I qui defensarà Pablo Iglesias?

La majoria dels Comuns són igual de franquistes que els franquistes, només que diuen ser feministes i están a favor de l’ ocupació. No la gent que els vota pensant que són demòcrates d’ esquerra amb ganes de canviar l’ status quo, aquests pobrets són uns despistats. Els que en viuen, els que están a les files d’ aquest partit i satèlits ben pagats, com podrien ser a qualsevol altre que no fós independentista. Suposo que ha estat una estratègia a Catalunya, infiltrar tota aquesta ” gent”, perquè els de la resta d’ Espanya solen ser més normals. No li desitjo pas la fi de carrera a Iglesias, però si que m’ agrada que la gentola aquesta q està ficada als Comuns, comencin a pensar que potser tot això els deixa sense pagueta, perquè ara van a per ells.

Totalment d’acord amb l’editorial.
Podemos es va donar compte de seguida que a españa ” no se puede” però van optar per seguir el joc, per tastar el poder renegant així dels seus propis principis.
Però discrepo amb això de ” con su pan de lo coman”. Com molt bé diu Vicent, la llibertat ho és tot i mai ha de ser condicionada. Al parlamento se’ls ha de defensar, encara que ells no ho fessin amb nosaltres, perquè no som com ells, perquè és un altre atac a la democràcia, i perquè la injustícia jo és per a tothom

Llegint l’editorial només pensava amb l’Oriol Junqueras i els objectius d’ ERC.

Els interessa tant poc la llibertat i el respecte a la dignitat de les persones i els pobles (com diu l’editorial en el segon paràgraf), que fins i tot s’entreguen a l’enemic perquè els engarxoli i poder pactar el plat de llentíes. Després, algú del bufet Cuatracasas ja ho afinarà. No puc deixar de pensar amb els presos, represaliats i exiliats, però lamentant-ho molt no penso mai amb el Junqueras ni la Rovira ni la Gabriel. Amb els altres, cada dia i cada nit i tant de bo em pugués canviar per ells.

Lo de l’Iglesias, em queda molt lluny, no m’interessa lo més mínim i si l’Ibex el vol fulminar juntament amb el maniquí de El Corte Inglés, millor. Quant més pitjor, molt millor.

Sempre que nosaltres ens treiem la mandra del damunt que, des dels Remenses, no hem fet quasi rés.

Precisament Iglesias no és dels que més ha callat i dels pocs que sempre ha defensat els presos en un ambient molt hostil. A vegades molt més que molts Comuns catalans.
No entenc que es comenci l’editorial dient que la llibertat s’ha de defensar sempre, a tot arreu i en qualsevol circumstància, cosa que hi estic d’acord i s’acabi amb ” con su pan se lo coman” . En què quedem ? A quin bàndol estem ? Ens interessa acabar amb el feixisme instal.lat a la judicatura i a moltes més institucions espanyoles i per això quants més siguem millor, Perquè es bo per acostar-nos a la independència. Es un instrument que afebleix l’enemic.

LA LLIBERTAT HO ÉS TOT

Vicent dius que “La llibertat es defensa sempre i per tothom” i en un altre punt, “La llibertat no es pot devaluar, no és mai un objecte amb que es puga jugar i fer transaccions, segons que convinga”.

Doncs, fen us de la meva llibertat d’opinió diré que si volen tancar a Pablo Iglesias tenen el meu consentiment per fer-ho, i si per matar dos pardals d’un tret també tanquen a la seva amiga Ada Colau, cap problema.

Però. “Ni oblit ni perdó per els que van votar a favor del suplicatori de Laura Borràs”. I aixo no és fer transaccions segons convingui. Això és estar a favor de la justícia autèntica i no la dels jutges espanyols.

“Precisament Iglesias no és dels que més ha callat i dels pocs que sempre ha defensat els presos en un ambient molt hostil. A vegades molt més que molts Comuns catalans.
No entenc que es comenci l’editorial dient que la llibertat s’ha de defensar sempre, a tot arreu i en qualsevol circumstància, cosa que hi estic d’acord i s’acabi amb ” con su pan se lo coman” . En què quedem ? A quin bàndol estem ? Ens interessa acabar amb el feixisme instal.lat a la judicatura i a moltes més institucions espanyoles i per això quants més siguem millor, Perquè es bo per acostar-nos a la independència. Es un instrument que afebleix l’enemic.“

Doncs no hi estic d’acord amb aquest comentari. El nostre adversari és massa fort i només dividit i en lluita interna amb sí mateix resulta afeblit. Ja em vist què ha passat donant peixet i regorçant el president espanyol “progressista”: els presos estan pitjor que mai, ERC està més ramoneta per no dir pppp que mai, i estem més enganyats, empobrits i venuts que mai.

S’està congriant la “tormenta perfecta”. Porten tant de temps de trampes amb les seues regles que l’única regla que els ha quedat és el campi qui pugui. Ja no es juga una partida d’escacs reglada amb jugadors identificats sinó que cada pesa del tauler juga la seua pròpia partida, i cadascuna juga a un joc diferent. L’articulació dels tres poders és ja només aparent, i si a tot això s’afegeix un nivell de degradació ètica extraordinari i una mediocritat paorosa dels “líders” espanyols el resultat només potser el colapse i la implosió de l’estat.
El corolario es obvi: “la ocasión la pintan calva”

L’estat profund espanyol no pot tolerar que un partit filocomunista estigui al govern. No havia passat mai. El PCE es va empassar la monarquia per ser legal però no va estar mai, ni de prop, al govern. El PSOE és una altre cosa, és un partit del sistema, forma part de la maquinària. L’estat no pararà fins a treure Podemos del govern. La manera que té el partit d’Iglesias de resistir és intentar ser una peça de la maquinària, per això tantes contradiccions. Però no podrà ser, no hi ha lloc per ells, es massa perillós. Sánchez ho sap i permetrà que la situació es vagi degradant, el deixarà sol. Aquesta temptació de ‘formar part de la maquinària’ és una llaminadura tramposa del ‘règim’ per assimilar i fagocitar tot el que es mou a la seva esquerra. Tot el que és bo per un -individual- , mata o engreixa la societat -col·lectivitat- que vol servir.

