RENFE perpetra un nou segrest ferroviari

Tres hores després d’estar aturat en terra de ningú, la megafonia va anunciar que arribaria un tren a rescatar els 236 passatgers. Tres hores tancats a l’Euromed, Un clàssic. Una facècia que sempre conta algú, perquè fa anys que RENFE és incapaç de fer allò que té l’obligació de fer: traslladar persones de manera segura i puntual entre una estació i una altra.

Com en una distopia alienada, la megafonia també demanava als passatgers que no s’aglomeraren, i que, arribat el moment, isqueren de manera ordenada. Tampoc no podien deixar cap objecte personal als vagons. Obvietats recitades de manera mecànica, lleugerament tremolosa, en castellà, català i anglès. En veritat, els usuaris van ser molt ordenats durant tot el recorregut  i durant tot el temps que va durar el segrest ferroviari. Van ser ordenats i educats quan la veu rogallosa només va dir que hi havia una avaria i que treballaven per arreglar-la. Ordenadíssims van ser quan els van demanar que no anaren tots de cop a la cafeteria. I quan els van recordar les mesures anticovid que, a aquelles hores, tothom havia oblidat.

Una odissea de vuit hores

L’Euromed 1092, que havia eixit ahir a dos quarts i cinc de vuit del matí d’Alacant i que havia d’arribar a migdia a Sants, es va aturar inopinadament passades les onze, a pocs quilòmetres de l’estació del Camp de Tarragona, en aquell punt del presumpte Corredor Mediterrani en què per art de màgia, l’ample de les vies antic, espanyol, ibèric, i autàrquic esdevé europeu, modern i de gran velocitat. Aquest miracle  inacabat succeeix cada trajecte a l’anomenat “canviador de Boella” quan el comboi travessa una nau que té un enginy que sacsa el tren i estreny els eixos, i quan surt d’allí ja és europeu. Ahir va quedar embussat dins aquesta mena de túnel de la bruixa. Mig tren era modern i l’altre mig era estret.

Al vagó del bar, un home gran, molt delicat de salut comptava les píndoles que havia d’engolir per apaivagar un dolor que durant tot el viatge l’havia fet gemegar bastant. La dona intentava que la gent que feia cua per aconseguir una mica de menjar la deixàs passar. Només necessitava aigua per al seu marit. El jove que despatxava sandvitxos i papes se’n va adonar i els va ajudar.

Retrats

La dona jove que viatjava sola amb els tres fills molt menuts va decidir de treure la carmanyola amb paella que els havia sobrat el dia d’abans a València i que va guardar perquè el seu marit, que els esperava a Sants, la tastàs. Era la paella de la tieta. Les dues xiquetes, la Nora i la Clàudia, van començar a menjar soletes, i el petit, d’un any i mig, es va amorrar al pit de la mare. La meitat del vagó contemplava l’escena amb complaença. 

Els viatgers que havien de baixar a Tarragona es desesperaven perquè se sabien a poquíssims quilòmetres de la seua destinació. Però no hi podien arribar. Algú va insinuar si no podria arribar un autobús que els alliberàs. No el van posar, l’autobús.

Durant l’espera, els més joves exploraven les possibilitats que RENFE els tornàs els diners. A partir d’una hora de retard el reintegrament és íntegre, deien. Una parella va explicar a dos viatgers japonesos com s’havia de tramitar a la web.

Resignació

I mentre això passava, la resignació s’ensenyoria dels vagons, els banys del tren s’anaven embrutant i les existències del bar s’esgotaven. Primer es van acabar els dònuts i els Kit-Kat que fan part d’un menú d’entrepà i refresc. 

Davant la incompetència de RENFE per a resoldre el problema, entre els viatgers es va teixir una xarxa invisible feta d’una mescla de solidaritat i companyonia que se sabia efímera, però efectiva. Quan l’altaveu va dir que ja es podia desallotjar el tren, uns viatgers n’ajudaven uns altres a carregar les maletes, els xiquets, les bosses. El senyor que estava tan delicat de salut va tenir una mena de crisi que la dona va poder calmar amb una mica més d’aigua i unes paraules amoroses. Travessar la passarel·la metàl·lica que salva l’oceà de vies va ser un infern per a ells. Tanta sort que dos joves els van ajudar.

Els vora 240 viatgers, les seues maletes i els seus telèfons mòbils van quedar varats a una andana inhòspita, sota el sol de migdia tot esperant l’arribada del comboi salvador. Vint minuts, deien els operaris que no estalviaven explicacions. Bona cara i bones paraules. Un capteniment preventiu per a no fer créixer l’enuig dels viatgers. Un enuig transmutat en ironia, en algun renec i en unes quantes piulades a les xarxes socials.

Una parella d’estudiants valencians explicava a qui els volia escoltar que no era la primera volta que el tren anava amb retard, però mai no els havien fet baixar. Una jove no va arribar al dinar d’aniversari de la seua àvia que en feia 92, però esperava arribar a les postres. 

Enllaços perduts

Hi havia viatgers que no s’ho van prendre amb tanta calma. Són els que anaven en trànsit i a mesura que passaven els minuts veien com perdien els enllaços d’uns altres viatges: l’avió a París, el tren a Saragossa…  

La perruquera que havia de pentinar la seua amiga que es casava a les cinc estava tan estressada que va telefonar a una amiga perquè estiguera previnguda, per si no hi arribava. 

Si va arribar, va ser molt justa, perquè el segon tren es va posar en marxa una mica abans de les tres de la tarda. A Sants va arribar a dos quarts de quatre.

Reincidència

Tot això que va passar ahir en aquest trajecte no és una anècdota. Tots els passatgers als quals els van furtar 210 minuts del dissabte 11 de setembre del 2021, tenien alguna mala experiència prèvia per contar. Tots. Tant els viatgers habituals com els esporàdics. Els usuaris de les rodalies i els de mitja distància. Tothom, tothom, tothom té alguna cosa a dir d’una companyia que es vanta de tenir un compromís amb la puntualitat. Els retards de RENFE són habituals. Els usuaris experimenten un menysteniment atàvic. Fa un parell de setmanes en aquesta mateixa línia els viatgers van quedar varats enmig de les vies un divendres al vespre. Un maltractament habitual i pesat amb retards i cancel·lacions mentre els discursos oficials parlen del Corredor Mediterrani, de trens de gran velocitat, d’infrastructures que no arriben mai…