I Estellés va participar en la seua festa d’aniversari a Burjassot

Diu Marc Granell que els poetes són els éssers més inútils del món. S’equivoca el poeta. De què parlaríem quan volguéssem dir les coses quotidianes, sense els poetes? Com diríem la mort petita i també la gran, la de la creu i les ulleres posades. I com diríem la terra i el país i les olors i els colors. I com diríem els amics i els amants i les cames i la roba estesa i la mar que s’entreveu en el primer pis venint del cel al carrer del Misser Mascó, a prop del Mestalla? Com parlaríem de poesia sense els poetes? Qui marcaria el ritme dels passos i dels dies i les nits? I el ritme del cor. Com diríem com era la nit fosca del franquisme. I la fam? Com es podria descriure la fam antiga i fonda i la por, i l’olor del pa i la farina i el rent que cada dia obra el miracle de la multiplicació? Els poetes són far i són casa.

I ahir, a Burjassot es commemorava que fa cent anys en un pis del carrer del Bisbe Muñoz va nàixer Vicent Andrés Estellés, el nét major de Nadalet. El fill del forner que feia versos. Que va fer molts de versos, milers, perquè ell era el vers i la veu i la collita. I per això va posar color i lletra a la nostra vida i a la vida d’aquells que vindran darrere, perquè és universal.

Música i lletra

El Col·lectiu de Músiques Ovidi Montllor va organitzar un concert per a celebrar aquest aniversari. No hi havia ni bufes ni pastís ni serpentines. No calien. Perquè hi havia la gent i tot d’entitats i de persones que saben que els poetes són importants perquè són memòria i guarden i afaiçonen les llavors del futur. I amb els músics i les entitats reunides i coordinades en una plataforma que vetlla perquè el llegat d’Estellés tinga la dignitat que es mereix, hi ha la família del poeta. I, amb tots ells, la societat civil. El poble que baixa al carrer i participa tot prenent raó d’allò que el poeta els va deixar dit i encarregat com a deure cívic.

Hi faltaven els de sempre. Aquells que de tant de negar-lo, l’engrandeixen. Que de tant voler destruir-lo i amagar-lo han contribuït a escampar la llavor i la consigna.

El poeta era present en cada síl·laba que es pronunciava damunt l’escenari de l’Auditori Municipal de Burjassot. El concert va començar puntualíssim, amb un ritme molt marcat i compassat. Sense incidents i sense estridències. Encara era amb llum de dia i un poc de sol, però a poc a poc, el celatge va anar canviant de color. El blau primer va voler tornar gris, però un rosa de caramel li ho va impedir durant uns minuts màgics que s’entreveien entre les cobertes de l’auditori. Era el rosa de la posta lenta de l’estiu que no acaba de marxar i convoca les mosques desficioses.

Josep Vicent Frechina, un dels que més sap de música al País Valencià, va recordar que la fotografia triada per al cartell del concert no era una casualitat. L’any 1973 Ovidi Montllor va posar música a dos poemes d’Estellés. Va ser el primer. I darrere Ovidi, tots els altres. Només de la “Cançó de la rosa de paper” se n’han fetes setze versions diferents. Dels “Amants”, setze més. Pel cap baix, hi ha 532 versions musicals diferents de poemes d’Estellés. En Estellés tot és oceànic, com la fondària de la seua obra. “Tots aquells que musiquen Estellés ho fan a través d’un procés d’identificació íntima amb la veu del poeta. S’apropien de la seua veu. Volen dir allò que el poeta diu”, va dir Frechina abans de lamentar el menysteniment de les institucions valencianes cap al poeta. “El problema d’Estellés és que s’expressava en valencià”, va concloure, abans de dir que els músics han tingut molt a veure amb la restitució de l’honor que alguns volen furtar-li.

Carmina Andrés, que va parlar en nom de la família, va recordar que a son pare li agradava molt la música, i que un dels llibres del Mural del País Valencià era tot dedicat a la música, amb referències a diversos autors. Després va recordar els cantants que es van fer amics seus. Ovidi, és clar, però també Maria del Mar Bonet i Celdoni Fonoll. Són dies d’emocions, aquests, per a la família, que veu com es desborda el torrent d’estima cap al poeta.

