17.06.2020 - 21:50
|
Actualització: 18.06.2020 - 06:22
Els parlants de l’ik, a les muntanyes del nord-est d’Uganda, just a la frontera amb Kenya, quan se saluden de bon matí diuen ‘epida’ si es troben amb una persona sola, però ‘epita’ si se’n troben dues o més. Com totes les llengües, la seua és un reflex del món on viuen i dels valors que comparteixen. Per exemple, la paraula ‘cu’ no es pot traduir. Significa que el primer glop d’aigua, quan mengen, l’ha de fer el més gran.
Els ingúixos de bon matí es diuen, invariablement, ‘wijra dika xajla hwa’ però, en canvi, tenen moltes maneres diferents de respondre, segon qui ho diu i a qui. Hi ha una resposta en el cas que tu sigues més gran que qui t’ha saludat primer, una altra si és al revés, versions per a homes i per a dones, per a individus i per a grups, i múltiples combinacions entre si. Per a aquest poble caucàsic, acostumat a una geografia dura i esparsa, la primera paraula, fixant-se al màxim en els detalls d’aquell a qui la dius, ja és una manera de mostrar respecte.
Els parlants del xona, la principal llengua bantu del Kalahari, porten aquesta personalització a l’extrem i tenen versions del ‘bon dia’ adaptades si ets la primera persona que veuen, la segona, la tercera, la quarta o la cinquena. D’aquesta manera, en un entorn tan buit de gent com ho és el seu, al mateix temps que et saluden et donen informació sobre què han vist abans.
Em diuen també que entre els coreans, més que no dir ‘bon dia’, el costum és demanar ‘has dormit bé?’, que és, en definitiva, una manera molt civilitzada de demanar sobre l’estat d’humor i salut primer de tot. També ho fan els bambara del Sahel, afegint-hi un matís impressionant: ‘Hare sira wa?’, que significa si has dormit en pau. ‘Dormir en pau’ és un concepte emocionant i que parla per si sol de la vida que fan.
Enmig del Pacífic, a Tonga, la distinció que fan els parlants és sobre l’expectativa de futur. Quan et diuen ‘bon dia’ han hagut de pensar si et veuran més voltes abans de fer-se fosc o no. Si creuen que us tornareu a trobar, diuen ‘malo e tau lava ki’, i si creuen que abans de fer-se de nit no us tornareu a veure fan servir ‘malo e tau ma’u’ae’.
Les llengües, totes les llengües del món, evolucionen amb l’ús i ben sovint reflecteixen involuntàriament la situació sociolingüística –la meua àvia Rita, malgrat tenir una profunda consciència lingüística, distingia de manera diglòssica entre les ‘aixetes’ i els ‘grifos’ de casa, segons el nivell d’industrialitat de cada estri. Però en totes les llengües, hi ha el recurs a l’arqueologia lingüística, que sol ser especialment visible en les parts del cos i en els elements més bàsics i elementals de la vida social. De la creïlla, que va arribar quan ja no érem tot u, en podem dir ‘patata’ o ‘creïlla’, però els braços, les cames, el cap, els ulls i les orelles, que són de l’època que encara érem rotundament u, els anomenem tots igual.
En el cas del català, el rastre de la unitat és particularment interessant pel que fa a les salutacions, tan distintives en cada cultura, tan protagonistes de la manera de fer. No em vull ficar en cap embolic, que Alcover i Coromines es barallen, però he de recordar que en català només hi ha el ‘bon dia’ mentre hi ha llum. I en tot cas, l’ús de ‘bon vespre’ quan fosqueja i la reserva de l’expressió ‘bona nit’, exclusivament, per quan anem a jaure. Com en la gran majoria de llengües europees, val a dir. En canvi, la ‘bona vesprada’, o la ‘bona tarda’, no és sinó un invent entaforat amb calçador per a imitar el model d’organització horària propi dels castellans, que són dels pocs pobles que fan servir el plural ‘buenos días’, en compte del singular, i que són els únics que jo sàpiga a qui no ha estat donada l’habilitat de distingir entre el matí i el dia, car no diuen ‘buenas mañanas’, i en canvi confronten el ‘buenos días’ al ‘buenas tardes’, com si fossen conceptes equivalents en res. I en tan poc matís s’amaga tot un món. Nosaltres allarguem el dia com una sola cosa i ells el parteixen en tres. Nosaltres vivim el dia immediat i ells parlen d’un plural abstracte, com si no haguessen de posar-se avui a la faena o com si la seua mirada no es pogués posar en el moment.
