I la CUP, què farà?

No només el comportament dels grans ha estat impresentable en forces ocasions. També ho ha sigut l’actitud de la CUP (començant pel tongo de l’empat i seguint per la seva prepotencia i falta de respecte). Malauradament el partidisme de tots ells ens va bloquejar la passada legislatura i no augura res de bo en aquesta.
Veient el mal rotllo que hi ha entre tots tres partits, imagino la enorme dificultat de tirar endavant qualsevol cosa. Al final aconseguiran que guanyi l’Arrimades i nosaltres una bona lliçò. I que consti que a mi no em sembla malament que hi hagi noves eleccions, però vist objectivament, des de fora, fa pena.

Una anècdota personal corrobora que el 10 d’octubre (no de setembre com diu l’editorial) la CUP no sabia què passaria; després de la “proclamació del minut”, ja vaig marxar cap a casa sense esperar massa, havia d’anar a peu a buscar el cotxe lluny, i encara em quedaven uns 70 Kms fins a casa; i al fons del Passeig Lluís Companys vaig veure en Francesc Ribera, sol, acabant de recollir unes pancartes, i em vaig atrevir a atansar-m’hi i preguntar-li: “ja hi esteu d’acord amb això?”, i em va respondre que no, evidentment, i sense extendre-s en gaires explicacions, perquè jo soc un desconegut, i vés a saber… però em va confessar que s’acabaven d’assabentar de com aniria la proclamació, just als moments previs, de gran confusió, que es varen fer eterns, i precedits per la vomitada indecent del Donald Tusk, etc etc… lleig!

Puigdemont no pot fer més del que ha fet. No és Déu. I els espanyols, que són tot el que Torra va piular i més (no tots, si de cas), van fent caixa amb els nostres llacets grocs.
Segrestats per un president del Parlament que ens ha ben bé ofegat, seguim a la gàbia, ens hi posem com ens hi posem. Cadascú a la seva capelleta i el 155 en la de tots.
Queda el consol de pensar que Puigdemont ens va dur més lluny que Mas i que potser Torra ens dugui més lluny que Puigdemont. Tot i que jo encara confio que arribem a entregar-li la Generalitat a Arrimadas (a beneïts no ens guanya ningú) i tot d’una passem del 55% al 85%. Això sí: ens haurà quedat el país fet “unos zorros”. Sí, perquè si anem a eleccions demà guanyaríem sense cap dubte. Però no em vull imaginar les coses que podrien passar entre els nostres independentíssims partits d’aquí al juliol. I Arrimadas és tan absurda com tot plegat, pel què dedueixo que podria arribar a ser la legítima vencedora d’aquest absurd majúscul.
La pregunta és: què farem nosaltres? Això ha de ser nostre. Els líders que hem tingut fins ara han demostrat der incapaços, i impotents.
A l’editorial d’ahir (o d’avui mateix, millor dit, doncs encara no és mitja nit) els comentaris d’Eva Navarrete em van animar molt. Nostre, això ho farem nosaltres.

Podem explicar-ho i buscar les excuses que volguem, però la veritat és que si després de tot hem d’acabar anat a eleccions potser serem molts els independentistes que hem estat incansables fins ara, que ho engegarem tot a la merda.
Jo no estic disposat a seguir fent el tonto d’aquesta manera.
A mí ningú em convencerà que després d’unes noves eleccions els partits es comportaran d’una altra manera i per tant em quedaré a casa per primera vegada. Ja n’hi ha prou.
Si han de fer alguna cosa positiva que la facin ara.
Seria extremandament estúpid que haguéssem de passar per un govern unionista per adonar-nos de la nostra tonteria.

No sé si el que diré servirà per res, però no puc deixar d’intentar-ho. Tinc 69 anys i em penso que als 12 ja era independentista. Des del 77 (quan encara era il·legal) he votat ERC excepte en quatre ocasions (una a Nacionalistes d’Esquerra quan va aparèixer, una abstenció perquè saltés Hortolà, unes europees a Catalunya Lliure, i després de l’últim tripartit a Reagrupament, que em semblà honrat, independentista i socialment just). Vaig votar Junts pels Sí amb recança perquè no em fiava de Mas. El 21 de desembre, escamat amb el capteniment d’ERC i en contra d’amics exvotants de la CUP que em parlaven de vot útil, vaig votar CUP. I n’estic molt content, perquè són els únics que han perseverat. A la consulta de l’ANC de fa pocs dies, vaig votar Puigdemont o eleccions, per no fer el joc a España. Però l’elecció de Quim Torra (amb una trajectòria exemplar i defenestrat pels comuns), juntament amb les seves declaracions d’ahir i d’avui, em fan demanar a la CUP, en qui confio, que, si pot ser, votin Torra a la primera votació, i, si no, que s’abstinguin. Sempre he pensat que el que España no vol és el que convé als Països Catalans. La nominació de Torra els ha posat rabiosos. És, doncs, el candidat a ser el darrer president autonòmic que convé al meu país. Actueu amb el cap fred. Visca la República Catalana!!!