Tomàs de los Santos va cantar l’“Homenatge Anònim XV”, però l’homenatge que ell va retre abans de començar tenia nom i cognoms, el de Guillem Agulló, que ahir hauria fet cinquanta anys. “Avui seria ací, segurament amb ressaca, perquè els seus amics li haurien preparat una festa sorpresa pels seus cinquanta anys.” Mig segle exacte es llevaven Estellés i Guillem. El poeta es va morir el març del 1993, al sempre jove antifeixista el van matar un mes després. No ho va dir, Tomàs de los Santos, però probablement, la ressaca no li hauria impedit a Guillem d’ajudar en l’organització del concert, per exemple. Potser hauria estat darrere la barra que va posar Ca Bassot o hauria venut les samarretes commemoratives: “Sóc de poble; m’ho dic; / m’agrada dir-m’ho.”

Encara amb el públic acomodant-se als seients, Biel Majoral va recitar la “Cançó de la rosa de paper” com solament ho saben fer aquells que saben, amb la saviesa més profunda, transmetre el significat i la força de cada mot perquè es col·loquen en el lloc adequat una volta surten de la seua boca.

Les incombustibles Carraixet van clamar contra el genocidi a Palestina abans de cantar “No hi havia a València”. Estellés era amic de la família, anava als concerts que en els anys de plom de la transició feien Lleonard Giner i les seues filles, que eren molt menudes i saludaven el poeta, que sempre els deia coses boniques.

Miquel Gil amb “Hotel Paris”, Eva Gómez amb “La cançó de la lluna”, Enric Casado amb “Ho deixe escrit” o Elies Monxolí amb “M’agrada així la vida”, es van anar succeint a l’escenari per demostrar quantes lectures i quantes textures poden tenir els versos quan passen del quadern al pentagrama i als dits que rasquen amb ràbia una guitarra o es passegen harmoniosos damunt un piano.

Pau Alabajos, que ha dedicat dos discs complets a Estellés i que n’ha escrit la biografia, va sortir a l’escenari amb una estelada que va deixar estesa, com la roba, amb dues agulles, en un dels faristols. Es van sentir uns crits molt tímids d’independència amb les síl·labes ben separades. Alabajos va fer la “Sonata d’Isabel”, que, a banda de la família del poeta, també va voler dedicar a la família de Guillem. “Dic Isabel i canten els canyars.”

Meritxell Gené va cantar “Enyore un temps que no és vingut encara” i va fer una segona peça a partir d’un poema de Màrius Torres, a qui també ha posat música. Ximo Caffarena va cantar “Testament mural”, Sis Veus van fer una versió de “La Tarara” combinant versos del Mural de País Valencià, Ina Martí, amb Enric Murillo al piano, va posar veu a “Una gràcia jovençana”. I en aquest punt, la presentadora Marina Mulet va recordar que damunt l’escenari desfilarien quaranta dones i vint homes.

Una emoció col·lectiva

Izaskun Arretxe, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes va parlar d’un poeta importantíssim de la literatura europea i universal, i de com Estellés és identificat amb la senzillesa aparent, l’alegria, l’erotisme o el dolor. I també amb el compromís cívic. I amb el poble. Va recordar amb emoció totes les celebracions que, en àmbits diferents, es fan enguany per commemorar Estellés i va parlar de la gent meravellosa que ho empeny.

María José Gálvez, la directora general del Llibre del Ministeri de Cultura espanyol, que col·labora econòmicament amb les celebracions, va dir que aquell acte no hauria estat possible sense Carmina Andrés, Àngels Gregori o Anna Gascón, la secretària d’Acció Cultural del País Valencià. “Aquest és un país de voluntats sonores”, va dir, fent memòria d’un vers d’Estellés.

Bèrnia, un grup emergent de dones va cantar “Amants”. Andreu Valor va dir que quan li demanaven per què musicava Estellés, ell responia, perquè et salva la vida. I després va atacar “Ací em pariren i ací estic”. El grup Mar Morález va fer “Un entre tants” i Pau Miquel Soler va repetir quasi compulsivament “No hi ha més que llibertat”.

El darrer músic que va pujar a l’escenari va ser Rafa Xambó, convocant del concert. Va fer “No vull dir el teu nom”, i es va fer acompanyar de bona part dels participants en el concert per cantar a cor què vols aquell vers que és un lloc on quedar-se a viure per sempre més: “una pàtria lliure i lluminosa i alta”.

I encara, mentre els músics i els organitzadors es feien la fotografia de família, pels altaveus va sonar la cançó que tothom havia trobat a faltar: “M’aclame a tu”. No la va fer ningú perquè el concert s’havia de cloure amb la versió que Ovidi va immortalitzar amb la dicció perfecta, l’entonació perfecta, la melodia perfecta, la intenció perfecta. Amb la saviesa necessària per a convertir un gran poema en un himne que taral·lejava el públic quan sortia de l’auditori després de passar un vespre en comunió perfecta. “I en arribar al terme entonaré / el prec dels vents que em retornaves sempre…”