I qui ha sentit la llibertat té més forces per a viure…

A més a més, recordo que en aquell dia tothom tenia la ràdio posada i hi havia molt d’interès en els reconeixements internacionals. Amb notícies contradictòries.
Un dia inoblidable.
Hi havien moltes ganes de festa i molta gent al carrer.
I tothom tothom estava content.
La gent estava eufòrica.
Realment molts encara portem el virus assobre.
I no volem que marxi mai.

Jo, malgrat tot, estic completament convençut que no trigarem gaire a ser independents.

Parlem de sentiments doncs.

Si em vaig sentir lliure uns minuts. Molt lliure.
Però aquell dia no sabíem quin tipus de polítics MENTIDERS teníem.
Ens refiavem de la seva paraula i de les seves promeses.

Ara ja sabem com són i sabem que amb ells no tornarem a ser lliures mai més.

Esperem que es produeixi un miracle que derroti o transformi tots els polítics d’aquesta mena de llinatge contrari a la veritat.

A més han aconseguit l’abandonament de molts dels nostres seguidors meys convençuts.

INDICADOR DE L’ÈXIT DEL 27 D’OCTUBRE
El valor d’un servei o d’un producte no el decideix pas el productor sinó l’usuari, i no es calcula segons el marge de benefici que es vol obtenir sinó a partir del que està disposat a pagar el comprador. Això ho hem comprovat quan descobrim que algú paga una fortuna per rebre serveis o productes que a nosaltres ens sembla que no s’ho valen.
L’èxit de l’1 d’octubre o del 27 d’octubre no el percebim els que hem fet el referèndum i hem declarat la independència de Catalunya, sinó a partir del que el regne d’Espanya està disposat a pagar per anular l’èxit de l’1-O i el 27-O.
Un observador neutral veurà fàcilment que el regne d’Espanya paga un preu altíssim, descomunal, i gairebé prohibitiu, i d’aquesta manera defineix el valor real del referèndum i de la declaració d’independència.
Espanya està disposada a pagar el que sigui, encara que hi perdi bous i esquelles.
És ben conegut que sacrifiquen la democracia, la justícia i tots els reconeixements internacionals, fins i tot el prestigi de la monarquia, per mantenir Catalunya dins d’Espanya. Per això han hagut de recórrer a llogar vaixells d’estat, per portar cossos i forces de seguretat disposats a practicar la violència televisada contra la població civil desarmada; han pagat amb la devaluació del rei aquell 3-O amb un discurs televisat en el que abdica de ser el rei dels catalans; han fet una aplicació inconstitucional de la constitució espanyola per destituir tot un govern democràtic; han hagut de controlar el parlament per decidir de què es pot parlar i de què no; han fet el control del govern per decidir qui pot ser president i qui no; han decidit l’empresonament dels Jordis amb presons preventives sense arguments; han fet un judici televisat amb importants qüestions prèvies, des d’un Tribunal Suprem que no és el tribunal natural; han portat testimonis que menteixen obertament; han impedit la presentació proves demanades per la defensa; han fet una acusació de malbaratament sense despesa i una acusació de rebel·lió sense violència i sense armes. Tot això amb sentències de presó desproporcionades que després han hagut d’indultar. Encara hi ha la despesa de l’espionatge amb l’aplicació nominal més gran del món de Pegasus, i no vull seguir perquè ja se sap tot i ho veu tothom, però recordo que el 2 d’octubre de 2017, l’endemà del referèndum d’autodeterminació, a cop calent, el diari El Mundo titulava així un article:
«Expertos del gobierno advierten: un pacto fiscal con Cataluña sería “monstruoso” y costaría 13.000 millones».
No poden ocultar doncs que els fa pànic el 27-O perquè des del moment zero, ells veuen ja inevitable la independència de Catalunya.
Ho veuen més clarament que nosaltres mateixos i saben perfectament que intentar impedir-ho els costa un preu astronòmic.
El preu astronòmic que paga Madrid és l’indicador de l’èxit del 27 d’octubre.

Un seguit d’editorials necessaris per no perdre el fil d’on venim, on som i on volem anar. Aquests tres punts de control no ens haurien d’abandonar mai. Encara menys quan, com diu la canço d’en Serrat:” el camí fa pujada” i anem a peu.
Pels febles, pels petits, el camí sempre fa pujada. Això és normal i n’hem de ser ben conscients. En feia, en fa i en farà.
Malfiem-nos dels que ens diguin que, pels febles, el camí fa costa avall. Ni en feia ni en fa ni en farà.
Avancem, encara que sigui a pas de bou, que com deia Salvat Papasseit: “res no és mesquí”.