Segurament que els dos partits majoritaris independentistes no ho han fet tot bé, tenint en compte entre altres coses la pressió de l’estat, però ara la CUP té una ocasió d’or si vol reivindicar-se com un partit d’estat: votar afirmativament Quim Torra amb els seus quatre vots, tenint en compte que això també és un acte de desobediència que tant reivindiquen i que el full de ruta del govern ja es podrà modificar després. O anem a la puresa ideològica pensant en el partit i en el seus possibles bons resultats anant a unes properes eleccions – sense pensar que els unionistes també votaran i poden tenir un molt bon resultat, qui sap si superior al nostre- o es pensa en la nostra nació ocupada i en la seva ciutadania. La seva actitud condicionarà tot el procés. Que no diguin que no estaven avisats.

Crec que en un partit assembleari com la CUP, no es decideixen les coses perquè un ho diu, sinó que si s’ha de fer una reunió en última instància, també ho decideix una majoria. Em costa de creure que la CUP vulgui reunir-se ara, en el darrer moment només per engegar-ho tot a regar i anar a eleccions per tenir més escons, com pronostiquen els que fan enquestes. No crec que un partit que es distingeix per la seva coherència, decideixi mantenir tot el país tres mesos més sota la bota del tirà. Més ben dit, no sé segur si no ho crec, o és que no ho desitjo.

Confiança en l’únic partit que ha mantingut el seu “rumb”, malgrat tot. Com bé dius Albert Miret, la CUP funciona assemblariament, com ha de ser, i aquest, potser, és l’antídot millor per evitar el “tacticisme” de partit, tot i tenir els seus inconvenients i ser exposats a la incomprensió quan s’analitza des de fora.
La dita popular resa que “massa cuiners fan massa brou”, però hi podríem afegir que tot i així aquest brou agrada a més gent.
Donec Perficiam.

passi el que passi es totalment igual.
Es perdrà una gran President Quim Torra si no surt, pero també quedarà clar que no calen eleccions, sino anar directament al moll de l’os que es derrocar l’Estatut de merda que ens va encolomar el tribunal de peperos i sociates del TC.
Cal que aquest parlament de fireta autonomista tanqui les portes i anul.lem l’estatut i tota la imbecilitat autonomica i fem trontollar la merda de constitucio que ens van encolomar els franquistes i els seus cosins, oi Reventos?
FORA L’AUTONOMIA DE CATALUNYA, FORA EL REGIM CRIMINAL AUTONOMIC, FORA L’ESPAÑA DE LES AUTONOMIES DE MERDA

El “risc” de la democràcia és aquest mateix que el Vicent ha aíllat aqui amb molta precisió. Cridem tots, amb la boca plena i als quatre vents, que volem una democràcia que tingui en compte la veu del poble. Hem dit que estavem cansats i farts i decepcionats amb la forma com els partits polítics utilitzaven la seva intermediació a l’hora de operacionalitzar el sentit del nostre vot. Passa que el mandat del poble era el d’investir el President Puigdemont, en una llògica de restablir el Govern ilegalment cessat per les forces d’ocupació. La CUP és l’única que està seguint a “raja tabla” aquest mandat. Jo estic disposada a acceptar el compromís que es fa des de JuntsxCat i ERC d’arrivar a aquest objectiu d’aquesta forma recargolada del President provisional+Govern de la República a l’exili com a forma d’ultrapassar la impossibilitat d’investir el President Puigdemont. Però em pregunto: no haurà arrivat l’hora de no fer més compromisos i de tirar pel dret? La formula triada no serà una cortina de fum per postposar el desplegament de la República proclamada el 27 d’octubre? Hem de fer prevaldre la seguretat dels dirigents polítics (no anar a la presó) en detriment de la construcció de la República? No ho sé. Sé que a hortes d’ara el mandat del poble, que era senzill i clar – no ha estat executat. I que la CUP té tot el dret del mon de no voler ser infidel a aquest mandat. El més adient, a hores d’ara, davant l’adulteració del mandat popular, seria convocar noves eleccions. Un risc, com deia al començament. Però la democràcia radical comporta riscos. Els hem d’assumir.

