I que paguin pel que han fet

Hi havia una dona major, a Massanassa. Jo conec el seu germà, un home de respecte, barba blanca, caliquenyo, poques paraules. Ara té vuitanta-set anys. Fa temps que no el veig. Ens conten que ja no viu a Massanassa, però que la germana s’hi havia quedat. A la casa de la mare, una planta baixa. Amb una dona que la cuidava. I la cosina, que vivia al pis de dalt. Anava en cadira de rodes. El dia de la riuada eren a casa. Ningú no les havia alertat. L’aigua va arribar molt forta. No van tenir temps de res. La cosina va baixar com va poder, va trobar la cuidadora que provava de treure l’àvia d’aquell remolí, cada vegada més alt, virulent. L’agafaven entre les dues i no podien. No podien. I va ser ella, que els ho va dir: deixeu-me, pugeu, salveu-vos.

Salveu-vos.

No en van poder treure el cos fins l’endemà.

I jo, ara, no ho escric per encomanar la pena, sinó per necessitat. Perquè m’ho van contar ahir, perquè saber-ho fa tant de mal i perquè no m’ho puc treure del cap. Perquè no ho vull fer.

Però necessito compartir-ho.

Ho sento.

És que la informació ens arriba així, la telefonada d’un amic, el missatge de la llibretera Eva Gisbert: “Ahir [4 de novembre] a una cotxera comunitària a dos carrers de ma casa en van treure tres, i a la del pàrquing de l’ajuntament també n’hi havia.” Tan a prop tot. Tan específic. Des del govern valencià callen, fa dies que no actualitzen el nombre de morts, aquesta incertesa sinistra. Sense voler-ho, vas fent sumes amb les històries concretes que t’arriben. Vas fent sumes i, al mateix temps, no vols que les persones et quedin reduïdes a això, a una xifra que creix i que no té cap cara.

Dijous passat, des de Catarroja, en Ramon Ramon, que és tan seriós, i que escriu tan bé, després de dos dies traient llot redactava el seu article tremolant. La Pilar Almeria, actriu tan recta, podia obrir finalment el baix de Picanya on guarden el material de la Companyia de Teatre Micalet, documentava el desastre i escrivia: “Els meus pensaments no tenen pau. Tinc la ment bruta, el cor indignat. No puc ni imaginar el pesar de qui ha perdut éssers estimats.”

I és això. A tantes veus.

Ara mateix, passada una setmana llarga de la riuada, la desemparança continua essent tan gran que les paraules es desordenen, es trabuquen les unes sobre les altres com els cotxes empesos pel corrent. I no sé com ho podré explicar, i assumeixo que tot no podrà ser, i penso que, potser, per entendre la desesperació de tanta gent, la desesperació tan desesperada, n’hi ha prou de mirar (l’entorn, els gestos, la boca com es torça pel dolor), de sentir (els mots, la veu, el so llefiscós del llot sota els peus) la periodista Mariló Gradolí en un vídeo enregistrat al seu carrer, a Catarroja, sis dies després de la catàstrofe. Hi diu moltes coses, en un minut i mig. Moltíssimes. I demana ajuda. Sis dies després, en demana. Sis dies després, encara.

“Per favor, sapieu que ací necessitem ajuda.”

Aquesta és la primera cosa: l’ajuda. La que les víctimes necessiten i la que el desgovern del PP ha estat incapaç de canalitzar (pitjor encara: la que ha entrebancat, directament, la que ha endarrerit en uns moments vitals, la que ha desaprofitat, la que ha intentat fins i tot de prohibir).

I penso ara en els milers de voluntaris (sobretot joves, diguem-ho ben alt) que des del primer moment s’han arromangat amb les escombres i les pales i els cabassos per a treure fang, per a recollir material necessari, i repartir-lo; penso en els llauradors, dalt dels seus tractors, batlles, regidors, periodistes (i sí: hi ha una mena de polítics que també són poble, hi ha una mena de periodistes que dignifiquen l’ofici), en els bombers i forestals suplicant que els deixessin fer la seva feina.

Penso en la força incommensurable de totes aquestes persones, tan diferents i tan iguals en la solidaritat que a tots ens salva, i el contrast amb la inutilitat criminal del desgovern Mazón és tan extrema que fa mal. I és aquest cantant de pacotilla que ocupa la presidència de la Generalitat i que menteix cada vegada que parla, preocupat tan sols per salvar la seva imatge, el seu càrrec, disfressat amb el jupetí roig per fer veure que treballa, espolsant-se sempre la responsabilitat de sobre, la responsabilitat que té i que no està, ni de lluny, qualificat (ni tècnicament ni humanament) per a exercir; i penso també en el partit que l’ha col·locat on és, a ell i a tota la trepa que té arrepapats a les poltrones, aquell delegat de Ciudadanos a Múrcia, Argüeso, un criminòleg que se suposa que tenen de responsable d’emergències, que el dimarts de la gota freda es reunia (atenció) amb el cap de “festes taurines”, i que divendres va piular presumint que havia treballat “des de dimecres a les 11” (!); o la indivídua que els fa de consellera de Turisme, Montes, que s’adreçava amb aquella arrogància als familiars de les víctimes per dir-los que no els permetria d’acostar-se a la zona on tenen “custodiats” els morts i que se’n tornessin “als seus domicilis”: no pas ajudar, no pas organitzar un espai adequat per a atendre’ls, i psicòlegs, companyia, sinó això altre, aquesta crueltat: això fan perquè això són.

Són el govern de la ignomínia.

Per això cal fer-los fora. No per cap ball de politicastreria miserable (els càlculs de Sánchez en clau d’imaginaris rèdits partidistes, el borbó i la seva banda de fatxes intentant d’aprofitar-se de la indignació del poble), sinó, simplement, clarament, perquè són perillosos. Perillosos per no haver alertat la gent i per haver-ho fet quan ja era massa tard (a les 20 hores i 11 minuts de dimarts!), perillosos per l’absoluta incompetència en tots i cadascun dels dies posteriors, perillosos pel que continuen no fent ara mateix, quan els científics avisen del perill d’infeccions, quan la fortor ja ho manifesta, quan ni tan sols són capaços d’oferir un sostre provisional i digne a les persones que han perdut la casa, a les que no hi poden romandre precisament pel risc de contaminació.

Fer-los fora és una qüestió de seguretat pública. I sí: han de pagar pel que han fet.

No vull ni pensar quantes morts va causar la seva inutilitat, la seva desídia o l’interès de baixa estofa (no alertar perquè esguerraria el pont de Tots Sants, perquè primer anem a dinar, perquè, total, ja passarà?). No vull pensar que la Universitat de València sí que va actuar i que dilluns a la vesprada (di-lluns-a-la-ves-pra-da) va suspendre les classes per evitar el perill dels desplaçaments. No vull pensar que només això ja demostra que s’hauria pogut fer bé. No hi vull pensar perquè perdo el món de vista però, alhora, no hi vull deixar de pensar.

En l’àvia de Massanassa.

En tots.

PS. Abans he esmentat el vídeo de la periodista Mariló Gradolí, des de Catarroja; és aquest: