02.10.2023 - 21:40
Conten que una vegada a Giulio Andreotti, dirigent simultani de la democràcia cristiana, l’estat italià i la màfia, li demanaren si el poder desgastava. I que ell va respondre: “El poder? Estar a l’oposició: això desgasta!” Als anys setanta i vuitanta del segle passat Andreotti semblava una excepció. Era un moment en què els polítics encara tenien idees al cap i ganes de dur-les a terme i els partits, tret d’alguns com precisament la democràcia cristiana italiana, encara no havien esdevingut màquines de poder pures i fredes, professionalitzades.
Recorde que la frase d’Andreotti en aquell temps fins i tot ens feia gràcia, com si fos una ocurrència intel·lectual digna d’un home culte. No havíem capit encara la profunditat i l’abast de la transformació de l’objecte partit polític, de ser un instrument al servei dels ciutadans per a ordenar la cosa pública i resoldre problemes a ser una màquina autosuficient, pensada per a servir-se dels ciutadans.
Ahir esperàvem algun senyal que començava la fase 2 del procés espanyol d’investidura. Algun senyal, vull dir, relacionat amb la negociació, referit a la llei d’amnistia potser, a les condicions posades per l’independentisme per a donar, o no, els vots al candidat Pedro Sánchez. I ens vam trobar una recreació postmoderna d’Andreotti, amb Sumar repartint-se impúdicament càrrecs en públic i lluint el seu futur.
No és que siga sorprenent això que es diu, això que ha començat a córrer. Que Ada Colau serà ministra era ben previsible. Que Podem no tindrà ministeris, també. Que l’esquerra Barbie té l’horitzó fixat en l’atàvic “què hi ha d’allò meu” no hauria de sorprendre ningú. I no sorprèn.
Però que tot plegat es pose sobre la taula amb aquesta cruesa i amb aquesta alegria alhora és dur, regira la panxa, indigna i obliga a pensar.
Ada Colau serà ministra d’Habitatge, malgrat el seu monumental fracàs en la política d’habitatge durant els vuit anys que ha estat batllessa de Barcelona, i representarà el progressisme anti-PP, malgrat haver estat batllessa en una elecció gràcies als vots de l’extrema dreta racista i d’haver unit els seus als del PP per impedir ara la batllia de Xavier Trias. És putrefacte, per dir-ho amb l’adjectiu més suau que em ve a la boca.
Però i a ella, què? “El poder? Estar a l’oposició: això desgasta!” Com a ministra ja tindrà totes les prebendes econòmiques i morals que li permetran de continuar surant i tirar endavant quatre anys més. La canongia és impagable. Que ella va dir durant la campanya que no seria ministra? I qui creu en la paraula d’aquesta senyora, després de tot això que hem vist? Pocs polítics deu haver-hi com ella, amb tantes contradiccions entre allò que ha dit i allò que ha acabat fent.
Però la paradoxa, si arriba, és que Colau serà ministra gràcies als independentistes que tant ha combatut en la seua vida política. O això pretenen. Tinc la impressió que Pedro Sánchez ja ha decidit: en l’últim minut, posarà l’amnistia sobre la taula –ja veurem quina– i l’independentisme s’ho empassarà. Confia en aquella teoria que diu que ni ERC, cosa sabuda, ni Junts no s’atreviran a encarar unes noves eleccions. El president Puigdemont va parlar de condicions molt clares, inclosa la figura del mitjancer, que continue pensant que serà l’escull principal i el que hauria de trencar la negociació. I no hi ha res que indique que això ho pensen seriosament. Però ells, elles, mentrestant ja es preparen per a la festa i es reparteixen els càrrecs, convençudes de la inevitabilitat del seu triomf personal. A veure si per una vegada el somriure els queda glaçat, perquè és d’això que vénen ganes.
PS. Tot això ve de lluny. Als dietaris d’Indro Montanelli hi ha una anotació del 28 d’octubre de 1977. Es reuneixen a Roma uns quants polítics i periodistes italians amb el tenebrós secretari d’estat nord-americà Henry Kissinger, parlant privadament de l’eurocomunisme i de la transformació de l’esquerra europea. Hi ha la sensació encara, encara, que l’esquerra és un perill i algú proposa la solució: corrompre’ls, que es tornen com nosaltres. Kissinger somriu amb gratitud, escriu el periodista, i diu tot cofoi: “Finalment, una idea clara i bona.”
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme arreu del món.