Un mal senyal és que l’assamblea l’han demanat les territorials de substrat més espanyol o tabarnés de la CUP, mentre que Arran ja ha assenyalat Quim Torra com a “identitarista”.
Sembla que si finalment no s’abstenen i voten en contra no serà tant pel fet que no sigui Puigdemont, sinó pel perfil del candidat i per la fòbia a la identitat catalana de certs sectors de la CUP, que cal recordar que en realitat són les CUP (candidatures), amb una pluralitat on s’hi barreja literalment de tot, i per això són políticament tan imprevisibles i els seus compromisos amb altres forces tan fràgils.

La majoria que vam votar al bloc independentista el 21 D som els mateixos que vam votar l’1O i per tant el que volem està clar….en canvi per els partits sembla que els objectius son altres més conjunturals (formar govern, 155, instal.lar-se a les institucions, etc…..), no s’han posat d’acord en el que realment s’ha de fer, que no és altre cosa que implementar el mandat de l’1O. Per tant la CUP faria bé en votar en contra de la investidura d’en Torra i anar a noves eleccions a veure si els partits s’adonan d’una punyetera vegada que al segle XXI cada vegada serà més difícil no fer cas de la voluntat expresada per la gent. I espero que aixi tinguin una nova oportunitat per anar a eleccions amb una voluntat compartida que es el que ens farà guanyadors

Algú dels que defensen que anem a eleccions es creu que canviaría gaire el panorama? Anar a eleccions només serviria per que el 155 acabes de destroçar els mossos, l’escola i la salut com a mínim. Que en treuriem ? Les eleccions servirien per fer més república? Que tireriem pel dret? Que la CUP treuria 70 escons i entrarien en un Ulster de veritat? Algú això s’ho creu? Si la CUP vota NO, no en tinc masses dubtes de que ens emprenyarem molts i ho deixarem estar, que governi la Arrimadas i a rodar tot. Jo de tota manera, pensant en allò del SI crític de fa uns anys, penso que la CUP votarà 1 SI 1 NO i 2 abstencions per demostrar la seva pluralitat…es una idea que els deixo.

PARTIDISME DE LA CUP
Imprevisibles, imprescindibles, però per molts són el far moral, la garantia de la puresa republicana, encara que la defensa d’aquests valors no hagi passat mai de l’agit-prop. És ben curiós que quan es parla del paper nefast del partidisme s’exclogui sempre la CUP, quan n’és el campió. I en aquesta contradicció entre dogmes i interesos assemblearis ens podrien deixar emplaçats en unes noves eleccions, actitud que seria contraria a la decisió del votants del 21-D i favorable al 155. Ja ho té la imprevisibilitat, sobretot quan ens mirem el mèlic, perdem de vista el país.
Coherència, paraula que pot significar conservadorisme, por al canvi, inflexibilitat o fidelitat a uns principis inamovibles, és un adjectiu que molts atribueixen a la CUP. En aquest sentit si es van abstenir amb en Turull, perqué no ho hauran de fer amb en Torra. Veurem avui el seu discurs… Esperem, doncs, un exercici de coheréncia a favor de que hi hagi govern. En són imprescindiblement responsables.

Tots, els partits i les associacions i el poble, tots fem errors…i ens fan patir i ens sap greu.
I em pregunto, què ens pensàvem que volia dir fer resistència? I clar, uns pensem que és millor una cosa i altres ho pensen diferent… i?
Resistència. Imagino que molts fen camí muntanya amunt, difícil i molt desconegut, uns diuen que per aquí, altres diuen que per allà, i mica en mica anem avançant fins fer el cim.
La resistència més important és la nostra des de les nostres diferències. Això sí que suposa un grandíssim aprenentatge i un gran regal per a tots.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!

És en els moments de gran dificultat vital quan els fets retraten la veritable essència de cada persona i de cada partit, independentment de la ideologia. La CUP, com d’altres, ha de triar entre blanc o negre, … i això deixarà clar on és, i això farà que la resta de partits i votants empatitzen, respecten i assumeixen les seues posicions i propostes de futur.
Ara mateix la dificultat i la necessitat és vital.
🎗️🎗️🎗️🎗️🎗️🎗️🎗️🎗️🎗️

Car respectar la Cup negociant-hi i informant-los del que es preveu, com diu Partal, cosa que no sempre es fa. Tot i que en aquest cas l’investit era un misteri per a tothom.

