I encara dura

Abans d’agafar-lo, de tenir-lo dies incomunicat, fora del món, les amenaces, els ulls embenats, el cap dins d’una bossa, els cops, trets simulats de pistola, l’havien anat a cercar amb una excusa inventada, que hem de comprovar no sé què de la bicicleta, del cotxe, del que sigui perquè en Joan anés a la caserna i poder fer-li una fotografia, mostrar-la després a un dels independentistes que ja tenien detinguts, torturats, en aquella ràtzia que havia de propiciar el silenci olímpic, i fer que digués que potser sí que el coneixia.

Dos dies després de l’estranya visita, el 7 de juliol de 1992, se li presenten a la feina, al bar que tenia al poble, i se l’enduen emmanillat. No entén res. Ni ell, ni la Paqui, que és la seva dona, ni ningú. Però és que no hi ha res per a entendre: l’arbitrarietat forma part del càstig, que és personalíssim (el segrest, la tortura) i també col·lectiu (la por, el silenci). Els escorcollen la casa, el bar, la barraca del camp. S’exciten quan hi troben coses amb cables. La Paqui és esteticista. Són màquines de depilar.

Hi ha un curt preciós que explica la història d’en Joan Durà i la seva família. Un curt curtíssim, tres minuts i poc. Poètic i estremidor. Dibuixat i animat en blanc i negre i tons de gris en 2D, relata els fets l’un darrere de l’altre: la primera visita dels guardiacivils, la detenció, l’estupefacció, els crits, l’ofec de la bossa al cap, que aquí no hi és, que on se l’han endut, i deixar-lo anar després de tres dies inacabables, desorientat i sol de matinada, a Madrid, au, tu fora, i que hi sigui la dona que estimes i que t’estima i que encara avui no sap explicar com s’ho va fer per arribar-hi i salvar-te, però que ho va aconseguir.

Aquella abraçada.

Passats els anys, la Paula, una de les filles d’en Joan i la Paqui, va compartir pis d’estudiants amb dues noies més. La Paula sempre explica la història del seu pare. Sempre. Que se sàpiga. Que es conegui. La vergonya no és d’ell sinó dels qui li van fer aquell mal. Guardiacivils. Un jutge espanyol que anava d’estrella, aquell Garzón de funesta memòria. Les complicitats i les aquiescències. La Paula sempre ho explica i aquella història va fer impacte en els seus amics. En una de les companyes de pis, la Irene Puente, que és de Cantàbria i que ja parla un vívid català monover i que ha estudiat Belles Arts a València. Ella ha dirigit Encara dura, el curtmetratge animat que es va pre-estrenar divendres passat a la Casa de Cultura de Monòver. L’auditori era ple de gom a gom. Aquesta restitució. Aquest retrobament. Aquest acte de justícia.

Monòver és un poble del sud. Al Vinalopó. Cosa de dotze mil habitants. Terra de vins i de calcer i de boixets. Els rastres dels moriscs. La torre del rellotge que va aprofitar el minaret. Azorín. Els Mira que es van unir als Maragall del nord. Les tonyes i el gaspatxo. Les cases clares, la gent sense postissos.

En Joan Durà va néixer el 1957, “quan encara els pobres passàvem fam”, escriu. A divuit anys va prendre consciència política. Les cançons dels Setze Jutges i, sobretot, de Lluís Llach, hi van tenir molt a veure. No havia pogut estudiar. Els seus oficis han estat sabater i cambrer. Sempre ha viscut a Monòver.

Hi va haver un petit col·loqui, després de veure el curt que denuncia l’espant que va haver de patir en Joan Durà el juliol del 1992. Algú li va preguntar com es va sentir en tornar a casa, com explicaria què va passar, a Monòver, després de la seva detenció. I en Joan ho va resumir molt clarament, així com parla sempre, concís: “Em van girar l’esquena.”

Vet aquí l’hòrrid pensar que si els gossos borden és que alguna cosa han sentit. Que si els guardiacivils se l’emporten és que alguna cosa deu haver fet. Vet aquí l’hòrrid pensar que, sobre les ferides físiques i psicològiques que infligeixen els botxins, hi afegeix les mirades de gairell, els silencis, els rumors, l’aïllament.

Per això va ser tan important l’acte de l’altre dia, a Monòver, aquella sala tan plena, aquell emocionant reconeixement, aquella abraçada simbòlica. Un veí va prendre la paraula i va dir que ho veia com un mutu, necessari retrobament.

El curtmetratge explica que, a hores d’ara, l’estat espanyol no ha assumit cap responsabilitat pel que li van fer a en Joan Durà: “Les persones que van executar i permetre les tortures mai no han sofert cap conseqüència. Fem aquest documentari perquè ens neguem a oblidar. Perquè la impunitat encara dura.”

I això mostra, ben mirat, aquesta història: que ells continuen allà on eren però nosaltres, no. Que costa i que triga i que les lliçons deixen ferides, però resulta que la nostra societat evoluciona.