27.12.2017 - 22:00
|
Actualització: 28.12.2017 - 08:21
Avui comença la retirada de les tropes espanyoles arribades el 20 de setembre, al començament del colp d’estat. Són els que la gent anomena piolins, unitats de la policia i la Guàrdia Civil espanyoles que no podrem oblidar mai, especialment per l’actuació durant el primer d’octubre.
Abans de dissabte, segons que diu el govern espanyol, tots els policies enviats de manera extraordinària al Principat haurien d’haver-se’n anat, juntament amb els vaixells que els van allotjar, segurament formant part de la guerra psicològica. El fet que visquessen en els vaixells no ha permès de saber en cap moment quants eren, en realitat. L’anàlisi de l’actuació que tingueren el primer d’octubre fa pensar que segurament no van passar en cap moment de tres mil efectius, però van arribar a dir que eren dotze mil. Per fer por.
El secretisme que ha envoltat la presència d’aquests policies als ports de Barcelona i Tarragona ha estat tan excepcional com injustificable. S’ha amagat, per exemple, el cost de l’operació, emparant-se en el secret d’estat per impedir les preguntes parlamentàries. El conseller Rull va denunciar temps enrere que només els vaixells costaven 300.000 euros el dia i s’ha calculat que l’estat espanyol s’havia gastat vuitanta milions d’euros en aquesta polèmica operació.
De primer, havia de durar fins al dia 3 d’octubre, però s’ha allargat sense cap explicació fins al 30 de desembre. Tres mesos durant els quals aquests milers de policies no han fet gran cosa, tret de passejar-se de manera provocativa amb les seues furgonetes els dies de més tensió política, encendre algun incident en bars i exclamar-se dels menús que els servien dins el vaixell, sobretot el del dia de Nadal. Que l’estat espanyol es puga permetre de tenir una dotació policíaca com aquesta durant mesos sense fer res és un altre gran misteri. Molt necessaris, no sembla pas que ho siguen.
En qualsevol cas, i com diu la cançó, que no tornen més. Mai més. Ningú no oblidarà la violència amb què van actuar, que anava molt més enllà del sou que els pagaven. Els qui els van mirar fit a fit no oblidaran mai aquella mirada. I els qui pretenen convertir les manifestacions de la diada en expressions d’odi farien bé d’analitzar els ulls, els gests i el capteniment dels piolins per saber de què parlen. D’ells i d’aquella mostra desenfrenada de nacionalisme espanyol que va ser l”a por ellos’.
Dit tot això, tingueu present la cosa més important: se’n van derrotats, després de perdre les eleccions il·legals que el mateix estat que els va enviar als nostres ports havia convocat per provar de guanyar-nos. Se’n van abatuts i desmoralitzats per unes croquetes que no els semblen adequades al seu perfil. Se’n van en silenci, sense himnes ni visques, en un contrast clamorós amb la manera com els acomiadaven quan venien. Se’n van, en fi, amb la sensació que la seua feina no ha servit de res i que tornem a ser allà on érem abans no arribassen. De manera que prenguem-nos-ho tot plegat com un bon senyal i celebrem-ho amb una mica d’alegria i bon humor –com fa l’excel·lent portada d’avui del VilaWeb Paper. Això és tot, amics.