Però si la Cup va decidir abstenir-se per a qualsevol candidat que no fos Puigdemont, ara, just abans d’investir-lo, s’ho han de rumiar i dir que ja veurem? Això no només no és seriós, sinó que mostra la desunió de l’independentisme, que com deia Aznar, seria el que ens acabaria ensorrant.

D’altra banda el plantejament fet tant per Puigdemont com pel candidat Quim Torra, els dos a una, és valent i decidit a treballar per construir la República. No es tracta d’això? I hi ha eleccions previstes a curt-mitjà termini, quan haguem pogut ampliar la nostra majoria.

Allò de primer la revolució social total i després la independència, ja vam comprovar a on conduia a la guerra civil espanyola. Sembla que ara està sortint a relluir aquesta pugna eterna al si de la Cup, mentre els unionistes es freguen les mans. Uff!

Revcordo a l’ANC, de la qual soc fundadoir i membre, que ha votat dues vegedes (a un AG, i fa pocs mesos ratificant) que cal, si hi ha impossibilitat pels impediments fets o induïts pel gover es:
de cridar als representants del poble (i dels pobles, no pas unicament partits que finalment no poden fer…) Una assemblea ede càrrecs electes per prendre el relleu i içmpulsar tot el quie calgui, (lleis i actes) per passar per la directe (no els zigazague de partits impotents) a la declaració d’independèncuia (que teoricament no necessitem més, la tenim) i tot el que calgui concretar amb urgència: l’equivalent o els 41 decrets lleis que eren a punt de ser firmats i… mai s’han firmat; la creació i organització dels estaments i serveix publics de creació imediata necessàris!

Remenmber, remenber i torneu a llegir (si trobeu els textos encara vigents tot i que votats fa 2 anys i més en AG o pocs mesos -el secretariat en intern-)

No noteu, ciutadans i ANC, que potser serà la via la més directe, la més democràçtica del poble (més uns representan,ts seus que en tingui la valentia), i la més necessària i segura?

TOT a punt per aquesta possibilitat? Segur? Com que res’?

Teo Vidal i Sol
des del nord (de la nació sencera), però totalment a dins, implicat, del procés!

NB: Els partits, uns més quye altres, intenten i, han demostrat consegueixen bastant (massa), prescindir del tot del que decideix l’ANC, no l’heu notat repetidament i molt recentment encara?

Això no va de programes de Govern, ni de perfil dels partits.
Això va de respecte a la sobirania popular exercida l’1 d’octubre i, tot i que amb limitacions, el 21 de desembre.
Qualsevol cosa que no sigui investir l’únic possible President legítim, Carles Puigdemont, és burlar-se miserablement de la democràcia i de les decisions del poble.
I evidentment, la vergonya infinita de la rendició d’octubre ha de fer que la CUP, que aquell 10 d’octubre es va resignar i va callar, no es fiï ara ni gens ni mica ni poc ni gaire ni de JuntsxCatalunya ni d’ERC.
Espero que la CUP mantingui la dignitat d’aquest país i voti quatre vegades NO com quatre catedrals.
Més encara veient com les dues primeres coses que va fer el candidat ven ser cridar un estricte, vergonyós i constitucionalista “Visca Catalunya”, i disculpar-se per haver dit una veritat com un temple sobre els espanyols i el feixisme.

El que voldríem que fos i el que pugui ser ara, són coses diferents i cal que tothom reflexioni i ho entengui.
El 10-O hi havia una finestra d’oportunitat que no hi és avui i per bé o per mal, hem d’avançar a partir d’on som ara.

La muntanya russa dels últims 6 mesos ena ha anat encarant cap a una lluita legal fora d’Espanya i aquesta és l’estratègia avui, per tant és en aquesta direcció que hem de remar.

Tenim un bon patró, cada dia Europa està més incòmoda amb el paper que ha de fer i l’opinió pública internacional és també cada cop més favorable.
Ah i no ho oblidem, tot això és, a pesar de les picabaralles dels partits, els entrebancs jurídics, la repressió i sense ni cinc al calaix.

I pregunto, qui és l’artífex de tot això? Doncs tots ho sabem, és una sola persona, lleial valenta i amb la convicció d’anar fins al final, caigui qui caigui i peti qui peti, però intentant actuar amn intel-ligència.
Pensem que anar fins al final no vol dir necessàriament accelerar i estimbar-se al primer revol. Això seria inconsciència.

