I si aprofitem l’avinentesa per pujar a Montjuïc, tot seguint el rastre de Joan Miró?

S’allunya l’onada glaçada que ens ha tingut amb l’ai al cor aquests darrers dies. Comença a tornar el sol. Som a l’abril i a un pas de Setmana Santa. De fet, diumenge és Rams i la setmana vinent serà Pasqua. Són dies que podem aprofitar per passejar i també una bona avinentesa per a visitar museus i exposicions pendents.

En aquest espai, voldríem proposar una visita a Montjuïc, tot seguint el rastre de Joan Miró. Evidentment, és una ruta que hauria de sortir de la Fundació Joan Miró. Tot i que a vegades costi de pujar-hi (fins i tot als barcelonins), la Miró és des del 1975 una referència de nivell internacional, tant pel contingut com pel continent, un edifici singular de l’arquitecte i urbanista Joan-Lluís Sert, concebut no tan sols com a espai expositiu de l’obra mironiana, sinó, sobretot, com a espai de descoberta i debat. Amb un fons de més de 14.000 objectes, entre els quals més de 200 pintures i 178 escultures, a més d’obres tèxtils, ceràmiques, dibuixos i obra gràfica, i obres d’artistes vinculats amb Miró, l’espai és el punt de partida per a descobrir-lo.

El Miró col·leccionista de si mateix

La col·lecció permanent –formada per les donacions de l’artista mateix i les donacions i dipòsits que va fer la seva dona, Pilar Juncosa, el seu amic Joan Prats i alguns membres de la família– permet de resseguir les etapes de la seva cronologia artística i vital. Ara es completa amb l’exposició temporal “Miró. El llegat més íntim”, acabada d’inaugurar, que presenta i selecciona les obres que va col·leccionar Miró entre la seva producció. És a dir, permet de descobrir el Miró col·leccionista de si mateix, tant per mantenir una estreta relació amb la seva obra com per revisar-ne la trajectòria i l’evolució.

Una col·lecció que seria la gènesi de la Fundació Joan Miró. Però Miró no tan sols va col·leccionar per a ell, sinó que va crear les col·leccions pròpies de la seva dona i la seva filla Dolors, a més de les dels néts, a qui també va anar regalant obra. “Miró. El llegat més íntim”, que es pot veure fins al setembre, presenta 180 objectes: una vuitantena d’obres seves, que abasten tota la vida artística, del 1910 al 1986, juntament amb dibuixos, documentació i fotografies familiars. D’entre l’obra mironiana, cinquanta-nou peces dipositades pels Miró que amplien les ja fetes fins ara. Tot plegat, un homenatge a la generositat de l’artista amb la seva ciutat, guiat per la voluntat de la seva família de preservar i donar difondre el seu llegat.

El tapís i l’obra desapareguda

Sortint de la Fundació Miró, a la falda de Montjuïc hi ha dos espais museístics més que poden ajudar a complementar la visita. Al CaixaFòrum es pot assistir en directe a la restauració del tapís que Joan Miró i Joan Royo van crear per a la Caixa l’any 1980, d’on va sortir l’icònic logotip de l’entitat, l’estrella blava de cinc puntes amb els dos astres groc i vermell. Quaranta-un anys després de l’última vegada que van ser exposats, amb motiu de la inauguració del Museu de la Ciència –l’actual CosmoCaixa–, no tan sols se’n pot veure el revers, sinó sobretot apreciar el treball de l’equip de restauradores que hi treballa.

L’altre espai d’aire mironià són les noves sales dedicades a l’art i la guerra de 1936-1939 del MNAC, especialment la dedicada al pavelló republicà de l’Exposició Internacional de París del 1937, dissenyat per Sert i Luis Lacasa, i on es va exposar el Guernica de Picasso, la Montserrat de Juli González i la Font del mercuri, d’Alexander Calder. També s’hi va mostrar el Segador de Joan Miró, però aquesta obra no cal cercar-la enlloc: va desaparèixer després de l’exposició i és un dels grans misteris mironians.

Finalment, si es vol acabar la ronda de Montjuïc per la falda de mar, hi ha la possibilitat d’anar fins al cementiri. A la plaça de la Caritat de la necròpolis es pot trobar el panteó familiar de la família Miró Ferrà, on l’artista va ser enterrat l’any 1983.

Imprescindible

Olot torna a ser la capital del moviment, amb el festival Sismògraf. Després de la introducció de dissabte passat, aquest cap de setmana arriben els plats forts d’unes jornades que aspiren a convertir el Sismògraf en “el festival que detecta el moviment del cos i del planeta”. Entre avui i diumenge, una vintena de propostes d’arts vives, moltes de les quals de companyies internacionals, que combinen moviment i paisatge, ompliran diversos espais d’Olot.

Nom propi

Andrea Àlvarez, guanyadora del premi de la Crítica en la categoria de millor actriu revelació, torna a pujar als escenaris per interpretar la Cloe, la protagonista de Mare de Sucre, de Claudia Cedó. Després d’haver estat un dels espectacles més recordats de la temporada 2020-2021 del Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Principal de Palma reprèn la història d’aquesta noia amb diversitat funcional que vol ser mare i que s’ha d’enfrontar a la incomprensió de tothom.

Efemèride

L’11 d’abril de 1872 es van fusionar l’Ateneu Català, fundat l’any 1860, i el Casino Mercantil Barcelonès, del 1869, per crear una nova entitat anomenada Ateneu Barcelonès. La primera junta de la nova entitat va ser presidida pel jurista Manuel Duran i Bas. D’ençà de fa un segle i mig, l’Ateneu, avui presidit per la productora cinematogràfica Isona Passola, ha estat un lloc de debat d’idees i trobada intel·lectual, a més de tenir una de les biblioteques privades més importants del país.

Caldrà estar-ne al cas

El cantant Miquel Gil celebra els vint anys del disc Orgànic, un punt i a part decisiu en la carrera de qui va ser membre d’Al Tall, amb un espectacle i una sèrie de concerts per tots els Països Catalans. Després de les actuacions a l’auditori de l’Ateneu de Banyoles, als festivals (a)phònica i Càntut, i a l’auditori Caló de s’Oli de Sant Josep, a Eivissa, Vint anys d’Orgànic ha pres forma i s’estrenarà en una ronda de concerts que començarà el 7 de juliol al festival Polirítmia de València, i continuarà a Vilanova i la Geltrú, Mataró i Gandia.