20.01.2022 - 21:50
Despús-ahir al vespre, quan ja havia escrit l’editorial, VilaWeb va publicar aquest important article d’Odei A.-Etxearte i Josep Casulleras que tanca definitivament el cercle en l’afer de la llicència especial del Parlament de Catalunya. Un afer, com tots sabeu, obert pel diari Ara diumenge passat.
L’article que vam publicar nosaltres dimecres demostra, sense deixar cap marge de dubte, que tots els partits polítics del parlament estaven assabentats d’aquesta pràctica i que eren conscients de les conseqüències que tenia. Tots: del PP i Ciutadans fins als comuns (aleshores Catalunya Sí que es Pot) i la CUP. Si més no, demostra que si hi havia ningú que no en fos conscient, tan sols podia ser perquè no havia treballat i no s’havia llegit la documentació que s’havia d’haver llegit abans de votar. Cosa, a parer meu, encara més greu.
Però la sorpresa durant el dia d’ahir va ser el silenci espès amb què la classe política catalana va reaccionar a aquesta nova divulgació. Un silenci que contrasta d’una manera punyent amb el guirigall que la mateixa gent havia provat de desfermar després de la publicació de l’article del diari Ara. Perquè en aquell moment, sorpresos per la gravetat del fet que destapaven els nostres col·legues, resulta que encara van tenir la pensada d’eixir, sense miraments, a dir que no en sabien res o a acusar l’altre per traure profit electoral i arrapar quatre vots. Però ara saben que la seua posició és indefensable des de qualsevol punt de vista i m’imagine que per això callen tots. Les acusacions i les incriminacions s’han aturat de sobte, d’una manera que no puc sinó qualificar d’espectacular.
Tan espectacular, de fet, que no solament han callat els polítics sinó que les escuderies digitals de cada partit –ben greixades– també han callat. Les campanyes a les xarxes socials han cessat de sobte i sengles exèrcits de piuladors, aparentment i si més no durant vint-i-quatre hores, o bé han callat o bé s’han refugiat en uns altres temes.
Pot ser, jo no ho descartaria, que intenten que el silenci s’enduga el debat ara que ja els afecta tots i els castiga tots. No sé si cerquen això. En qualsevol cas, l’episodi ha servit més que mai per a evidenciar el nivell de disciplina cega i acrítica que tenen aquestes esquadres digitals.
Alerta, no és que no en fóssem conscients, d’això, els altres, especialment els qui ara i adés en rebem els atacs, impotents. És una realitat massa visible, per exemple, quan apareixen de sobte tot de piulades simultànies repetides amb paraules poc habituals. O quan tot de gent comença a comentar la mateixa imatge, sempre de manera manipuladora. I francament: ja sabem tots com funciona, això. Des de la seu central del partit, algú, per WhatsApp o Telegram, indica a grups on hi ha centenars de militants quines frases cal dir, qui s’ha d’atacar i quines imatges cal fer circular aquell dia, i els militants disciplinats obeeixen. I quan els ordenen de callar –com va passar ahir, més que probablement– callen com morts.
Això no tindria gran importància si no fos perquè aquests darrers anys, simultàniament amb el triomf de la lluita per l’hegemonia, el debat polític català s’ha embrutat moltíssim per l’acció d’aquests escamots digitals partidistes. Uns escamots que fan de la crispació intencionada i l’insult la seua raó de viure. I ja que no es pot fer res per aturar tot això, doncs els continuarem aguantant pels segles dels segles. Però deixeu-me dir que hi ha una cosa que sí que es pot fer: aprendre’n la lliçó i aplicar-la. I per tant posar sempre, per sistema, al congelador –i no atorgar-hi cap credibilitat– tot allò que diuen aquests personatges que no pensen per ells, perquè en definitiva tan sols són els dits que premen les tecles.
PS. Hi ha nits que, en vista d’alguns dels comentaris que hi ha al final d’aquest editorial, no puc deixar de pensar que l’acció d’aquestes esquadres digitals arriba també fins ací. Perquè no entendré mai, i em desagrada molt que passe, quina necessitat té cap lector d’aquest diari d’insultar o de fer bromes denigrants amb els noms de la gent. O, simplement, de ser mal educat. La crítica, la crítica contra mi o contra qui siga, sempre serà benvinguda i pot ser tan dura i tan directa i punyent com calga. Però aquesta crítica no està renyida amb l’elegància i el respecte a qui critiques. Ben al contrari: sóc dels qui creuen que una crítica justificada pot perdre l’interès quan s’expressa d’una manera injustificable. I, sobretot, sóc dels qui aspiren a tenir un país millor del que tinc, que no copie els comportaments dels veïns.
Si voleu ajudar VilaWeb, i podeu, feu-vos-en subscriptors.