Aviso d’entrada que posaré aigua al vi de l’editorial: cofois i incondicionals del 27-O, absteniu-vos de continuar llegint si voleu evitar-vos un disgust.

Dius, Vicent, que deixem de banda la racionalitat per així poder estar orgullosos del que va succeir el 27-O, quan ens vàrem sentir lliures per unes poques hores, i ho compares amb els aires de llibertat que es van respirar durant un concert del Raimon, en plena dictadura. En ambdós casos, una rebel·lia temporal no va canviar la situació d’opressió, però el sol fet de sentir-nos lliures, com després va dir el mateix Raimon, ja és una fita al cor de la gent que dona forces per continuar la lluita.

Però són situacions que no es poden comparar.

En Raimon va fer el que havia de fer, com a lluitador que era per la llibertat del seu poble – el nostre- que fa segles que està ocupat i oprimit. Va fer molt més; una heroïcitat, de fet: Crear del no-res una bombolla d’aire fresc enmig de l’aire de plom del franquisme. El 27-O, en canvi, ho teníem tot a les nostres mans, com bé dius. El poble havia fet la seva feina, però “els nostres líders” van entregar de nou la nostra efímera llibertat a l’opressor per unes causes mai del tot explicades. És normal sentir-nos, no només frustrats, sinó enganyats. Es pot oblidar la frustració quan aquesta t’impedeix avançar, però oblidar un engany és de ximples.

També dius, Vicent, que la ràbia està sent atiada amb habilitat pels que no volen la independència i tens tota la raó. Però no és només la ràbia que es pot manipular, també ho és l’entusiasme, si no va contrapesat amb la racionalitat. Un entusiasme infantil també ens pot dur, degudament atiat, cap a carrerons sense sortida i finalment a la frustració. Com el Tsunami democràtic ens va dur a l’aeroport o els nostres “líders independentistes” a defensar els col·legis electorals. Els mateixos “líders” que ara es venen el català per uns subtítols a Netflix, i la dignitat de tot un poble per unes cadires.

Són les emocions incondicionals que ens fan febles i manipulables. És clar que ens hem de poder emocionar i enrabiar… i tot!, mentre mantenim aquesta lluita desigual, però jo crec que no hem de perdre mai la mirada analítica ni la perspectiva. D’altra manera ens convertim en infants: Amb un caramel·let aquí i un esdeveniment emocionant allà ens fan anar per on volen. Els publicistes ho saben molt bé, ja ningú ven cotxes, hipoteques o compreses, totes les empreses venen emocions i experiències. Saben que és la millor manera d’arrossegar els consumidors desprevinguts. No siguem naïfs, si us plau, que Espanya i els seus satèl·lits no ho són pas.

Em sap greu ser un dels subscriptors que fa aquest paper d’aixafaguitarres, però és que últimament aquest diari en va bastant ple, de guitarres.

Aquesta frase de la cançó de Raimon m’ha acompanyat al llarg de molts anys. És cert, aquell 27 d’octubre de fa 5 anys per un moment ens vàrem sentir lliures. De fet, podem considerar que no som independents de l’Estat Espanyol perquè no volem. Simplement consentim ser espanyols. Aquest concepte del consentiment els vaig aprendre ja fa molts anys quan treballava en educació especial i a l’escola començaven ha arribar els primers alumnes amb diagnòstics de greus problemes de comportament. L’escola Balmes que tenia una unitat per aquesta tipologia d’alumnes demanava per acceptar-los tenir el seu consentiment. I nosaltres consentim ser espanyols, mal que ens pesi. I d’alguna manera ho consentim perquè ja ens està bé. No ens volem complicar la vida. Volem fer la nostra i que no ens emprenyin massa. Son pocs els que estan disposats a fer un pas endavant i comprometre’s entre els que m’incloc. Som molts que esperem que algú faci el primer pas i segons vagi ja ens hi afegirem. De fet, d’alguna manera, tenim el que ens mereixem.

SENTIR LA LLIBERTAT, UNA INGRAVIDESA DEMOCRÀTICA

Anys 60-70… a mi m’agafava entre l’activisme clandestí embogit i el comitè de redacció d’una revista de combat…

La llibertat com l’entén (sent) la ment, els que hem fet de la nostra vida la seva recerca, l’hem viscuda en aquells moments que l’opressor desapareix o té una derrota. Ja no sents la pressió permanent de la bota com un llast quotidià, t’embarga un vigor inesperat que et renova la vida.