Personatges com el jutge Sánchez Castejón amb tota l’Audiencia Nacional al darrera no són només una rèmora, sinó també una ferida que dessagna l’estat espanyol. La qual cosa corrobora quelcom que s’indica molt bé a l’article d’avui: la llibertat es defensa sempre i per a tothom.
Que el franquisme no ha entès què és això de l’estat de dret, ho anem veient. Millor dit, ha entès una versió, la seva. El problema és que tampoc sembla entendre la funció de la democràcia, ni de la llibertat. Normal quan els teus referents són absolutament autoritaris. Crec que tot plegat se’ns enllaça amb l’article d’ahir. La importància d’una població més lliure, independent, creativa, leaderless. Un element que veiem dia sí i altra també emergint darrera les notícies al respecte de la incidència de la covid. La correcció de la pd, em sembla molt important. Hauríem tots plegat de reflexionar sobre la importància d’implicar independentisme i lluita per la democràcia. Aposto perquè aquest i no altre sigui el cavall guanyador.

Els comentaris d’aquest diari cada em recorden més aquelles discussions bizantines de les cartes a la Vanguardia, sobre els mitjons de rombes o com calia penjar el rotlle de paper higiènic. Enric Vila ens parla d’abandonar Barcelona, Bernat de Deu també s’hi apunta. Jo vaig abandonar Barcelona en temps de Porcioles i ara Ada Colau està tornant BCN a aquells temps grisos de “la Pergola”, “L’estudiantil”, “la casita blanca”… Per cert, en front de la Pérgola no hi havia la Fundació d’avui, sinó la caserna de “Casa Ramona” amb grisos a cavall vinguts d’Espanya, que ja dotats de porres llargues, encara s’enyoraven de les carregues sobre la població amb el sabre pla, com a la pintura de Ramón Casas. Vaig abandonar Barcelona perquè no m’agraden les ciutats grans, quan treballava a Estcocolm vivia a Vällinby, quan a Madrid a Pozuelo, quan a Nova York a Long Island, quan a Paris a Fontenay-aux-Rose, quan a Holanda a Apeldoorn i ara a Sant Cugat els de ERC i la CUP s’alien amb els domèstic d’IZ per controlar l’ajuntament. Sempre havia votat ERC però degut a la seva deriva idiota (sentit clàssic) vaig votar la CUP i me la ha clavat doblegada. Bé! Com diu el nostre ínclit Director “con su pan se lo coman” i nosaltres a continuar discutint del mitjons de rombes. Salut.

QUI DEFENSA LA DEMOCRÀCIA A ESPANYA?

Parlar d’esquerres espanyoles i de govern progressista en comptes de valorar els fets, contribuïm a mantenir la confusió acrítica de la ciutadania. Doncs, els fets són que la classe política espanyola (tota) que va tolerar quan no participar en la repressió contra Catalunya, ara veu com s’estreny el cop d’Estat del togats contra el “gobierno”. La diferència és que entre ells no arribarà la sang al riu. No crec que es demani cap suplicatori. Només és un intent de descavalcar l’Iglesias i de pressionar Sánchez.

PS. Victor Serra: ¿que pesa més en Pablo Iglesias: defensar de quan en quan amb declaracions els presos polítics catalans o col·laborar per passiva amb la repressió del govern del 155 ?

Estimat Vicent, en Pla fa molts anys va fer aquest comentari (que l’he deixat escrit més d’una vegada) : lo més semblant a la dreta espanyola, és l’esquerra Espanyola.
Com bé recordes Vicent, que faran ER i la CUP? lo mateix que li varen fer a la Sra. Borràs? ; serà bo veure-ho.
Amb les penques d’ER es possible tot, com la que li varen fer amb el pobra president Torra, que fins a prémer el botó el pobre president no va saber que el president de la mesa del parlament Sr. Torrents d’ER li retiraba l’acte de diputat per ser jutjat per aquest jutges FRANQUISTES.

El feixista és un ésser socialment malalt. La llibertat és el seu principal enemic, perquè és essencialment creativa i permet progressar a la societat. El feixista no odia només a uns, odia a tots els que no són com ell, i sap que la seva subsistència depèn de la por dels altres, als que ha de sotmetre per tots els mitjans. Feixistes, nazis, racistes i franquistes són la viva imatge de la manca absoluta d’intel·ligència emocional o de qualsevol altre tipus. Detesten el coneixement i l’avenç social perquè saben que s’haurien d’adaptar i també saben que no podrien fer-ho amb la seva minsa intel·ligència… son malalts.
Hi ha il·lusos que miren d’aliar-s’hi com a solució a no ser agredits, però la bèstia és sàdica i necessita assassinar perquè el seu únic sentit vital oscil·la entre el poder o la submissió, no té altre enteniment que matar o ser matat. No estima la vida per la vida sola, necessita el domini i no pas cap amic. Comuns, Podemos, ERC … Us atacaran igual que a nosaltres feu el que feu, perquè per molt que us hi vulgueu acostar, no feu la mateixa olor.