Tinc de dir que jo també m’he sentit perplex moltes vegades per la falta d’unitat o com a mínim de coordinació, entre els partits. No ens fa cap favor i ens resta molta força, però torno al punt primer, una cosa és el que voldríem i una altra el que tenim i amb això hem d’avançar.

A la gent de la CUP els diria que el que voldrien ara fer, segurament era possible el 10-O però aquella ocasió va passar i ara probablement no ens porta fins al final, sino que ens pot estimbar al primer revol.

Convicció, fermesa, perseverança.

Cert tot pot quedar en mans de la CUP.
Els hi demano com a mínim, i d’entrada, vots afirmatius per aconseguir el nomenament de Quim Torra a la primera, és el millor pel país, i això que jo volia Puigdemont ja, pero en Torra em mereix la confiança que li te Puigdemont.

Tot i que si anem a noves eleccions, les enquestes pronostiquen un creixement espectacular de la CUP, jo els hi diria que pot no ser així si la gent els responsabilitza del fracàs, i que fins i tot podrien facilitar la derrota de l’independentisme per desencant.
Que no facin el tácticisme electoral que ha fet ERC posant partit pel davant de país.

Dit això, la CUP ha estat el partit més coherent amb el desig del poble, a anys llum del partidisme d’ERC (quina decepció) que han estat junt amb el PdCat (que no és Junts per Catalunya) els que han posat pals a les rodes per a avançar valents cap a la República.

Recordem si no el 30G de Torrent (ERC), o les manifestacions de “govern efectiu” (en realitat submís) d’en Junqueras, Tardà, Rovira, Sabrià, Romeva,…. d’ERC.

Estic amb la editorial en que tot hauria d’haver estat cosa de tres sempre, que el país hauria d’haver estat l’unic objectiu, i que a la CUP se l’ha menystingut en mes d’una ocasió.

I que als catalans, a tots, ens va menystenir ERC, en Junqueras a través d’en Torrent, quan el 30G va decidir pel seu compte parar el nomenament de Puigdemont a l’últim minut, en contra del parlat.

Només veient la reacció de la caverna, dels nacionalistes espanyols, contra Quim Torra, i havent sentit les línies del seu pensament immediat, demano a la CUP els seus vots afirmatius, o, si mes no, tants com calgui perquè en Quim Torra sigui escollit a la primera (per si hi ha intent d’invalidar els vots delegats de Comin i Puigdemont).

La CUP és plena de persones cultivades, coherents, perseverants. Bones persones. Des de Quim Arrufat, fins a David Fernández, passant pels membres locals que cadascú coneix en el seu entorn.
Val la pena tenir-los com a companys del nostre viatge.

La CUP és plena de polítics monolítics, sectaris, propensos a pensar que tenen la veritat exclussiva, i per tant, incapaces de modificar el seu pensament polític, potser per por de passar entre ells com “enemics del poble” o “contrarevolucionaris”. Cadascú sabrà si coneix polítics entre el seu entorn.
Val la pena no tenir-los en els òrgans de comandament del nostre viatge.

Em cansa, parlar de la CUP en termes de govern nacional:no són, les seves, idees avui hegemòniques. No hi volen ser.
Són conseqüents en moltes de les seves polítiques locals. No pas a Barcelona, pel que veig astorat. Voten o s’abstenen en coses fonamentals per a l’esquerra.
Però, amb només quatre diputats, decidits en eleccions il.legítimes però les més participades que hem fet, no poden condicionar decisivament la sortida del 155.
Hi ha d’haver alguna estratègia amb els Comuns, republicans clars, i començar a superar el drama del moment.

Si la CUP fosin coherents, ja haurien votat NO avui ja que s’està triant president d’una autonomia. Si fosin coherents, dilluns haurien de votar ABSTENCIÓ ja que avui han votat abstenció.

Però no s’atreviran a votar NO dilluns, ara tenen 4 diputats i amb noves eleccions desapareixeran, i seria una incoherencia doble seguint les premises del paragraf anterior.

Tant de bó votin que NO i anem a eleccions, JxC ja té candidat delegat, ara cal que ERC en trii un, i tornem a votar tots que han passat moltes coses els últims messos..

Si s’abstenen els tornaran a fotre “la pirula” com es diu vulgarment, pressupostos x republica.. o potser d’aquí dos anys en tenim 30 més entre exiliats i epresonats i ells mirant..

I els comuns i la resta sembla que ja els està bé anar a eleccions, sinó potser algú s’hauria d’abstenir no? Abstenció entesa com “no volem 155 i donem-los una mínima confiança…” O els comuns donaven soport al 1O per a veure com s’enfonsaven?..