En un concert amb les ments alliberades, en una assemblea de lluita, en una manifestació unitària, en un atemptat contra un feixista reconegut, en una acció clandestina reeixida, en sortir de la tortura amb la dignitat intacta, etc.

La persistència s’alimenta d’aquests moments que ara ens volen fer creure que són miratges, que no mouen la història…

La llibertat es palpa quan l’Estat desapareix, deixant-nos en estat d’ingravidesa democràtica. I aquell octubre del 2017, o fins abans, quan els atemptats islàmics-CNI de setembre… Ens sabíem sobirans. És un estat de xoc en positiu, de vegades difícil de definir i de ser-ne conscients…

L’única frustració que tinc és que la mort no em privi de veure l’alliberament de la meva terra…

A Catalunya la traïció dels liders es ben viva i ve de lluny.
( veure que s’en diu des de fa temps per exemple Ll.Mª.Xirinachs) .
Viure de sentiments passats no portarà la independència a Catalunya.
Els polítics que avui son al capdavant no estan qualificats per aquest repte com evidencien quotidianament. El que estem veient en les seves paraules i accions es un teatre de misèries humanes de primer ordre e ínfima qualitat.
Calen intel-ligències lliures i creatives que comprenent el context siguin capaços de l’acció adient .
No hi ha res predeterminat. Tot es possible.

Malauradament teníem, en aquell moment, amb noms i cognoms, l’enemic dins del govern, el Gran Botifler Oriol Junqueras.
Avui dia, després d’haver-se tret la màscara al llarg d’aquests 5 anys, hem pogut veure que s’havia apuntat al carro no precisament per Catalunya. Hem pogut veure el seu egoisme personal, la seva rancúnia i el seu únic desig d’instal·lar el junquerisme com una mala còpia del pujolisme, tot al servei d’espanya.

Aquest matí, a la CatRadio controlada pel Goebbels Sergi Sol d’ER, acòlit del Gran Botifler Oriol Junqueras, s’han concentrat en duess coses.
Una en continuar fent sang del cas Dalmases per a erosionar tot el possible aquella gent que va dir NO a continuar amb el nefast de govern dependentista de l’Aragonès. Amagant així les mentides preelectorals de Junqueras i les submissions gratuïtes al govern d’espanya per part d’ER (amb l’inútil de Gabriel Rufian)
La segona ha estat citar opinions desqualificadores del que va ser l’1-O o el 3-O o el 27-O, amb diferents matisos però totes concloent que no hi havia eixida.

Aquesta és la realitat del que tenim, la realitat del nefast pacte signat pel Jordi Sánchez amb ER per a fer president a l’Aragonès i, amb només un diputat de diferència, cedir a l’hipocrita de Junqueras el control dels mitjans de comunicació. Jordi Sánchez, un artífex de la reculada, un, al cap i a la fi, col·laboracionista.

Votants independentistes, especialment els que encara vàreu votar ER el 14-F, a totes les properes conteses electorals voteu, això sempre, i digueu NO a ER, als botiflers que comanden avui el partit, per, potser més endavant, poder recuperar la “C” de Catalunya.

No tenc dubte que Catalunya va començar a ser independent fa cinc anys i que, més prest que tard, malgrat els molts entrebancs que se li posaran i malgrat els moltíssims traïdors que hi ha i hi haurà, ho culminarà.
Tan sols veig com improbable que els Països Catalans se li sumin, cosa que serà la fi del meu país i de tots els altres, però és en les mans de tothom.
I pensau que hi haurà una federació amb Andorra o que coexistiran tots dos països? Interessant seria una reflexió des dels vuit, sí, també des del Carxe o l’Alguer, malgrat fos una associació entre les nacions sarda i catalana.

Fa 5 anys que som Independents (teòricament) i si no ho som efectivament és per què els polítics fake-indepes d’ERC, JUNTS i la CUP ho han blocat.
Els principals enemics de la Independència són quests polítics fake-indepes.
I aquesta gent, aquests partits, fan el que volen (mentint, traint, rendint-se a l’enemic,…) perquè nosaltres els hem votat.

Així doncs, som també nosaltres, el poble, qui tenim la clau per fer efectiva la Independència. És tan senzill desblocar la situació que em pregunto si els Catalans no som el prototip ideal de masoquista (per no dir altres coses).

Deixem de votar-los d’una vegada !!!
Llista Cívica ja !!!