Es n’hem d’alegrar de que ataquin a Pablo Iglesias fent servir les mateixes tàctiques judicials perverses que han utilitzat repetidament contra els independentistes? No crec que aquesta pregunta tingui una resposta binària, de sí o no.

Jo me n’alegro pel que té de justícia poètica que una persona que basa el seu modus vivendi en pontificar i aparentar ser d’esquerres, però que es posa de perfil quan el govern del qual en forma part comet abusos flagrants contra les llibertats civils i individuals d’una minoria nacional, rebi ara el pes d’aquesta injustícia en carn pròpia (i en el seu cas només és una petita mostra). També me n’alegro per que aquest fet posa en evidència el seu discurs falsament progressista i per que fa una mica més visible la podridura de la democràcia espanyola a la bona gent de més enllà de l’Ebre que la premsa espanyolista manté narcotitzada, informativament parlant.

D’altra banda no me’n puc alegrar, com a demòcrata, de que el sistema judicial espanyol sigui un niu de neofranquistes que, juntament amb els cossos policials, actui com a última línia de defensa d’un estat corrupte fins el moll de l’ós eliminant la dissidència política. I dic última línia sabent que encara els hi quedaria l’exèrcit com a trinxera final, però fins i tot un estat covard i corrupte com l’espanyol no s’atrevirà a fer servir l’exèrcit contra la població civil, per les conseqüències que això tindria dins de la UE.

Un eix de diferenciació dels que som antifranquistes, dels neofranquistes i els seu equidistants col·laboradors, botiflers a Catalunya, és la durada del relat.

Avui aquí, en Partal amb la seva integritat professional i maestria, ens exposa la situació de carència absoluta de justícia i llibertat del règim BorbonIBEX. Ens ho exposa argumentant perfectament el relat i com sempre molt ben documentat. El públic antifranquista ens ho llegim, madurem i a vegades en fem crítica,

Estic segur que en Partal està satisfet i orgullós de cada crítica perquè demostra la maduresa i qualitat dels seu públic.

Com deia l’autèntica frase de Descartes abans de ser retallada:
“Dubto, així penso, doncs existeixo”

El verb dubtar és el que els llibres de història han retallat. Per què?

La resposta la tenim en la llargada del relat:
En Partal utilitza 200 paraules amb auguments pels “dubtants”, mentre els neofranquistes i equidistants només utilitzen 6 paraules per la seva parròquia de “creients”:

“ESPAÑA ES UN ESTADO DE DERECHO”

Relat curt però molt més efectiu pel pensament bàsic sense “dubtar”

Entenc l’aparent contradicció que denuncia en Víctor Serra, però no la comparteixo i en canvi entenc perfectament el títol de l’editorial. He dit aparent perquè de fet crec que no hi ha contradicció. Una cosa és dir “con su pan se lo coman” i una altra de ben diferent actuar, per interessos polítics, de manera activa, en contra de la llibertat. El senyor Pablo Iglesias ha fet això i més. Per interessos polítics ha mirat cap un altra banda, ha callat, ha votat al costat del repressor, i també ha difamat i insultat, al costat de la inefable Colau, adversaris polítics sense cap mena d’escrúpol i sense despentinar-se).

NI en Partal ni cap de nosaltres no l’ha denunciat, ni votarà a favor del suplicatori, ni afirmarà que és un corrupte … Nosaltres, denunciarem que és víctima del feixisme i la intolerància, víctima d’un estat no democràtic. Per tant no estem fent ni de lluny el que ha fet ell amb l’independentisme. I sí, les millors lliçons són les que vius en primera persona. Per tant ara podrà tastar la medecina i podrà entendre que amb la llibertat no s’hi juga.

El frau polític de Podemos a Espanya i dels Comuns a Catalunya, supera totes les expectatives imaginables.
Venien per canviar el rumb de la política i de la societat, per fer neteja i protegir als més vulnerables, però quan han tastat el poder, s’han quedat asseguts i muts, a la seves poltrones del Govern, mirant-so tot sense fer res del que van prometre.
Permeten la fugida i la no investigació del Rei, accepten la militarització i el 155 de la pandèmia sanitària, es miren com el feixista Lesmes va col.locant els seus peons als tribunals i acceoten, amb resignació, tot el que fa i acorda el seu amo (PSOE).
I respecte a Catalunya s’ho miren tot de lluny amb despreci, accepten la repressió, la presó i la farsa judicial i policial com la cosa més normal.
Podemos i Comuns, són espanyolistes, centralistes, demagogs, prepotents, vividors i d’esquerres i progressistes només tenen l’etiqueta que ells mateixos es posen.
Com diem els catalans: tal faràs, tal et trobaràs.

Si la llibertat s’ha de defensar sempre, què carai ha passat amb la “pandèmia”? És preocupant la falta de crítica amb la narrativa oficial sobre la covid a casa nostra. A mi em sembla que només defensem la llibertat quan l’estat espanyol hi té alguna cosa a veure.

Els fills de la ultradreta” és una pel·lícula danesa a Filmin que recomano i en què per mi una de les conclusions, igual que a “Django desencadenat” és que qui serveix l’amo, a llarg termini, acaba també passant ineludiblement per l’adreçador. Això és vàlid tant per Iglesias “y su camarilla” com pels apologetes de la taula de diàleg, la tercera via i mandangues vàries que no val la pena ni esmentar.

