I després del divorci, què?

Després del Primer d’Octubre, previ segrest de l’autonomia catalana, l’estat espanyol va convocar-nos unes eleccions a través del seu president com dient ara sí, s’ha acabat la broma. La idea, segons la lògica castellana, era que un cop neutralitzat l’independentisme de dalt i alliberat el poble de l’abducció institucional, aquest podria votar per fi allò que el seu cor volia –3, 2, 1, desperta’t!–, rebel·lant-se contra els seus hipnotitzadors. Doncs ni així. Ni amb els partits de l’estat dopats fins a les orelles; ni amb la majoria en vots i escons de la formació més anabolitzada pel poder; ni amb la repressió a tota màquina van aconseguir esborrar aquella maleïda xifra del mapa.

Primer intent, podríem dir. Era un temps que el moviment de dalt i el de baix conveníem de mutu acord en un mateix nombre d’ànimes, les reconegudes en papers oficials: dos milions, fent-ho rodó, en contraposició a la xifra menor contrària. Els partits independentistes, que estaven a punt de brega des d’abans del 9-N, es veien forçats a entendre’s una vegada i una altra, de mala gana; els votants els infoníem respecte i no els deixàvem ni un minut per respirar. Però l’efecte de la repressió ja era palès en les excuses que esdevindrien dogmes: que érem molts, sí, però encara no el 50% més un, que era això el que els demanaven “a fora”: la clau daurada de la legitimitat internacional.

Molt rebé. A les últimes catalanes, fins amb una abstenció de 700.000 indepes, el moviment assoleix el 52% de representació: allò ja semblava una broma. Potser aquí podríem fixar el punt d’inflexió, quan l’independentisme de la reculada va sentir-se avalat per a desempallegar-se del jou de l’aritmètica i va començar a abraçar les tesis de l’altre 48%: que tot i ser sempre més que els altres, no som mai prou; que el 52% ve a ser un empat tècnic, i que agafat tot el cens electoral tampoc no és tal. Amb els partits fent córrer el cul una posició cap al costat –el PSC sostenint el vell discurs de PP-Cs, els comuns el de l’antic PSC, ERC el dels primers comuns, Junts i CUP el de l’hemeroteca d’ERC–, aquella balança tossuda per fi es decantava clarament cap a una banda, amb la profecia autocomplerta. Ara, allò que ens demanaven “a fora” es veu que ja no era la legitimitat d’un 52%, sinó una taula de diàleg. La pau del cementiri, tu diràs.

El canvi de paradigma només el sé situar amb paraules, i és quan la tesi que un vot indepe val menys que un d’espanyolista va començar a ser acceptada dins de l’independentisme mateix. Quan un milió d’electors, per no dir dos, vam haver de contemplar com el parlament que havíem votat ens el “rectificava” un jutge i els nostres dirigents s’hi anaven avenint amb més o menys escarafalls, arrossegant més o menys els peus: actuaven, ja, per a públics diferents. Cada partit indepe havia metabolitzat a la seua manera la por de la repressió, cosa que humanament s’entén, i allò que se’n ressentia era el valor del vot: amb l’estat suposant-los una por més efectiva que el carrer, aquell aglomerant que els havia mantingut lligats perdia tot l’efecte. El trencament, doncs, estava cantat.

El divorci entre votants i votats també explica el propi entre els grans partits indepes, amb la demolició del capital del 52%. Servidora, tot i ser partidària que les sigles es facin votar separades, era de les contràries al trencament de la coalició de govern, al trencament per dalt. Perquè l’única cosa que se’ls demanava, ja, era saber acordar un mínim d’estratègia unitària. Perquè la feina encomanada era saber mantenir les tírries i ambicions personals a ratlla i ser mereixedors de la paciència del votant, que no és infinita. Que fossin professionals, i això incloïa parar de plorar davant dels micròfons, és que ha començat ell, mama, és que ella m’ha pegat. No es poden figurar, els uns, els altres i els de més enllà, la vergonya que ens han fet passar amb tot aquell l’espectacle. Per això, si es tracta de continuar representant-lo separats, el meu parer és que més valia mantenir un govern lligat per la fredor metàl·lica de les xifres, per uns 74 escons històrics que ni per a la història els han sabut defensar honorablement.

És clar que servidora hi crec, en els partits, i això no sé on em situa en el relat que els unilateralistes som antipolítics, però suposo que ja no deu vindre d’una facció més. Perquè justament va ser quan els partits van convergir amb els seus votants en el mateix camí, l’avui qualificat d’hiperventilat i màgic, que vam arribar a ser més i també més creïbles. La unilateralitat ja s’ha provat, ens diuen els reculaires, com si l’escolta-Espanya no s’hagués provat tres-centes mil vegades i encara una altra. I així ens trobem ara: immersos en una mena d’experiment d’amnèsia induïda, col·lectiva, descarada, de tot allò dit i fet pels nostres representants fa quatre anys. No hi ha prou ulleres de sol per a tanta llum de gas.

Fora dels cercles militants, algun dret devem tenir de lamentar el paperot dels partits i com han contribuït a la degradació de la imatge i credibilitat del moviment. Per això, agafats a un clau roent, alguns els volíem la penitència de mantenir sencer el govern. Sencer per a què?, és la pregunta que ve ara. Home, perquè hem arribat a un punt que de tant de perdre-ho tot ja no valorem res, ni tan sols la fita descomunal d’un govern que l’estat ha intentat d’evitar brutament cada vegada, i encara l’hi hem hagut de regalar naltros per la ineptitud de no saber fer-lo servir. Ja pot valdre la pena, senyors, ja pot valdre la pena. Perquè els qui es van sentir cridats a votar-vos una altra vegada per allò que dèieu que faríeu, mirant endavant, ves que a la pròxima no els agafi per mirar enrere, a allò que finalment heu fet.