01.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 02.01.2025 - 07:43
Aquest Cap d’Any ha estat molt mogut esportivament parlant. Malgrat que no hi ha hagut competició de futbol, el Barça ha viscut un altre episodi inusual perquè li han retirat dos jugadors de la competició de lliga espanyola. L’organisme que la regeix s’ha servit d’una regla particular i d’un càlcul molt discutit per deixar el Barça sense dos titulars a mitja competició.
Jo no entenc molt d’esports, però em diuen que es tracta d’una maniobra clarament orquestrada contra el FC Barcelona, d’una jugada de desestabilització. La història del club és plena de decisions d’aquest estil, però sembla que aquesta és de les més escandaloses que s’han vist mai.
Segons que es veu, o això he entès, el club acabarà tocat i la competició, adulterada amb aquesta decisió presa a Madrid pels estaments esportius espanyols. De manera que la pregunta que em faig és per quina raó el FC Barcelona continua jugant a la lliga de futbol espanyola.
El club és una entitat privada, la lliga espanyola és una entitat privada, com també les altres lligues del continent; fins i tot la UEFA i la FIFA són entitats privades –totes dues, associacions de dret suís–, sense vincles directes ni oficials amb els estats.
La pregunta, per tant, és pertinent: per què el futbol ha de respectar unes fronteres estatals si cap més empresa europea ja no les respecta? Imaginem-nos que el club decidís de jugar, per exemple, a la Premier League anglesa, fins i tot per una simple qüestió econòmica. Qui podria impedir-ho, legalment parlant i amb la legislació europea a la mà? Evidentment, ho podria impedir la lliga anglesa mateixa si volgués, però també costa molt d’imaginar que tancassen la porta a un club tan important com el Barça, que augmentaria encara més el prestigi i l’interès de la seua competició.
Nosaltres mateixos, al nostre país, tenim un exemple molt bo a seguir, en aquest cas, de rugbi. Els Dragons Catalans de Perpinyà juguen de fa anys a la Superlliga anglesa de rugbi de 13, i ben contents que n’estan. Del repartiment de beneficis a la cobertura televisiva, tot són avantatges per a ells i per a la ciutat. Fins i tot a l’hora de viatjar. La mà de turistes anglesos que passen per Perpinyà cada setmana que hi ha partit és important. I viatjar a Londres –cal explicar-ho?– és molt més fàcil avui dia que no pas anar a Vigo o a Sent Gaudenç, per exemple. La Premier League, per a continuar amb l’exemple, té set equips a la ciutat de Londres, de manera que les oportunitats en totes dues direccions no faltarien, segur.
Cal aclarir també que, en cas de fer-ho, tampoc no seria un cas únic al país. La Unió Esportiva Bossòst, de la Vall d’Aran, juga a la lliga de futbol francesa i l’Andorra juga a l’espanyola. I no passa res de res. A la lliga francesa, com és sabut, hi juga el Mònegue, i a l’anglesa, dos equips gal·lesos. El Derry City, per motius polítics que ací òbviament també compten, juga a la lliga irlandesa. I també per motius polítics el Banja Luka i uns quants equips kossovesos juguen a la lliga de Sèrbia i no pas a la bosniana o la kossovesa.
Hi hauria raons, estrictament professionals, perquè el Barça decidís d’abandonar la lliga espanyola. Però crec que tots tenim clar que, evidentment, també seria una decisió amb unes implicacions polítiques significatives. Eric Hobsbawm mateix ja va dir que els esports, especialment aquells que tenen competicions internacionals, actuen com a “substituts de la guerra” en termes simbòlics i reforcen el nacionalisme dominant. I ja fa molts anys que Manuel Vázquez Montalban va explicar amb pèls i senyals que una de les grans eines de propaganda de masses del nacionalisme espanyol havia estat, és i seria mentre duràs, la lliga de futbol.
Una raó més, doncs. No?
PS1. La fragilitat política, i de la política, cada dia és més alarmant. De fet, comencem l’any amb una situació ben insòlita: no hi ha pressupost aprovat ni al govern d’Andorra –tot i que és l’únic que el té encarrilat–, ni a la Generalitat de Catalunya, ni a la Generalitat Valenciana, ni al govern balear, ni als governs espanyol i francès. Tenint en compte que el pressupost és on es fa política, ja m’explicareu si la cosa no és preocupant. En parla Ot Bou en aquest article: “La fragilitat política s’escampa: cap govern del país no comença l’any amb pressupost”.
PS2. A voltes els relats científics semblen novel·les magnífiques. És el cas d’aquesta història escrita per Sarah Kaplan i que us presentem avui. Resulta que l’animal més vell descobert mai per l’home, una cloïssa de cinc-cents set anys, pot explicar-nos si Europa és a prop de catàstrofe climàtica més gran que podem imaginar: l’aturada del corrent del Golf.
PS3. Austràlia ha creat un precedent controvertit quan ha decidit de prohibir als menors de setze anys de fer servir les xarxes socials. La restricció no entrarà en vigor fins d’ací a un any pel cap baix, però aquesta mesura pionera ja ha alçat una gran polseguera. Per aprofundir-hi seriosament, Alba Tebar ha parlat amb la psicòloga clínica Rosa Díaz, responsable del programa de conductes addictives en adolescents de l’Hospital Clínic de Barcelona: “La tecnologia ens canviarà el cervell”.
PS4. La ruta fluvial Paraguai-Paranà, la més important del continent sud-americà, ha esdevingut en pocs anys l’artèria principal de la cocaïna cap a Europa. L’eclosió en el transport marítim de mercaderies ha permès als narcotraficants d’aprofitar una via navegable que fa pocs anys hauria semblat il·lògica per al tràfic i exportació de cocaïna. En compte de dirigir-la al nord del continent, on solia arribar la gran majoria de cocaïna que s’exportava a Europa, ara els traficants envien la droga cap al sud, a l’estuari de la Plata. L’article, les dades, les fotografies, els mapes, són impressionants: “El riu sud-americà que és l’autopista de la cocaïna a Europa”.
PS5. Després de vuit anys més intensos que no m’havia imaginat, sobretot per les dificultats derivades de la pandèmia, ahir vaig deixar de ser el president de l’European Journalism Centre. La meua col·lega Valia Kaimaki n’és la nova presidenta.