Sobre el tema dels republicans espanyols, tirem d’hemeroteca: https://www.vilaweb.cat/noticies/gonzalo-berger-el-govern-de-la-republica-preferia-la-victoria-feixista-abans-que-una-victoria-catalana-a-mallorca/

L’any 1936 amb la victòria electoral del anomenat front popular, les dretes es van escandalitzar. I organitzaren una guerra civil. Ara amb un govern de coalició de’l PSOE i Podemos, s’estiren Les barbes, patalegen i la caverna mediàtica menteix i crea caos per justificar el que segons ells caldria fer acabar amb les idees que no són les seves. Com sabem segueixen anclats amb el franquisme i el nacional espanyolisme dictatorial.
El que han patit els bascos, els pobles catalans i el gallec és esfereïdor, i ara ho percep el Sr. Iglesias en la seva pell, cal defensar-lo com sovint a fet ell amb tots els demòcrates i les idees d’altres com l’independentísme. En Partal ens ha demostrat el que significa la umilitat, l’anàlisi i el concepte de democràcia, és un mestre de primera.

Com humans fins a dia d’avui evolutivament sempre fem servir el pensament dicotòmic blanc/negra dia/nit, veritat /mentira, dretes/esquerres.
Pot ser dins del nostre cervell existeixi un pont on es fusionant aquestes dicotomies.
De realitats cada un en te la seva i totes certes pel seu propietari.
Malgrat això existeix sortint de la persona existeix un altre realitat que és la col·lectiva i si cal hem d’aprendre que pel fi no existeix una línia recta possiblement s’ha de fer eslàlom.
Com a societat reclamem un canvi, estructural per tant profund, i per tant sols amb el convenciment del la necessitat del canvi dificilment podràs afegir-te al recorregut.
Hi ha moments que has de fer el primer pas.

La puntada de peu li la claven a Pedro Sánchez, però al cul del seu vicepresident Iglesias. Res de nou. La dreta espanyola, amb la col·laboració (o era la direcció sobre el terreny?) de la premsa madrilenya, ja havia crucificat Narcís Serra com a pas previ per fer fora Felipe González, també amb la intervenció (posterior) dels jutges sobre Caixa Catalunya. En tractar-se d’un català, la operació va acabar tenint èxit (Aznar va substituir Gonzàlez), però Serra fou absolt. Sobre Pablo Iglesias: ja fa anys que la premsa militant del “sindicato del crimen” l’acusa de comunista, chavista, amic de terroristes i de catalanistes, de negociar a Lledoners, etc. Fins i tot, la ex-portaveu del PP (Marquesa de Casa Fuerte), li etzibà que era fill d’un terrorista. La novetat és que, com que no n’hi ha hagut prou amb la campanya de premsa per fer-lo dimitir, han hagut de recòrrer als sempre servicials membres de la judicatura per accalerar-ne la caiguda. Tenen molta pressa per liquidar l’aperitiu i passar al plat principal, eliminar Pedro Sánchez i poder dedicar-se al 100% a anorrear Catalunya des del BOE, que és el seu veritable objectiu final.

Estant d’acord amb l’editorial sobre la necessitat de defensar la llibertat arreu, també ho estic amb el comentari final que ens recomana no trencar-nos massa les banyes per ajudar els mesetaris “con su pan se lo coman”. Què li hem de fer, les contradiccions són signe d’humanitat. No som d’una peça rocosa.
Cal defensar la llibertat, -i la democràcia- però esclar, també els qui la volen, se l’han de merèixer.

Ara bé, allò que m’amoïna som nosaltres. Ens mereixem la llibertat i la democràcia que desitgem?

Resulta que ahir vaig llegir un artile d’una periodista, Àstrid Biee, que es feia una pregunta que potser nosaltres hem oblidat de fer-nos. Per què no s’ha posat més èmfasi en el fet que l’1/O, a part dels 2,OM de vots recomptats, va haver-hi alguns milers de vots segrestats per la policia, i dels quals, probablement se’n tenia constància, via el vot elèctronic que es va utilitzar, per poder votar en un àmbit geogràfic universal?

Potser enlloc del 42% de participació s’hagués arribat al 45%, o al 47% o al 49%, qui sap si al 50%. Amb l’autoritat moral i efectiva que hagués significat un increment de la proporció de votants sobre el total del cens.

M’amoïna perquè la resposta que suggereix la periodista és que potser ja els anava bé, també als nostres dirigents, que fos així, perquè en el fons no esperaven l’èxit que va suposar la jornada. Perquè NO HI HAVIA tantes estructures d’estat i contactes diplomàtics com se’ns va fer creure. Com se’ns va explicar en les rondes de parlamentaris sobiranistes que anaven a cada capital de comarca, els dies previs, a explicar que TOT estava controlat.

Diu algunes coses més que no reprodueixo perquè ni me les vull creure, sobre el grau de desconfiança que tenien en la resposta de la població. En fi. La qüestió és que , tot i la importància del que passi a Madrid, perquè malauradament encara depenem administrativament de l’estat espanyol, em fatiga perdre energies i temps en constatar com de malament fan les coses. Sobretot perquè veiem molts indicis que aquí estem més “espanyolitzats” mentalment del que seria convenient.

Falta molt perquè aquesta terra nostra -i la ciutadania que l’habitem- sigui bastant més “neta i noble, culta, rica i lliure, desvetllada i feliç” . Salvador Espriu. Potser ens hi hauríem de posar a aconseguir-ho. Potser és millor tàctica millorar-nos per ser capaços d’obtenir la independència, que esperar d’obtenir la independència per millorar-nos.