Si que és veritat que vam sentir l’esgarrifança de la llibertat, van ser com rampes de llibertat, el dia del referèndum, mentre fèiem cua esperant que es refés la caiguda de la xarxa informàtica, en el moment de posar la papereta a l’urna, la nit abans a les escoles, la cua per entrar al Foment Mataroní –va ser necessari fer dues sessions- el dia 25 d’octubre on Jordi Cuminal donava instruccions prèvies a la declaració del dia 27 i informava als ciutadans sobre la situació a partir de la possible aplicació de l’article 155. Van ser moltes esgarrifances de llibertat, com llampecs, és cert. Això, Vicent, són emocions, reaccions psicofisiològiques que es produeixen de manera espontània i automàtica. Els sentiments són la interpretació que fem de les emocions o, si es vol, racionalitzar-les. Dir avui que “Ho teníem a les mans i ho vam deixar escapar. No érem a un pam de la independència, ni a un dit ni a una ungla, sinó que ja hi érem”, és viure en una emoció de manera permanent i això també és un fre per continuar endavant. No es pot fer la revolució des dels núvols i amb un lliri a la ma. Vull la independència de Catalunya, com a mínim, tant com la vols tu, però no entenc aquesta manera lisèrgica de veure la realitat.

Racionalitat o sentiments, en qualsevol cas, gràcies, Sr. Partal i Vilaweb per rescatar la memòria d’una data que, malgrat la traïció per causa de mesquinesa dels nostres polítics, és sense dubte una data fundacional. La proclamació del 27 d’octubre no va ser el resultat d’una voluntat política dels nostres polítics, no, no va ser-ho, va ser una exigència del poble que va votar sí l’1 d’octubre i que els polítics no podien menysprear, la seua descaradura no podia anar tan lluny. Ells van fer el paperot, però és el poble qui va guanyar la partida. Només una partida, certament, però una gran partida.

Cal insistir una vegada i una altra que aquests nostres polítics són “nostres” perquè nosaltres els votem i escollim. Caldria reflexionar seriosament sobre aquesta particularitat tan masoquista que compartim molts independentistes. L’altre dia un polític que conec em va dir: no sé per què et queixes, tu em vas votar.

Forces per viure?

El que hauríem de tindre es forces per fer fora de les nostres institucions els farsants que aquell Octubre malaguanyat es van rendir incondicionalment i van entregar el país a l’enemic, sense ni un cop de porta.

Fer-los fora a ells, als que en quedin d’aquells 72 farsants, i a tots els seus hereus, que segueixen amb el cap cot, obeint totes les ordres de l’enemic.

Un enemic al que havíem vençut nosaltres, amb la nostra lluita i la nostra sang. No ells. Ells es van limitar quedar-se perplexos i paralitzats davant la victòria aclaparadora de l’independentisme, es van limitar a no creure-s’ho i a no desitjar-ho, es van limitar a no tindre res preparat, es van limitar a impedir tota mobilització, tota resistència, es van limitar a fer quedar la gran victòria d’aquell Octubre com una comèdia grotesca perquè no comptava amb cap polític -cap ni un- capaç de dir ni una sola paraula, ni de fer un sol gest, per fer efectiu el mandat democràtic del Referèndum

Espanya i el món sencer van veure incrèduls com 72 farsants llençaven a la claveguera la victòria més gran del catalanisme polític en els darrers 300 anys, i liquidaven del tot la revolta nacional pacífica i democràtica més gran de la història moderna d’Europa.

No em parleu d’aquell Octubre malaguanyat mentre aquells farsants i els seus hereus campin tan tranquils per la Catalunya ocupada.

Entenc aquesta editorials i la majoria del articles d aquest digital, ho entenc com una manera de donar-se anims en moments dificils, a vegades magnificant determinades situacions.
En aques cas que ocupa l editorial la veritat es, que sota les llambordes deParis, no hi habia la platja, varen continuar prohibint, a Mexic hi hague una gran mortaldad, amagada a ulls del mon i com mol be diu en Partal, despres del recital d en Raimon, el regim no va sentir ni pessigolles.
Si ho apliqueu a aquells 8 segons d insdependencia, podeu fer la comparacio, ni platja ni res de res

