I Puigdemont va entrar a l’ONU

I Puigdemont va entrar a l’ONU. Avui, dilluns, 19 de març de 2018, el president català ha entrat a la seu de l’ONU de Ginebra per assistir a un acte titulat ‘Regressió dels drets humans a Espanya’. Poques comparacions més clares que aquesta: al mateix temps que el president no pot posar els peus en territori espanyol, és benvingut a l’ONU. Puigdemont, doncs, ha completat una jornada més d’aquest ‘KRLS Tour’ per Europa, però, això sí, aquesta vegada només d’oïdor. No hi ha intervingut, només ha escoltat els ponents. I ho ha fet assegut al costat de Jordi Solé (ERC) i Anna Gabriel (CUP), en una imatge pensada, que aplegava representants dels tres partits que a Barcelona s’entenen poc i a l’exili, una mica més. I es nota. I tant que es nota. Heus ací la seva entrada:

Tots tres han escoltat, com la resta de la Sala XXIII de la seu les Nacions Unides, força plena, una hora i mitja d’intervencions sobre si els drets humans viuen una regressió a l’estat espanyol, o no. Els ponents, tots bregats, han anat al gra i han estat efectius, però només Laura Masvidal, de l’Associació Catalana de Drets Civils, ha arrencat els aplaudiments del públic i ha fet humitejar els ulls de més d’un assistent, premsa inclosa. De fet, cap dels ponents no ha dit res que no hagués dit abans, perquè no era novetat què es deia, ni qui ho deia, sinó on es deia. L’ONU. El cas català, avui, s’ha fet sentir a l’ONU.

El jutge del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín ha estat el primer de parlar. I en deu minuts ha fet un compendi de les actuacions judicials espanyoles que es poden resumir amb la seva famosa sentència: un país perilla si són els jutges els qui manen. I n’ha posat exemples: ‘En dret, tenim poques coses clares. Però n’hi ha una que sí: qui actua es pot equivocar, però ha de ser competent. Totes les coses que hagin passat són competència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).’ En canvi, el cas es porta des de l’Audiència espanyola i el Suprem. Pallín ha comparat el cas britànic –on la Bill of Rights (del segle XVIII!) diu que els actes del parlament només els controla el parlament– amb el cas espanyol –on els jutges diuen al parlament qui es pot presentar de candidat i qui no. ‘Aquesta unitat de poder legislatiu i judicial em recorda la llei orgànica del franquisme.’

Després ha parlat Rafel Ribó, Síndic de Greuges, que ha fet un discurs apassionat, amb moments que semblaven de míting, i ha recordat a l’audiència els informes de la institució sobre els fets d’octubre, i d’abans. Molt abans: ‘Jo diria que podríem parlar de regressió de drets des del 2014. Hi ha lleis que ens tornen a l’època del franquisme, quan la càrrega de la prova quedava en mans de l’acusat. En democràcia, ets innocent fins que no es demostra el contrari. Doncs amb la llei de seguretat ciutadana, que ja té 300.000 aplicacions, tothom torna a ser culpable si no demostra la innocència. I amb multes molt altes, de milers d’euros.’

Sobre el primer d’octubre, Ribó ha dit: ‘Tinc memòria de la dictadura, i des del 1976 no havia vist cap escena igual de trets de bales de goma i repressió amb porres sobre milers i milers de ciutadans de Catalunya. El Consell d’Europa va cridar Dastis, ministre d’Afers Exteriors espanyol, que es va comprometre a redactar un informe oficial. Avui ningú no ha vist ni una sola línia redactada d’aquest informe. […] El Síndic, per acabar, vol assenyalar que potser un estranger entendrà millor el cas si sap que l’any judicial espanyol va ser inaugurat davant el cap d’estat amb aquesta frase: “L’estat de dret es basa en la unitat de la pàtria.” Això és suspens immediat a qualsevol facultat europea. Perquè la cosa va al revés: la unitat pot ser discutida. Si no, no hi ha estat de dret.’

Anaïs Franquesa, advocada d’Iridia, ha explicat el seguiment que els experts van fer de l’1-O, i n’ha donat xifres molt concretes (1.066 persones dirigides a centres sanitaris) i aquest missatge: ‘El dispositiu policíac no volia aturar la votació, sinó atemorir la població: castigar les persones que votaven i espantar les qui encara no havien votat. Van perseguir les dones, amb un component masclista. Es van fer servir bales de goma, que s’havien aconseguit prohibir. Va haver-hi gasos lacrimògens a Aiguaviva i agressions de naturalesa psíquica. I les autoritats no solament no van demanar disculpes, ni van activar la investigació dels fets, sinó que hi ha hagut una negació reiterada d’aquests fets. I acusacions de falsejar la realitat.’

Margalida Capellà, professora de la Universitat de les Illes Balears, ha centrat els deu minuts d’intervenció a explicar per què Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Joaquim Forn i Oriol Junqueras són presos polítics. Una frase ho resumeix tot: ‘L’exigència de l’acatament de la constitució espanyola, i de l’article 155, com a única via d’evitar la presó. Això vol dir que la llibertat depèn de renunciar a les idees.’

El torn més intens ha estat el de Laura Masvidal, de l’Associació Catalana de Drets Civils, i dona de Joaquim Forn. Ha fet un discurs pensat, amb ritme, i molt emotiu. Ha començat nerviosa, però ha acabat arrencant els aplaudiments d’una audiència made in ONU: vels hindús, turbants africans i corbates europees barrejades i aplaudint mentre algun periodista plorava mentre transcrivia: ‘Forn, responsable de l’admirada gestió dels atacs terroristes a Catalunya, es passa setze hores tancat en una cel·la, amb el vice-president, perquè mantenen l’aspiració de veure la independència de Catalunya. Algú ho vol veure amb els meus ulls? Pocs dies després de ser empresonats, 200.000 persones omplien d’espelmes la Diagonal de Barcelona. 75.000 sortien a Barcelona per encendre els llums dels telèfons mòbils. 50.000 persones van anar a l’estadi olímpic. L’endemà, 10.000 músics es concentraven per la llibertat. Passegeu per un poble o ciutat i proveu de no veure-hi un llaç groc. Proveu-ho. Algú ho vol mirar amb els meus ulls? Forn ha rebut 6.000 cartes. La majoria descansen en una pila ordenada al rebedor.’

Finalment, el discurs més tècnic ha anat a càrrec de Michael Hamilton, professor d’una curiosíssima especialitat: llei de protesta pública. Hamilton, nascut a Irlanda del Nord, s’ha centrat en les violacions del dret de reunió que ha viscut Catalunya durant el procés, i ha assenyalat que és un dret reconegut. ‘Mentre la reunió sigui pacífica, i encara que no sigui legal, és un dret que es pot exercir. Abans del primer d’octubre, es va violar aquest dret. Se’n va destrossar l’esperit i l’ànima. Del tot.’

Paraules dures. Paraules contundents. Paraules dins l’ONU. Per què, de fet, no solament Carles Puigdemont ha entrat a l’ONU. Avui també hi ha entrat l’1 d’octubre.