Si l’estat ñol ha d’implosionar, no els hi posem traves. Vista la trajectòria del “gobierno más progresista de la historia” (dits d’esquerres i republicans) en la defensa dels nostres presos i exiliats, una repressió que cada dia va a més i un futur que pinta més negre que el carbó, potser fóra hora que els diputats dels partits independentistes deixessin d’anar al Congreso d’una vegada per totes. Ja no haurien d’amoïnar-se per si han de sortir al rescat d’un vice-presidente que no és més que una baula de la cadena que ens estreny. Si més no JxCat i la CUP, els altres són autonomistes i aquell és el seu terreny de joc natural.

D’acord fil per randa amb l’editorial d’avui, que posa el dit a la nafra de l’autoanomenada esquerra espanyola. Només un matís: Vicent qualifica els imperialistes espanyols, tots ells, de “nacionalistes espanyols”. D’acord amb d’altres editorials de Vicent, crec que ja és hora de deixar-nos de subtlieses i dir les coses pel seu nom. Si la nostra situació és la d’una colònia, els qui defensen el seu manteniment, tots ells, són per a nosaltres els defensors del domini colonial, i doncs, ras i curt, uns imperialistes. I la nostra lluita és, sense més reserves antiimperialista.

Té raó en Victor Serra: cal ser sempre conseqüent. Tanmateix comprenc Partal quan diu que ja s’ho faran, tip suposo d’aguantar la hipocresia de l’esquerra espanyola i el seu joc “equidistant”, en el millor dels casos. Però cal que defensem sempre la llibertat i la justícia, tant a Hong Kong com a España, o on sigui del planeta. El contrast amb el que va passar amb Laura Borràs pot ser molt sagnant.

Dit això, cal considerar que les esquerres espanyoles des de molt abans del 2017 ja van passar de defensar els drets fonamentals dels catalans. Primer amb l’excusa de que el president de la generalitat era Pujol, un podrit banquer de dretes, després amb l’excusa de que els tripartits eren també “nacionalistes” i que Maragall no era “socialista de veritat”. Després tampoc van moure un dit quan el PP recollia signatures contra l’Estatut, ni quan el TC s’el va carregar. Les esquerres espanyoles han ignorat sistemàticament el que vol dir valors democràtics i defensa dels drets fonamentals de les persones i colectivitats. I és que no tan sols van perdre la guerra civil, no tan sols foren derrotats sinó sotmesos i re-educats pel franquisme, cosa que no va passar a Catalunya. Com diu ramon Cotarelo a Catalunya drrotats sí, però sotmesos, no. Aquesta puntualització és finamental per entendre el que ha passat i el que passa aquí.

Segons apareix a Vilaweb https://www.vilaweb.cat/noticies/pablo-iglesias-no-dimitira/
“Iglesias ha dit que ‘tothom sap què va dir el jutge i què dirà el Suprem’, confiant que arxivarà la investigació, ja que, segons que ha dit, ‘seria una vulneració del dret sense comparació’. ‘En aquest país encara no s’ha condemnat ni encausat ningú per les seves idees’, ha arribat a dir. Posteriorment, davant les repreguntes, ha rectificat i ha dit que potser ‘sí que hi ha precedents’, però mai cap cas d’un membre del govern espanyol”.
Açò últim no té pèrdua. És a dir: sí, potser sí que hi ha precedents (d’encausar algú per les seves idees) però ep, no compari, que ara estem parlant d’arbitratges de 1a divisió, (de mi) no de regional preferent.
Ni tenen remei ni el tindran mai.

Español
Catalán
Mañana viernes hay acontecimientos políticos importantes en Catalunya. El rey franquista visita su última colonia y los tres ex presidentes represaliados y atropellados en su libertad por él mismo se reúnen en Perpinyà para hacer una entrevista. Un acontecimiento, creo, de gran importancia.
Sin embargo el editorial de VW decide despistarnos con un tema del ” estado Ñ”, eso sí envuelto en conceptos y sentimientos muy loables. No obstante, diré que la libertad siendo efectivamente quizá lo más importante, es un concepto muy abstracto y manipulable. La derecha de todo tipo usa esta palabra continuamente ¿?
Y aquí estamos como siempre discutiendo si los catalanes han de salvar Ñ o no. En el fondo lo de Iglesias es un trapicheo entre “los poderes” Ñ y se resolverá de una forma u otra independientemente de que los “buenos demócratas catalanes (de izquierdas?) ” nos indignemos más o menos, por supuesto es injusto y es condenable pero lo que deberíamos hablar continuamente es de nuestros presos, exiliados y represaliados…
Sr Partal dice que si se ha de hacer una gradación no hay comparación entre Iglesias y Sánchez… Mare deu no puedo creer que haya escrito tal cosa.
En fin, para mi un editorial fuera de lugar… Fuegos de artificio

Demà divendres hi ha esdeveniments polítics importants a Catalunya. El rei franquista visita la seva última colònia i els tres expresidents represaliats i atropellats en la seva llibertat per ell mateix es reuneixen a Perpinyà per fer una entrevista. Un esdeveniment, crec, de gran importància.
No obstant això l’editorial de VW decideix despistar amb un tema de l ‘ “estat Ñ”, això sí embolicat en conceptes i sentiments molt lloables. No obstant això, diré que la llibertat sent efectivament potser el més important, és un concepte molt abstracte i manipulable. La dreta de tota mena fa servir aquesta paraula contínuament ¿?
I aquí estem com sempre discutint si els catalans han de salvar Ñ o no. En el fons el d’Esglésies és un tripijoc entre “els poders” Ñ i es resoldrà d’una manera o una altra independentment que els “bons demòcrates catalans (d’esquerres?)” Ens indignem més o menys, és clar és injust i és condemnable però el que hauríem de parlar contínuament és dels nostres presos, exiliats i represaliats …
Sr Partal diu que si s’ha de fer una gradació no hi ha comparació entre Esglésies i Sánchez … Mare deu no puc creure que hagi escrit tal cosa.
En fi, per a mi un editorial fora de lloc … Focs d’artifici

En principi estic d’acord amb el Sr Partal que en principi la llibertat s’ha de defensar sempre.

