I si això de Podem ens agafa lluny?

Aquests dies, a Catalunya hem hagut d’aixecar els peus de tantes llàgrimes com ens han arribat de l’esquerra espanyola, la que se’n pot dir, per haver estat víctima de les clavegueres de l’estat, sector polític, mediàtic i policial. Al començament, Pablo Iglesias, “on tour” pels mitjans catalans, es lamentava que només s’haguessin interessat per la seua dissort a Catalunya, i ahir explicava que a partir d’aquí s’havia generat una “marea” d’indignació a les xarxes que havia acabat pressionant els grans grups espanyols per a parlar-ne, quan no en tenien cap intenció. A disposar, Pablo, ja ho saps: els catalans sempre tenim una espatlla presta perquè hi puguin vindre a plorar aquells revolucionaris que, a l’hora de triar entre revolució i Espanya, sempre trien Espanya —i així els ho paguen, oi, oi, oi.

Ahir mateix, molt oportunament, el Col·legi de Periodistes de Catalunya i el Consell de la Informació de… exacte, Catalunya, emetien un comunicat conjunt per a denunciar, copio i enganxo, “les complicitats d’una minoria de mitjans i periodistes amb les clavegueres de l’Estat”, i en concret “a l’hora de construir mentides i intoxicar i manipular a la ciutadania”. El text concloïa que cal “una regeneració democràtica”, així, en abstracte, “i que aquesta no és possible sense, a la vegada, una regeneració del periodisme al nostre país”. La cursiva és meua, i és que m’imagino que per “país” volen dir l’estat espanyol, perquè si no, digueu-me perspicaç, haurien escrit “territori”. El comunicat acaba en punxa: “El CPC i el CIC es comprometen a impulsar aquest procés de reflexió col·lectiva”, punt i final, i aquí sí que s’hi transparenten ben clares les quatre barres: no hi ha res més català que “comprometre’s a impulsar” tants processos de reflexió com siguin menester.

No voldria pensar, perquè no ho sé, que la necessitat d’expressar aquesta conclusió els hagi sobrevingut ara, quan la víctima és el segon partit del govern espanyol, i no pas abans, ni abans, ni abans, quan els afectats només eren independentistes catalans i l’objectiu només era alterar totes les campanyes electorals del nostre país els últims deu anys, que fins alguna redacció de diari ho havia celebrat a pit descobert. I com que no ho sé, si un comunicat així és cap novetat o si és un costum periòdic, ho deixo només com a apunt il·lustratiu d’aquest pagafantisme tan nostre amb l’esquerra espanyola, la de debò, un complex d’ONG que els catalanets no podem resistir i en el qual se sosté gran part del mite fundacional de l’Espanya reformable: ho veieu, com una altra Espanya és possible?, si vosaltres mateix en sou la prova! Mentre sigueu espanyols, no es pot dir que no hi ha col·legis de periodistes espanyols que no en denuncien la podrimenta i que no es comprometen a impulsar-hi això i allò.

Sempre impulsant, propulsant, estirant carros que no volen córrer, quin cansament. Una de tantes coses que no se’ns perdona, als catalans, és la inacció davant de qualsevol injustícia que afecti a qui sigui del món…, sempre que no sigui a naltros, és clar; si no, és egoisme, supremacisme, insolidaritat. Res no ens horroritza més, com a poble, que ser titllats d’egoistes, d’insolidaris, de creure’ns més que ningú, i el que som i on som s’explica en bona part perquè ens hem cregut que posseïm aquest pecat original i ens el volem fer perdonar. D’aquesta manera, quan les clavegueres mediàtiques s’han acarnissat amb l’independentisme, el primer crit de perdó han estat els mitjans de l’establishment català reproduint els titulars cavernaris més fort si podia ser —per irresponsables, naltros!, per corruptes, els nostres!, i terroristes, per què no?, tampoc no som tan especials!—, i cada vegada que es descobria un muntatge tot era repetir a qui ens volgués escoltar que allò no anava d’independentisme, que anava de democràcia, perquè déu mos en guard de passar per exclusivistes i acaparadors.

La idea és fer creure que el tracte que ens dispensen les clavegueres no és especial, que qui ens hem cregut que som, que aquí llepa tothom, des de la Tamara Carrasco fins a Podem i el president espanyol, i per tant, el súmmum de la insolidaritat és voler fotre el camp i abandonar els nostres semblants a la seua sort. D’aquí els planys dels mitjans de la moderació quan ens renyen, als “mals” independentistes, d’entestar-nos a ser un problema i no una solució… per a l’estat espanyol. A mi que m’explica, senyora? Deixi’m el braç! La qüestió és que el catalanet, rosegat per la culpa, hi cau.

En efecte, aquest xantatge emocional funciona, i buscant en l’esquerra espanyola la nostra simetria a l’altra banda del mirall, els independentistes enclaveguerats ens vam erigir en els seus advertidors: que anessin jugant, que avui érem naltros però demà serien ells, recitant-los afectats el “primer es van endur els jueus, però com que jo no era jueu…”, i tot per creure’ns qui sap qui, tal dia com avui, quan els diem tot suficients que ja us vam avisar, i ara què, què, què, per aquest voler creure’ns que per a l’estat espanyol els som un enemic equivalent, tant munta, munta tant, com si l’esquerra sí-que-es-pot no s’hagués deixat utilitzar ben de gust per l’estat contra l’emancipació catalana, com si ella mateixa no s’hagués aprofitat de les clavegueres quan en podia treure rèdit electoral. Cap epitafi pot resumir millor aquest amor pagafàntic i incorrespost dels indepes per l’esquerra fraternal com aquell “m’agafa molt lluny” del nostre estimat Errejón.

I ja ho tens, després de viure un muntatge darrere l’altre, el cas Tamara Carrasco, els CDR, l’Operació Catalunya, el Catalan Gate, la repressió nostra de cada dia, i vinga, i que no pari la festa, ara hem de contemplar compungits com l’esquerra espanyola, per un parell de travetes, busca l’àrbitre amb la mirada i es llança a la gespa fent dotze voltes de campana, d’anada i de tornada, i tot el seu públic que havia restat callat ara s’aixeca com un sol home amb els braços al cel: això és vermella directa!, això és la falta més intolerable i escandalosa de la història de la democràcia! I naltros amb aquesta cara.

No: tenir el mateix repressor no ens situa pas en la mateixa posició. Si de cas hem estat naltros, amb el nostre “pragmatisme”, que ens hem rebaixat a fer-los el paper de comparsa, si no d’oposició de perfil baix, per no destorbar-los la governança durant el nostre “mentrestant”. Però servidora, que ve de considerar aquesta esquerra dels veïns una semblant, ja estic cansada de tanta solidaritat unilateral, de l’avui per a mi i demà també per a mi, de ser energia barata per a mantenir la il·lusió d’una Espanya democràtica. Trobo que no passaria res si, per una vegada, deixem de banda la nostra consciència de bons samaritans i ens relaxem amb l’espectacle del femer d’Espanya com qui mira uns focs artificials, des de la distància. Considerem-ho, abans que ens torni a tocar a naltros, com unes vacances mentals.