Catalunya (amb mig govern a la presó, l’altra meitat a l’exili, dirigents de la societat civil també empresonats i tota una colla de drets fonamentals en perill), el seu director va dir-me que tenia l’agenda molt plena i que, a més, aquell tema quedava completament fora del seu àmbit d’actuació.

Que ara, doncs, participin en un debat amb altres experts de renom per a analitzar si són els representants catalans que han trencat la llei o bé si el problema és Madrid, que fa un mal ús del seu poder, es pot considerar un èxit. Un èxit que s’explica (més enllà de les gestions discretes i molt ben portades de diverses persones d’aquí dalt) per l’acumulació de despropòsits que la justícia espanyola i la caverna política i mediàtica que l’esperona exhibeixen desvergonyidament per tot Europa. A Escandinàvia, com a molts altres països, observen amb estupor els patètics moviments d’Espanya i a poc a poc prenen forma iniciatives, algunes molt ambicioses, com la que proven de moure ara al si del Consell Nòrdic per a forçar el seu consell de ministres a fer d’àrbitre entre Catalunya i Espanya. Ens equivocarem, però, si pensem que ens en sortirem amb això sol i un govern que diu que vol fer república però que en realitat no podrà ni aixecar el cap. Només cal veure com els ‘progres’ espanyols, amb Pedro Sánchez al capdavant, frisen perquè es reformi el codi penal i s’ampliï el delicte de rebel·lió per poder castigar els polítics catalans més i millor.

Diuen que el president Torra és un independentista de pedra picada, un intel·lectual i una bona persona. N’estic convençuda; tot això coincideix amb l’opinió que me n’he pogut formar aquests últims anys, des que vam coincidir per primer cop a Sarrià-Sant Gervasi Decideix. L’admiro profundament com a editor que ha recuperat i tornat a situar al lloc que els correspon periodistes i intel·lectuals clau de la República, i em va donar consell quan vaig voler rescatar de l’oblit el dramaturg Avel·lí Artís i Balaguer, publicant-ne un llibre. Però Torra ha quedat engolit pel 155, com les nostres institucions; unes institucions que mirem de recuperar alhora que demanem perdó per existir. Negar la feblesa que aquesta contradicció implica no ens fa cap favor; només ens porta a continuar encallats en una situació que no va enlloc.

Sovint, danesos respectables i gens susceptibles de ser considerats extremistes o radicals em diuen, en privat, que els ‘espanyols’ (sí, en genèric, com ho fa Torra als seus escrits) no giren rodó. ‘Són primitius’, em deia no fa gaire un d’ells; ‘es pensen que la vida és una plaça de toros i ells, toreros’. Però per molt que entenguin la situació d’opressió en què ens trobem, no ens prendran seriosament fins que no tinguem un govern sobirà, determinat a fer complir la voluntat dels ciutadans i a defensar-ne els drets en lloc d’esperar que uns altres ho facin per ell. I és per això que, quan aquest govern que ara vindrà fracassi (perquè de fort i republicà, em temo molt que no en tindrà res) no hem de tenir por de tornar a les urnes. I si guanya Arrimadas?, diuen alguns, esgarrifats. Doncs sí: fins i tot amb el risc que guanyi Arrimadas. Primer perquè som demòcrates i després perquè, si guanya Ciutadans (cosa, per altra banda, que dubto), aleshores sí que tindrem oportunitat d’eixamplar la base social. Quatre anys de barbaritats i d’escarn constant i aviat passarem de dos milions d’independentistes a tres. Com més aviat comencem a cremar etapes, més aviat remuntarem; val més això que no pas arrossegar-nos lànguidament en el desert d’una legislatura grisa, sense ànima ni veritat i amb l’únic al·licient d’uns èxits internacionals que només començaran a tenir sentit quan demostrem al món que som forts i sobirans.