Veiem què va passar amb el suplicatori de Laura Borràs: Podem va votar a favor. En una situació de confrontació, l’independentisme no li ha de tornar la jugada i votar a favor de la concessió del suplicatori? L’independentisme com es farà respectar si sempre les entoma i va amb un lliri a la mà?

Encara que per jutjar la posició de Podem al suplicatori de Laura Borràs cal considerar que ERC i la CUP es van absentar hipòcritament de la sessió. A la pràctica es com si haguessin votat a favor, encara que fent veure que no ho feien.

Potser es podria votar en contra del suplicatori però fent una campanya polñitica a Catalunya deixant a Podem com el que ha estat.

Si hi ha motius per que el jutgin, que el jutgin, com a la Laura. A més de ser honests, ho han de semblar. A no ser que siguin caps d’estat (president de la república francesa o reina d’Anglaterra, per exemple….) que tenen lleis específiques que els protegeixen. Les llibertats de les que en podem disposar, son les que estan escrites. Per les que no estan escrites, s’hi ha de lluitar i s’han d’aconseguir, però la seva inexistència no implica cap devaluació de res.

Ja sabem que al’”imperio” s’ha treballat amb totes les armes la imposició del concepte “comunista” talment era el dimoni de torn. Per això acusar i presentar a Iglesias com a comunisme és assaonar perquè rebi el menyspreu de tots els espanyols. Les referències constants inquisidores a Veneçuela apuntaven una finalitat molt concreta a part dels interesso del capital porta-giratori espanyol allà. Encausar per corrupció a un partit que no ha tingut accés a la moma i que a més és repel·lit per tots els de la moma ( inclosos els untats del partit soci de govern de Podemos, sembla q Ja sabem que al’”imperio” s’ha treballat amb totes les armes la imposició del concepte “comunista” talment era el dimoni de torn. Per això acusar i presentar a Iglesias com a comunisme és assaonar perquè rebi el menyspreu de tots els espanyols. Les referències constants inquisidores a Veneçuela apuntaven una finalitat molt concreta a part dels interesso del capital porta-giratori espanyol allà. Encausar per corrupció a un partit que no ha tingut accés a la moma i que a més és repel·lit per tots els de la moma ( inclosos els untats del partit soci de govern de Podemos, sembla q ue no hauria de fer dubtar a ningú de quin tipus de persecució es tracta tant pel que es refereix al que es pretén encobrir com la utilització d ela figura del dimoniet que sempre els ha donat resultat en l’adoctrinament als franquistes i a la moma imperial.
Ja sabíem que els següents dimoniets de la llista després de l’independentisme català i de l’aberració de voler seguir tirant d ela mamella d’ETA , per part del búnquer imperial, té el tiquet el grup al que pertany Iglesias. Ell n’és conscient i s’ha espanyolitzat per evitar que la persecució seguís els senders de l’independentisme català. Els jutges franquistes ja mostren tenir `pressa en aquest sentit. és un cruïlla que com sempre hi tenen molt a veure as del PSOE, per si volen seguir essent la na banda de los padrinos puertagiratorios o es decanten ( ja no demanant per una democràcia de fets que seria un somni) sinó per salvar la tràgica situació a la que els franquistes porten a Espanya i estalviar molts patiments d’una desfeta infectada dels tumors que l’estan causant. Si els socialistes tinguessin un mínim de consciència social en aquest cruïlla emprendrien un camí ben divergent al dels jutges franquistes.
Un diminut punt positiu en el sentit cirenaic és que l’independentisme no estarà tant sol a l’hora de portar la creu de la rabior persecutòria dels jutges franquistes. Segons com enfoqui cada dimoniot el tractament de l’assumpte, pot ser més o menys portadora l’agonia de l’imperi.

Vicent Partal. Amb tot el mestratge, exposes i analitzes què ha fet Podemos en una situació semblant. I immediatament, esmentes el cas Laura Borràs.
Doncs, no tractes el cas Iglesias aïllat per a analitzar el deep state espaÑol , que fa basarda. No. Tot i que en un moment l’ esmentes , és només un esquitx.
Permet-me que jo m’ ho miri d’ una altra manera més universal: l’ Estat Español és, no només corrupte sinó un estat delictiu. i, fins i tot, criminal…que intentar acabar amb un poble __ el català, en aquest cas __ . Un acte que en un moment determinat troba la seva exposició amb el les vamos a descabezar los líderes, de la Soraya Saez de la Santamaria.
Seria interessant que fessis una anàlisi d’ un Estat tan corrupte. Tant, que mai ni ens vam imaginar com era. Mai no baixàvem a les clavegueres per a analitzar-lo, i sovint ignoràvem que enmig dels detritus dels ciutadans s’hi movia un espècimen com en Villarejo. Aquí. Aquí hi ha el drama: l’ Iglesias és una carta falsa per a cobrir de boira el cas de la Banca d’Andorra….que ara ha esclatat pels morros dels delinqüents del PP amb les Cospedal, el seu espòs…la filera de delinqüents que ens han governat durant temps i temps. Aquí hi ha la tragèdia, especialment quan sents al natural i per streaming la veu del més empastifat i servil de tots, dient que cal acabar de seguida amb l’ independentisme català…o amb els independentistes…que és el mateix, mirat a l’ engròs . I remenen els comptes de tots els catalans que han gosat tenir tractes amb l’entitat, l’única banca d’ un Principat independent, Andorra.

