08.08.2024 - 21:40
|
Actualització: 09.08.2024 - 00:05
El president Puigdemont va tornar a fer ahir una d’aquelles coses que el converteixen en un polític únic. Pot agradar o no, però és difícil de discutir-ho: no hi ha cap polític als Països Catalans –ni als estats espanyol i francès, i n’hi ha pocs a Europa– capaç de tenir aquesta actitud envers la vida, que és per tant una actitud també envers la política.
L’audàcia de l’operació Retorn, com en el seu moment ja va passar amb l’audàcia de l’operació Urnes, o amb el canvi de cotxe sota el túnel, o amb la peripècia de l’exili, ha servit per a posar en evidència la impossibilitat pràctica de derrotar Catalunya per la via de la repressió i la violència. Amb la repressió i la violència no van poder impedir la votació. Amb la repressió i la violència no han aconseguit d’empresonar ni fer rendir els exiliats. Amb la repressió i la violència no han pogut evitar que el 130è president es passejàs per Barcelona quan ha volgut i de la manera que ha volgut.
Ahir moltíssima gent, en la política, en els mitjans, en els negocis, s’havia confabulat per proclamar joiosa al món –i per convèncer el país– que el pacte entre Esquerra i el PSC per a la presidència de Salvador Illa obria una nova etapa històrica que representava la “normalització” definitiva de la vida política a Catalunya. La “normalització”, s’estén, quant a cloure l’excepció independentista –com si l’independentisme hagués estat tan sols un fenomen temporal que ja no es repetirà mai més. Puigdemont ho va fer miques, tot això. De normalitat, com ha explicat tota la premsa mundial i com ha vist tothom que no vol tancar els ulls, res de res.
Trobe curiós que, malgrat això, molta gent es pregunte encara, després d’haver viscut això que s’ha viscut, de què ha servit políticament l’acte del passeig de Sant Joan, la fi de l’exili. Tanta confusió interessada, tanta mala maror sembrada durant tants anys, tant de tacticisme fratricida fan efecte, evidentment. De manera que caldrà començar pel començament.
Aquest país nostre fa dècades que fa apologia de la desobediència civil com a via ideal de confrontació amb l’estat espanyol. Especialment, l’esquerra, i encara més l’esquerra independentista i revolucionària. Doncs bé, això d’ahir és un acte impecable de desobediència civil. De manual. Puigdemont s’enfronta al poder, s’hi confronta. I no pretén evitar la detenció a qualsevol preu, sinó que assumeix que el poden detenir i anar a parar a la presó. Però no es lliura dòcilment. Ben al contrari: desafia públicament les autoritats a detenir-lo… si poden. I les derrota. I fent això l’episodi esdevé un fet polític notable que, per una banda, despulla el comportament antidemocràtic dels poders i, d’una altra, defensa la democràcia, l’amnistia, l’autodeterminació i el procés d’independència.
Ahir va passar això, fonamentalment. I el missatge és obvi: si un home pot derrotar repetidament l’estat durant set anys, deixar-lo en ridícul i retratar la seua impotència, com voleu que no ho puga fer tot el poble, que ja va fer el Primer d’Octubre? Si un home pot tenir un control del territori suficient per a fer allò que va fer ahir Puigdemont, com voleu que no ho puguem fer tots junts, en el moment que vulguem, com ja ho vam fer el Primer d’Octubre i el 3 d’Octubre?
El contrast amb això és el comportament demencial del cos de Mossos d’Esquadra, un comportament que retrata a la perfecció la impotència i la inutilitat del règim autonòmic, la incapacitat per a servir els ciutadans i –no cal dir-ho– la nació.
La funció de la policia és protegir l’exercici dels drets fonamentals pels ciutadans. En canvi, ahir els Mossos es van posar en evidència i van escriure la pàgina més fosca de la seua història. Aïllant i blocant el parlament dels ciutadans, llançant gas sobre manifestants i periodistes i sobretot activant una operació antiterrorista tan desproporcionada com inútil per provar d’impedir –fent cas d’una ordre manifestament il·legal– que un diputat electe pogués exercir els seus drets en el parlament legítim.
I per què no va anar al parlament si ho havia promès, es demana encara alguna gent decebuda? Doncs perquè ja no calia. El missatge que Carles Puigdemont havia d’enviar ahir a la població, al Parlament de Catalunya i al món el va enviar a l’Arc de Triomf. Amb la seua presència i les seues paraules. A dins no hauria pogut afegir-hi gran cosa més. I ho va deixar molt clar en el seu missatge tan curt: “Avui molts pensen festejar que jo sigui detingut i pensaran que l’escarni ens i us dissuadirà.” Ens i us –a ells i a tots– dissuadirà. Aquest era el tema. Doncs pam i pipa: ni escarn ni dissuasió. En tot cas, una pujada d’adrenalina en molta gent com feia massa temps que no teníem, pel fet de veure’l capaç d’enfrontar-se, d’entrar a la gola del llop i de guanyar també aquesta batalla, just quan els enemics es feien més il·lusions.
Hi ha encara i finalment un factor que no és poca cosa. Puigdemont ha eclipsat Illa fins al punt que el dirigent socialista no ha pogut ser protagonista ni el dia de la seua investidura. Hi ha una escena impressionant: quan el candidat a la presidència va començar el seu discurs un pla televisiu va mostrar l’hemicicle i pràcticament tots els diputats miraven els mòbils en compte d’escoltar-lo.
Amb el seu gest, entrant i eixint, Puigdemont ha desplegat una ombra molt gran sobre el nou govern i sobre el pacte d’Esquerra amb el PSC. Si el 130è president hagués estat detingut i empresonat, molts polítics respirarien tranquils, ara mateix. Un any, dos anys a la presó, li impedirien de fer política i no el deixarien intervenir a Catalunya, precisament en el moment més important i transcendental, quan és més necessari fer política per recuperar la majoria independentista i emprendre un nou embat –bastit sobre el fracàs més que previsible del nou tripartit.
Estalviant-se, doncs, la presó, aconsegueix el mateix efecte d’impedir una investidura “normal” sense pagar el preu de la privació de llibertat. I ara el seu retorn definitiu –que arribarà d’ací a uns quants mesos, quan l’embrolla judicial de l’amnistia s’haja resolt completament– serà un autèntic malson per al president Illa i per als seus socis de govern. Però sobretot serà un autèntic malson, una gran ferida oberta, per a Espanya, que és la cosa que importa, al capdavall. Per a aquesta Espanya, sí, que avui bufa i rebufa indignada i humiliada, encesa en flames i enfilant-se per les parets, pel que li ha fet un president de la Generalitat de Catalunya –un català, en definitiva.
