I, de cop, la mort

És això. Aquesta estupefacció. Aquesta tristesa tan gran sense remei.

No escriuré res que no hagi passat milers, milions, milers de milions de vegades, res que no sigui expressió mateixa de la vida, la seva necessària contradicció, tan coneguda, tan inevitable. Les generalitzacions, però, les coses que sabem que passen perquè les hem vistes o sentides o llegides de lluny o de prop, de poc serveixen quan t’arriba la notícia terrible, la funesta batzegada: que s’ha mort.

Així de sobte, quan no li tocava, quan ningú no s’ho esperava. Després d’una malaltia llarga o d’una malaltia curta o del temps inexorable, que ens desgasta. Per accident o per decisió o per circumstància. S’ha mort.

I passes de la incredulitat a l’esbalaïment i a la pena, després, la pena que no pots disparar contra ningú perquè és pena, només. Pena fonda.

Més que impotència, més que injustícia: pena.

Algú em deia, l’altre dia, abans de tot això, en una d’aquelles converses que tens mig perquè sí i perquè els amics i les lectures i la sobretaula, que no ho sabem fer o que ho fem fatal o, més exactament, que la nostra societat ho té molt mal resolt. A això de la mort, es referia. Comentat mig en concret, mig en abstracte. I probablement tenia raó, que fem com si no hi fos. La vellesa, la malaltia, però, sobretot, la mort. Perquè ens imaginem un món asèptic, perquè ens el representem en imatges editades i, a sobre, hi posem filtres, pel que sigui. Per evitar-nos el patiment, fins i tot. Com si el patiment fos evitable. Com si aspiréssim a ser, tots plegats, un simple manyoc somrient de ninots de suro.

La vida és fràgil, molt fràgil. I s’acaba. I de sobte sents el buit de la persona concreta que ha deixat de ser-hi. Que potser feia tant de temps que no hi parlaves, però que hi era. Aquesta petita, estranya seguretat en el món: saber que hi era. Saber-ho sense haver-hi de pensar.

La vida és com un branquilló, delicada i trencadissa. Vet aquí la gran evidència. I no, no és més fàcil viure d’esquena a aquesta nostra fragilitat. Perquè fer-ho ens convertiria en caricatures insensibles i perquè després, quan indefectiblement ens haguéssim d’encarar amb la més òbvia realitat, resultaria que ens trobaríem sense eines per a fer-ho en mínimes condicions de dignitat.

Des que els humans tenim consciència de ser-ne, des que som humans, per tant, que ens acompanya la consciència bessona, la de la mort. No m’estendré ara a enumerar creences ni reflexions ni de quines subtils o atrabiliàries maneres ens hem intentat explicar la pròpia desaparició, la d’aquells que estimem, per quins mecanismes hem mirat de procurar-nos consol. Cada temps i cada lloc i cadascú ha cercat i cerca encara el seu camí. Avui tan sols volia compartir la tristesa, la percepció crua de la fragilitat de la vida. Sense més ni més. I no pas per romandre-hi fent voltes angoixades, com un ninot lligat al vertigen pansit d’una sínia, sinó per viure, precisament.

Prendre consciència del bri de res que som com a afirmació de les ganes de continuar avant i amb ple coneixement.

Ben mirat, entendre que la vida per ella mateixa no té sentit pot ser una afirmació de llibertat. Perquè hi ha la lectura i la resposta nihilista, és clar, i també la que ho aborda des de la submissió a un sentit que ja et vingui establert, però igualment hi ha la possibilitat d’entendre que la vida tindrà el sentit que cadascú hi vulgui donar. I que pot ser múltiple, a més a més. Vull dir que pots decidir que la teva vida té sentit perquè la dediques al teu país i a la gent que estimes i al cultiu de les petúnies. O a la gent que estimes i a estudiar els protists. A escriure, a córrer, a cuidar criatures. A assaborir-la en cadascuna de les coses que fas o que decideixes de no fer. Per a tu, per als altres, perquè sí; aquesta barreja humana d’hedonisme i de responsabilitat.

Al capdavall, adonar-nos de la fragilitat de la vida pot ser també adonar-nos de la nostra capacitat de donar-hi sentit, i, per tant, d’aprofitar el temps que tinguem. De gaudir-ne. D’agafar-ne les regnes. Que no cal que sigui per a salvar el món, però que sigui.

És aquest assumir que no som res, però que el nostre res ve del llatí, i que en llatí res vol dir cosa. Alguna cosa, sí.

(Els bolets de la fotografia que il·lustren l’article són trompetes de la mort: malgrat el nom, una petita –i, seca o en pols, gairebé eterna– meravella culinària. Per a celebrar la vida de qui ja no hi és.)