Has optat per a parlar, en el fons, des de la perspectiva d’ una opció política, que tens clara.
Tot i això…et llegeixo i et segueixo, i segueixo VilaWeb, que és un dels millors diaris digitals, sinó el millor.

Unamuno, el real, no el de ficció, ja ens etzibava: ‘Levantinos, os pierde la estética!”.
La llibertat s’ha de defensar sempre. Però no sempre de forma simple i lineal. Quan un Iglesias arriba a dir el que posa en solfa Secundí Mollà al les 11:37, és evident que li cal aprendre per pròpia experiència allò de “Van anar pels catalans i no vaig fer res perquè no era català…” La Medicina i la Pedagogia no estan renyides amb l’Ètica. Quan t’estan matant no pots oblidar Maquiavel.

Vicent Partal, escriu ‘Evidentment, si hem de fer gradacions no hi ha comparació possible entre la posició de Pablo Iglesias i la de Pedro Sánchez’.

Entenc la bona intenció de Partal en voler ser just en les seves apreciacions per a poder construir aquesta valoració crítica amb tota la solidesa de que és capaç, però hi ha un però que aparta Iglesias i la seva formació de la dignitat que exigeix la defensa de la llibertat,  Sànchez és l’espanyol que fa i Iglesias l’espanyol que deixa fer, la pitjor causa de moltes de les injustícies i opressions al llarg de la història.

Sobretot no oblidem que: ‘La majoria dels Comuns són igual de franquistes que els franquistes, només que diuen ser feministes i estan a favor de l’ ocupació.’ (Gemma Erra)

Sempre que ens emboliquem amb Espanya hi sortim perdent, cas del President Companys: ‘no. Ja hi tornem a ser. El nostre objectiu no és establir la democràcia a Espanya sinó aconseguir la independència pel nostre país, des d’aquest punt de vista quant pitjor (per ells), millor.’ (Albert Ventura)

‘Ja hem vist què ha passat donant peixet i reforçant el president espanyol “progressista”: els presos estan pitjor que mai, ERC està més ramoneta per no dir pppp que mai, i estem més enganyats, empobrits i venuts que mai.’ (Berta Carulla)

Finalment, magnífic editorial i magnífica defensa de la llibertat amb la ploma i ideals de Vicent Partal: ‘la lliçó que no s’oblide, que sobretot no l’oblidem mai nosaltres: la llibertat no es pot devaluar, no és mai un objecte amb què es puga jugar i fer transaccions, segons què convinga. Perquè la llibertat ho és tot i sense llibertat no hi ha res.’

No oblidem tampoc que la nostra causa és Catalunya.
Si no hi ha reconeixement ni respecte per a Catalunya tampoc no hi ha d’haver pressupostos per a Espanya”!

La confrontació i l’atac han de ser intel·ligents, precisos i constants. Han de ser com torpedes democràtics a la línia de flotació. Veritat que votar ‘no’ a uns pressupostos no és cap delicte? Així doncs ho repeteixo: Sense Autodeterminació no hi ha pressupostos”!

Davant la visita ‘pixaradeta’ dels capitostos espanyols d’aquest proper divendres, que aprofiten venir a fer la papallona un cop ja han escapçat el nostre president, hem de tenir present que també és un bona i efectiva resposta reafirmar-nos i auto obligar-nos en complir el nostre Mandat del 1r d’octubre del 2017: Edificar en tot i per tot la incipient República Catalana Independent i Assegurar la Llengua Catalana amb un pacte nacional, posar en dansa la llei d’etiquetatge i la llei de cinema, ambdues fa deu anys que ja estan aprovades però fins ara estan segrestades pels nostres mateixos governs dins d’un calaix.

Mala idea substituir Puigdemont, el llevat de la unitat, per Laura Borràs per molt bona personsa i política que sigui. És Puigdemont qui pot sumar més suports i és ell el que és més conegut per tothom, condició bàsica per guanyar unes eleccions.

Subscric i faig meva la idea de fons que presideix els comentaris de Josep Salart, Humbert Roma, Isabel M.T. Jordà, Rosa Gispert. Als catalans ens cal, com l’aire que respirem, interioritzar algunes idees bàsiques que han de ser el nostre Nord en el conflicte que ens enfronta als espanyols (i fixeu-vos que no dic “Espanya” en abstracte, sinó que personalitzo i concreto en “espanyols.”

Clavem-nos al cap d’una santíssima vegada que aquest conflicte no és de monàrquics vs republicans, feixistes vs comunistes, dretes vs esquerres, sinó d’espanyols, de tots els Credos contra catalans de tots els Credos. No oblideu mai que els conflictes entre espanyols de diferents ideologíes seran SEMPRE puntuals, de molta menor virulència que la que fan servir contra nosaltres i que, acabades les seves querelles, (i fins i tot mantenint-les), fumaran la pipa de la pau i es giraran TOTS ELLS contra del “dimoni”català. No és un conflicte entre Credos, sinò un conflicte identitari, nacional, imperialista que, si es donés entre blancs i negres, no dubtaríem a qualificar d’étnic.

