15.06.2017 - 12:59
L’any 2000, les nord-americanes Cecilia Rouse i Claudia Goldin van demostrar que a les proves per a una orquestra el gènere de la persona aspirant influïa en la seva elecció. No era una situació voluntària, els mateixos directors d’orquestra no n’eren conscients. Però quan les proves es realitzaven amb un panell entre el director i l’intèrpret, de manera que el primer no era conscient del gènere de qui tocava, l’elecció de dones s’incrementava un 50%. Encara que faci 17 anys d’ençà d’aquest estudi, en el món de la música la presència de les dones continua essent clarament inferior a la dels homes.
“La música és un reflex del què passa a la societat” afirma Cristina Sanchez, sociòloga especialitzada en gènere. La música, com la política o la sanitat conté els mateixos rols i estereotips que es poden trobar a la societat. És per això que costa veure dones que liderin grups de música on també hi hagi nois. “El seu rol habitual és el de les fans, mentre que els homes són els protagonistes, els herois”, explica el sociòleg Jordi Busquet.
En l’imaginari col·lectiu, quan es parla de dones músiques se sol fer referència a les cantants de pop, un gènere amb més presència femenina. Però tot i estar més representades, les cantants de pop tampoc escapen dels estereotips masclistes. Tenen uns patrons molt marcats: juguen amb el rol de dona sensual, femenina, amb bona imatge i que fa gala d’aquesta sensualitat en vídeos i coreografies. Es transformen en un producte cosificat dins de la indústria musical. Fora d’aquest espai tan limitat, les dones no es tenen en compte, mentre que els homes tenen un espectre molt més ampli on desenvolupar la seva activitat.
Estretament vinculat a la reivindicació de la justícia social i la defensa dels col·lectius oprimits, trobem el panorama musical de l’anomenada contracultura, caracteritzat per lletres profundament reivindicatives i amb un missatge polititzat i d’esquerres. Els estils més encasellats dins aquest panorama solen navegar entre l’ska, el punk, el rock, el rap, el folk i similars, tot i que darrerament s’hi han sumat també projectes més propers al dubstep, al reggae, a l’electrònica o al reggaeton. Dins el marc dels Països Catalans, trobem una gran riquesa de bandes amb aquestes característiques. La música aquí emmarcada seria un escenari procliu per a l’aparició de l’escena musical femenina, ja que està estretament lligat a la promoció del missatge feminista, però paradoxalment, en aquests estils trobem una gran escassetat de projectes musicals encapçalats per dones…
Segons el sociòleg Jordi Busquets, és molt important tenir en compte els orígens d’aquests moviments. “El heavy o el punk tenen un origen en el món obrer, i a partir d’aquí han anat evolucionant i han creat una estètica molt associada amb la classe. En aquestes expressions musicals obreres, hi predominava una visió purament masclista”. La lluita de classes i la de gèneres no van lligades. Tal com diu la sociòloga Cristina Sanchez: “Els estereotips de gènere no es trenquen ni des de la dreta ni des de l’esquerra, perquè tenen una lògica diferent: l’androcentrisme”. Encara que el moviment hagi evolucionat i avui dia abanderi noves lluites, l’herència del passat continua tenint una gran influència en l’estructura del mercat actual. Aquesta dinàmica es pot veure analitzant alguns dels festivals que hi s’organitzen als Països Catalans, on costa trobar grups que tinguin alguna dona.
Si fem perspectiva, la presència femenina en els festivals ha anat a l’alça en els últims anys. La conscienciació de les organitzacions i la incorporació de la dona al món dels escenaris han incrementat les dades de participació de les dones fins a prop d’un 10%. Una xifra que encara és molt baixa. “La cançó protesta ha arribat a ser un àmbit reputat dins la música, i la música segueix un patró similar al de la ciència. A àmbits més reputats, més homes. A àmbits menys reputats, més dones.”, explica Cristina Sanchez. “Totes les persones som masclistes perquè hem estat educades així. Ens hem acostumat a prendre’ns més seriosament allò que diu un home, que allò que diu una dona. Quan una dona puja a un escenari a cantar missatge polític, encara no li fem el mateix cas que a un home”. Per tal que això canviï, cal educar de diferent manera als nens i nenes des de ben petits i evitar que convisquin des de la infància amb els rols de gènere socials.
Com es veu la situació situació des del sector?
La poca presència femenina en la música contracultural ha provocat que en els últims anys hagin sorgit iniciatives per canviar-ho. Festivals com “Tremenda Fem Fest” en serien un clar exemple. Es tracta d’un festival valencià que va néixer amb l’objectiu de donar protagonisme a les dones artistes. És per això que només contracten dones que cantin, actuïn o ballin. Però aquest no és l’únic projecte, ja que a poc a poc els programadors de festivals i concerts són més conscients de la necessitat d’incorporar dones als cartells.
En aquest sentit, un dels problemes que es troben és la poca oferta de grups amb dones que trobem actualment en el panorama musical català. En els últims 4 anys han aparegut diverses iniciatives interessants, com “Pupil·les” i “Roba Estesa”, grups de dones que fan música en català i que defensen el feminisme, entre altres valors ideològics. Tot i així, les seves integrants reconeixen que és difícil fer-se un lloc en un sector tan masculinitzat com és de la música.
Amb l’aparició d’aquests conjunts, les noves generacions de dones trobaran referents dalt dels escenaris amb qui sentir-se representades. Les artistes tenen a les seves mans la missió de reclamar un espai per guanyar-se la vida fent música, un territori que fins ara tan sols estava ocupat per homes. En aquesta nova fase, els grups masculins que fins ara han abanderat el missatge hauran de cedir part del seu espai a les dones per donar-los una oportunitat real de formar part del mercat. Una cessió que, a l’hora de la veritat, no és tan fàcil de realitzar. Perquè l’equitat de gènere passa per la cessió de l’espai, i la cessió de l’espai passa per la cessió de part del poder.