‘els qui ja no volien que es proclamàs la independència aquell 27 d’octubre i pels qui no volen ni sentir-ne parlar avui’… Tothom sabem qui eren llavors i qui són ara: son els mateixos, i el senyor Partal ho sap tan bé o més que tots nosaltres. Tot i així, el fet que segueixi utilitzant els ‘guants de cromomolibdé’ per tractar segons quines traïdories fà que, de vegades, es quedi a mig camí.
Ni llavors Junqueras podía acceptar que fós el MHP Puigdemont (i no ell) qui proclamés l’independència del país, ni ell estava disposat a fer-ho. Les traïdories ja veníen de molt abans (Ja li havía fet el llit al MHP Mas també).
Ara, el seu MHP (Most Horrendous Puppet), amb l’ajuda de TOT l’aparell audiovisual en mans de ‘La Secta’ (no confondre amb la Sexta, ‘La Secta’ es molt més perillosa) procura adormir-nos, anestesiar-nos del tot.
El meu fill quan es và proclamar l’independència và fer un crit que li và sortir de l’ànima: ‘Som Lliures!!!’ , al cap
d’uns segons es và ensorrar (com molts).
No li ho perdonaré MAI al ‘molt bon home’ i ‘Grandissim Traïdor’.
PS: Donec Perficiam!!! No Surrender!!!
PS: ‘… i tanmateix la remor persisteix’

Els sentiments d pel fet de que una República recent proclamada es posés en suspens suposo que no cal explicar-los a ningú que estimi la dignitat humana i la nació catalana. Però jo no comparteixo, algunes afirmacions, ja que és evident que davant la capacitat de violència i rabior de l’estat espanyol, crec que es va fer el més convenient. No patim per la desmotivació. Tornarà a venir. La pròpia violent putrefacció de l’estat espanyol ho garanteix. El que passa és que algunes coses sí les hauríem d’haver aprè,s d’un acte tan violent i corrupte que els franquistes veren practicar el 2017 contra Catalunya. Tota la podrimenta espanyolista que hi al Parlament de Catalunya en que en aquests moments, tot els catalans l’hauríem de guaitar amb lupa, in buscar la manera de prendre mesures La fastigosa violació de la democràcia que van fer el setembre del 2017, hauria d’estar a la memòria de tots i observar quan els corruptes segueixen practicant violacions humanes Parlament buscant subornar amb pactes als polítics dels tres partits independentistes. Que són els únics que que no son anticatalans.

Enguany un petit pas de gran transcend

Necessitem mobilitzar-nos tots junts com l’oxigen que respirem!

Catalunya s’afirma cada dia, cada 11-S i especialment l’1-O d’aquest 2022, davant de si mateixa i davant del món.

Completem la DUI catalana del 27 d’octubre de 2017.

—–

El que torno publicar ací, ja publicat altres vegades, no és sols una teoria, és una paràbola, una imatge motivacional del que vivim, del que defensem, del perquè lluitem, del compromís del Poble Català expressat solemnement per un Referèndum d’Autodeterminació, el del 1r d’octubre de 2017, guanyat amb un 90% de “Sí” (afirmatiu) a la pregunta “vols un estat català independent en forma de República?” i una participació del 43% del cens electoral.

No! no és cap broma, aquest Mandat, expressió del dret de decidir de tot poble, en aquest cas del poble dels catalans, i només pot ser revertit per un altre Referèndum vinculant, clarament expressat i votat.

Cal que quedi ben clar i que ningú ho dubti que un Referèndum no és una imposició sinó una votació democràtica basada en els resultats d’un 50% dels vots + 1.

Empresonaments, judicis farsa, ara la taula farsa, repressió, multes, inhabilitacions, destitucions, … això sí que és una imposició i una sèrie de violències amb el consentiment i la complicitat per acció o omissió d’una part del poble contra l’altra part del poble, i per més gravetat encara són actituds arrenglerades amb les forces d’ocupació espanyoles a Catalunya.

El Poble de Catalunya no pot acceptar cap acord de cap taula farsa i incompleta.

Junts per Catalunya, per evitar dubtes, s’ha de desmarcar publicament d’aquests acords d’aquesta taula farsa, acords que ER va voler signar en nom de l’actual govern amb els representants espaÑols asseguts a l’altra banda d’aquesta taula farsa, taula farsa entre altres causes perquè ni parla, ni defensa, ni reivindica L’1-O i la DUI del 27-O de 2017.

Aquesta és doncs la Teoria i imatge motivacional que abans us he esmentat:

TEORIA DEL FORMATGE DE LA INDEPENDÈNCIA

De moment, la Independència és com un formatge partit en dos.