A veure quin serà el día que llançarem a la brossa el lliri i la prova del cotó i començarem a adquirir una bona dosi de realisme i mala llet, que no sempre fa lleig ni sempre és pecat.

Vicens, quan parles de gradacions, és veritat que no hi ha comparació entre Iglesias i Sanchez, però, i què? En el fons, tant la posició de l’un o de l’altre no són cap referent en el que ens podem emmirallar per, avançar amb pas ferm en els nostres ideals. Per altra banda, l’existència de falsos polítics d’esquerra, no és una cosa de fa quatre dies. Felipe Gonzàlez i Alfonso Guerra pertanyen a la categoria de pocavergonyes més aclamats per una gran colla de botiflers catalans tan poc d’esquerres com aquells dos. Estic pensant amb Raimon Obiols – que s’omplia la boca de solucions ètiques, sense aclarir mai el com- Ernest Lluch , capaç d’iniciar una idea de catalanisme al Congrés de Diputats i d’abandonar-la tant aviat com va ser nomenat ministre. Actualment, tenim l’exemple de l’inefable Iceta, adalil del socialisme català i defensor acèrrim del 155 i d’altres malvolences contra Catalunya.

Teniendo en consideración que la única auténtica fuerza Antifascista en España es el Independentismo de Catalunya

y que Iglesias está atacado por el fascismo español

Hay que llegar a la conclusión que Iglesias, aún no sea un Antifascista al nivel que cualquier independentista catalán tiene que ser defendido por el independentismo de Catalunya

El Antifascismo (en oposición a todo fascismo) es apertura mental y generosidad

A Iglesias le se tiene que decir que tiene que madurar su nivel de Antifascismo y que para hacerlo no hay otra manera de apoyar la DUI de Catalunya

Solo la Independencia de Catalunya podrá conducir España en el camino correcto de una auténtica democracia

Esto lo de PODEMOS tienen el deber moral de entenderlo
————————————————-
A parte esto tengo para Vosotros una sorpresa:

El TJUE rechaza que Junqueras ocupe su escaño del Parlamento Europeo https://www.elnacional.cat/es/politica/tjue-rebutja-junqueras-ocupi-esco-parlament-europeu_545379_102.html

LA UNIÓN EUROPEA NO SE HA ENTERADO DE TENER EN SU INTERIOR UN CÁNCER ESPANTOSO QUE HA EMPEZADO A DESTROZAR Y COMERSE EL (poco o mucho) ORDEN DEMOCRÁTICO QUE HABÍA LOGRADO EDIFICAR

El Tribunal de Justicia de la Unión Europea presidido por la jueza española Rosario Silva de Lapuerta rechaza que Junqueras ocupe su escaño en el Parlamento Europeo

Es increíble que en el TJUE para dar un juicio sobre la confrontación en acto entre la “Magistratura” española y el Pueblo de Catalunya sea llamado a dictar sentencia un juez español.

¿Que podemos esperarnos de una jueza española, que vaya en contra de la “Magistratura” española de la cual hace parte?

Jajajaja Jajaja jajajajaja jajajajaja

Parece un chiste pero no es un chiste…

La estupidez es de estas Instituciones Europeas que están dormidas que han empezado a ser envenenadas por la corrupción española y ni se dan cuenta

El cáncer representado por esta repugnante España fascista has empezado a atacar los órganos vitales de la Europa democrática.

El fascismo de España ha empezado a contaminar en modo brutal las Instituciones Europeas… Y esta Europa que está muy dormida no se ha dado cuenta de que tiene dentro un cáncer espantoso que va a destrozar lo que tiene de democracia.

Estas las consideraciones que vienen espontaneas:

1)

Que si la Unión Europea no despierta y no abre bien los ojos su Democracia la pagará muy cara.

2)

Que si Catalunya, su Pueblo, sus políticos no conseguirán llegar a proclamar pronto la Libre Republica de Catalunya a través de la Declaración Unilateral de Independencia entonces este Pueblo de Catalunya está destinado a ser aplastado sin ninguna piedad por la imparable actividad bélica de la máquina de guerra la España franquista.

3)

Es muy preocupante el inmobilismo de las fuerzas Democráticas y Antifascistas en Europa y en Catalunya. Parece que los políticos que nos gobiernan corruptos por la egoista codicia de dinero y poder hayan totalmente olbidado las devastaciones que inevitablemente siempre va causar la psicología liberticida y criminal de todo fascismo.

————————————————
Solucionado el parentesco de:

Rosario Silva de Lapuerta

Buscad en Internet a:

Marta Silva de Lapuerta

y encontraréis que su hermana es la nuestra jueza Rosario Silva de Lapuerta

y que las dos hermanas son hijas de
Federico Silva Muñoz – Ministro de Franco

Una bonita familia franquista

En relació a l’aclariment final em permeto opinar que sí, que la llibertat s’ha de defensar sempre però no hi ha ningú que defensi totes les causes que hi ha al món. És impossible. I per tant tria a quines dóna suport, Per afinitat, per simpatia o pel que sigui. No sé perquè hem de donar més ( o menys ) suport a un espanyol que a un del Kirguizistan o Belarús (per esmentar dos casos d’actualitat). No hem de tenir una mentalitat hispanocèntrica si són realment independentistes.