Supose que, per això mateix, no és estrany que el modest i discret ‘bon dia’ haja esdevingut un símbol del nostre país, de la nostra manera de fer i de ser. Més encara, des que a tort i a dret van atribuir al pobre senyor Josep Pla aquell manifest minimalista, hàbilment manipulat pel senyor Joan Fuster, segons el qual ‘el meu país és aquell on, quan dic “bon dia”, em responen “sí, sembla que fa bon dia”‘.
I ahir, el símbol es va tornar resistent i tot, en vista del gest que va començar la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, saludant per Twitter amb un simple ‘bon dia’ els seus col·legues del Principat i de les Illes, aquells als quals el Tribunal Suprem espanyol diu que no els pot parlar si no és en castellà. La cascada de respostes i complicitats que va desfermar el gest arreu dels Països Catalans és ben significativa. Significativa de les ganes de ser normals que té la gent, de la impotència dels togats i la seua obsessió prohibitiva, però sobretot significativa, molt significativa, de la potència enorme que la llengua, aquesta llengua que és l’única nostra, té també per a fer-nos entendre qui som. I qui no som.
PS (una mica llarg). Avui, com cada dijous, farem un Debat des del confinament, en aquesta ocasió amb la secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya, Marta Rovira. Com sempre els subscriptors podeu enviar les vostres preguntes i el programa el podreu seguir tots en directe, a través del vídeo que emetrem a VilaWeb, YouTube, Facebook i Twitter.
Aquest serà un debat especial també perquè serà el primer que tornarem a fer de la redacció estant. El 14 de març, a l’inici de la crisi sanitària, vàrem decidir tancar la redacció de VilaWeb i fer teletreball i ahir dimecres, dos mesos i tres dies després, finalment la vàrem reobrir, respectant totes les mesures exigides als centres de treball per la pandèmia. Tot i això, a la vista de la bona recepció que han tingut, els debats des del confinament els seguirem fent, esperem que ben aviat com a complement dels debats presencials que tantes ganes tenim de poder tornar a fer.
El coronavirus ens va obligar a deixar de fer provisionalment algunes coses però també ens va fer crear unes altres de noves –com ara el també exitós Report diari sobre el coronavirus, que us arriba cada dia pel correu o els debats en vídeo. Així vàrem haver de tancar la Botiga de VilaWeb, fins i tot en la versió online. La Botiga física, instal·lada a la redacció, seguirà tancada encara un temps però la botiga online ja torna a funcionar a ple rendiment. També vàrem haver de suspendre les Assemblees de Lectors, que estem intentant recuperar de manera virtual, fent-ne una cada dimarts per videoconferència. No és el mateix però és el que es pot fer. Finalment vam haver d’aturar provisionalment l’edició en pdf, el VilaWeb Paper, que treballem per a tornar-lo a publicar passat l’estiu.
Amb tot, he de dir que el retorn, ahir, a la redacció va ser estrany. Perquè som conscients del molt que heu patit, que hem patit tots, com a societat durant aquesta abscència. És feixuc, sobretot, el pes dels milers de morts que hi ha hagut aquests mesos, entre els quals lectors i subscriptors de VilaWeb, que per a nosaltres no poden ser mai un número més en l’estadística i que sentim, des de la proximitat, d’una manera molt especial.
Al costat d’això, però, ens queda l’orgull d’haver fet una molt bona feina en unes condicions extremadament difícils, a les quals ens hem adaptat amb una agilitat que no sabíem que podíem tenir. I en aquest sentit vull expressar de manera pública el meu agraïment a tota la gent que fa VilaWeb pels molts sacrificis que han fet totes aquestes setmanes, treballant sota una pressió extrema i en unes condicions que mai no hauríem estat capaços d’imaginar abans.
Gràcies que he de donar també a les prop de tres mil persones que s’han fet subscriptors de VilaWeb precisament enmig de la pandèmia o a aquells que han optat per fer una donació sense cap més compromís, gràcies a la nova eina que hem posat en marxa recentment. La confiança en el futur que representa el seu gest, en un moment en què per la crisi econòmica els mitjans estem més amenaçats del que ho hem estat mai, no puc dir una altra cosa sinó que em resulta emocionant i m’encoratja, ens encoratja, a treballar més i millor encara.