La primera mitja part és tot el bo, que no és poc, que ja tenim des del 1r i el 27è d’octubre de 2017, el Mandat d’Edificar la República Catalana Independent, i el fet d’haver-la ja declarat, és el mig formatge que ens fa catalans lliures dins i fora del trist i permanent esclavatge. És un formatge que ens el podem menjar cada dia i cada moment, aquell esperit de quan et lleves i veus el nou dia que tens per davant i exclames “Sóc català lliure! Res del que pugui passar em farà trontollar en la meva determinació de ser-ho i viure-ho” “Som un Poble que de sempre i més concretament ara, malgrat tot, caminem cap a la Independència, caminem vers la plena Llibertat”.

La segona mitja part és tot allò concret que hem de fer i hem de construir per tal de fer efectiva la nostra plena independència; per a tots nosaltres també és el sentiment de frustració i fracàs de no haver pogut concloure-ho encara; per als que pateixen la represàlia directa és molt més dur i feridor, sols els pot quedar la profunda convicció de ser defensors directes de la terra i la llibertat, com Xirinacs, com Mandela, com Luter King, com John Adams, com Woodrow Wilson, … “Benaurats aquells que són perseguits per causa de la Justícia” digué Jesús de Natzaret dalt la Muntanya, en el mític discurs de les Benaurances. O com deia el recentment finat Pere Casaldàliga, des de la selva del Mato Grosso, “és l’hora dels Pobles”.

També, cada dia i cada moment, ens hem de menjar aquesta amarga segona part, junt amb Hong Kong, junt amb el Tibet i el Kurdistan, junt amb la Selva Amazònica i els Pols sud i nord, … i ara també Ucraïna, ai las!

Aquesta lluita ens esperona i ens ha d’esperonar a ser més lliures i més catalans cada dia, allunyar-nos més i més dels enemics de la nostra Terra, dels enemics de la nostra Llengua i dels enemics de la nostra Independència.

Per això, per completar tot això, per anar reblant el Mandat que nosaltres ens vam atorgar a nosaltres mateixos, cal que ens censem tots com a ciutadans de la nova República Catalana Independent, de fet censar-nos al Cens del CxR i d’esperit reafirmar així el nostre vot, aquell del 1r d’octubre. no deleguem als polítics la tasca d’independitzar-nos, aquests no, amb ells esdevé impossible, caldrà que votem gent més ferma i veritablement compromesa amb la Independència del nostre Poble, aquests, ai las! han fallat. Tampoc perquè hagin fallat no ens hem de fer enrere! També ells poden renàixer?

ARA MATEIX:

No defallim, els terratrèmols del 14F, dels indults i de tot el que per sorpresa nostra arrosseguen, tot això passarà!
Prou sabem que les institucions catalanes autonòmiques són presoneres d’Espanya, però la voràgine dels esdeveniments ens descol·loca i ens hem de tornar centrar. Els indults no són la fi del món i la lluita per l’alliberament de Catalunya continua. Esquivem la temptació, no jutgem als altres, tornem-nos aixecar. El Mandat es viu, República Catalana Independent …, qui s’ho creu que algú l’ha enterrat o l’enterrarà? Serà endebades.

Honor, respecte i admiració pels qui pateixen, han patit i patiran per causa de la Llibertat de Catalunya!

Catalans! que res no ens faci oblidar ni un segon el Mandat del 1r d’octubre. Som ací per a la Independència urgent, no ho oblidem.

Mantinguem viva la flama, continuem i incrementem les nostres tasques d’alliberament nacional, fem que llueixin les estelades i fem que la paraula INDEPENDÈNCIA ressoni per tot arreu, de forma contínua i persistent. “La INDEPENDÈNCIA és llibertat”, “La INDEPENDÈNCIA és vida”, “La INDEPENDÈNCIA és Catalunya”, …

Il·lusionem-nos, coordinem-nos, enxarxem-nos sobre el territori, entrenem-nos per quan arribi el moment oportú i necessari. Fem-ho per trencar aquell “no hem sabut organitzar-nos” o qualsevol altre vençut “no podrem” o qualsevol anàlisi erroni “no hi ha res a fer”.

Ara és urgent, com solem dir: “o ara o mai” !

Catalunya no nega als altres.
Catalunya s’afirma com Nació lliure entre el concert universal de les nacions que han d’ésser respectades i lliures.

Tots, aquest 1-O, necessitem mobilitzar-nos junts com l’oxigen que respirem!

Reafirmem el Primer d’octubre, completem la DUI del 27 d’octubre de 2017, enxarxem-nos al territori i preparem la Llista Cívica com van fer els Països Bàltics.