I si de morts ja n’hi hagués hagut?

És una de les certeses del procés més transversals en tot l’arc ideològic: la del xantatge de l’estat espanyol als dirigents catalans de posar-nos morts sobre la taula. De matar catalans, vaja, però dit com s’ha dit sempre fa més l’efecte d’una maledicció bíblica i inevitable. “El govern espanyol va amenaçar amb sang i morts al carrer”, van ser les paraules exactes de Marta Rovira. “Jo no seré el president que porti morts al carrer”, va anunciar Puigdemont als diputats de Junts pel Sí. Segons que explicaven, els partits independentistes sabien de manera “contrastada i fiable” que l’estat pretenia provocar un escenari de “violència extrema” del qual pogués culpar la CUP i Arran i tenir una excusa per a fer intervindre l’exèrcit.

D’aquella època recordo especialment el missatge calcat dels mitjans mainstream a l’opinió pública, un missatge que va quedar i que ja no pararíem de sentir fins avui. Fent voltes i més voltes per evitar la paraula tabú –“com podíeu ser tan ingenus d’esperar que l’estat no seria ‘capaç de tot’?”–, van deixar determinat que allò innominable era la línia vermella, que l’independentisme ja havíem tingut el nostre moment de glòria i que, apa, ara tocava de retirar cap a casa i que parés d’una vegada aquella bogeria. Que la paréssim naltros, els sense exèrcit i sense estat, que ens retiréssim com l’opció raonable del conflicte, alhora que no hi havia tocs d’atenció ni consells benvolents cap a la part que no era capaç d’afrontar el problema per la via democràtica, sinó de manera obertament criminal.

Anys més tard, amb el govern ja del tot entregat a l’adversari i el carrer massa escaldat per a reaccionar, surt la investigació periodística sobre l’empresari i ex-militar israelià de renom “Jorge” que s’atribueix el ciberatac del 9-N als serveis públics catalans. Però de l’atac en concret, sembla que no hi ha res de nou. Hem tornat a sentir que va durar tres dies, que va ser el pitjor que s’havia produït mai a l’estat espanyol i un dels tres més grans del món. Que, tot apuntant a la web del “procés participatiu”, va col·lapsar sistemes mèdics, jurídics i policials del país a l’engròs. I que, entre altres perjudicis, va obligar a anul·lar intervencions quirúrgiques, va blocar el servei d’emergències mèdiques, va impedir l’accés d’aquest als historials dels pacients. Bé, a les guerres ja passa, això. En diuen “danys col·laterals”.

El que no sabem d’aquella apagada de serveis il·legal, delictiva, són les conseqüències reals sobre el gruix d’una demografia de set milions d’habitants. Sí que ens han explicat que la Generalitat, per a defensar la seua població –els indepes i no indepes– va activar un sofisticat programari per tal de recuperar tan de pressa com fos possible les aplicacions més crítiques. També ens han parlat mil vegades de les conseqüències tècniques del haqueig, del seu impacte sobre les màquines, de quin és el sistema que les va fer caure. Però sempre s’ha passat de puntetes per l’impacte humà, pels efectes que va tindre o hauria pogut tindre en els qui van requerir atenció mèdica urgent durant les hores que el SEM va trigar a ser rescatat. Unes hores que, segons com, i per a segons qui, podien ser vitals.

Evidentment, tampoc no hem sentit mai gaires preguntes sobre l’abast humà del “les hemos destrozao el sistema sanitario” de l’altre Jorge, el ministre, probablement perquè de tan general és més difícil de desgranar. En tot cas, de la revelació d’un acte de guerra manifest –guerra “bruta”, en diuen curiosament, de la guerra sense bales– a penes n’ha quedat una frase resignada de sala d’espera. Per si algú té la temptació de comparar-lo amb dèficits fiscals, retallades governamentals o fatalitats estructurals de tindre un estat en contra (no espereu aquí cap menció a cap conspiració sobre el 17-A), no barregem: d’allò que parlem és d’accions deliberades per a espantar la població atemptant, o fent atemptar, contra el bon rutllar dels seus serveis públics. Serveis com els de salut, dels quals depèn la vida de molts ciutadans. Llavors la pregunta és procedent: i si per causa d’una d’aquestes accions planificades, pròpies o encarregades, de morts ja n’hi hagués hagut?

De les guerres tradicionals del segle passat, molts en tenim la imatge del míssil que impacta directament sobre un hospital, quan avui dia, a l’era d’internet i amb prou temps de coll, un ciberatac contra el sistema d’emergències d’un país pot arribar a causar un mal igual d’irreparable. La pregunta és: ho sabia, això, l’ens que va encarregar els serveis d’un mercenari cibernètic per a aturar una votació de fireta? Evidentment, que ho sabia, en tant que l’home es vanta de l’èxit i no ha informat de cap full de reclamacions. I si els aparells mediàtics no gosen dir la paraula maleïda és perquè en els conflictes entre nacions l’única salut que ens han fet creure que estava en joc era la que es pot perdre en un combat al carrer, amb foc i soldats: just l’amenaça que va fer recular els nostres dirigents de manera fulminant. I de moment, amb tots els seus desencerts i errors, davant d’un xantatge amb morts, l’únic dels dos actors que s’ha demostrat que li importava la vida dels catalans ha estat el seu govern.

No res, que una vegada més a la història, la guerra contra una part dels catalans ha estat contra tots els catalans, cap novetat. I mentre als independentistes ens tracten de fanàtics per voler-nos desfer d’aquest femer votant, als espanyolistes que viuen i treballen a Catalunya sembla que no els trontolla la fe en saber-se objectiu potencial del Regne d’Espanya quan es tracta d’impedir-ho per tots els mitjans. Com tampoc no els dolen les milionades de les arques públiques invertides en mercenaris com el d’Israel (de 6 a 14 milions diu que valen els seus serveis), o en programaris com Pegasus (6 milions, en va pagar el CNI), o en operacions Copèrnic (87 milionets), només els fan bullir la sang les quatre engrunes que puguem destinar a la llengua i cultura del país. És la tranquil·litat d’esperit de qui sap que, en la guerra que ens fa l’estat, quan els “danys col·laterals” són contra ells, la culpa és nostra, i si són contra naltros, també.