30.06.2020 - 19:50
Fa uns quants anys, la publicació de l’informe del Banc d’Espanya era en certa manera un esdeveniment, perquè era un compendi –de lectura molt feixuga, això sí– d’allò que havia succeït a l’economia de l’estat espanyol. Eren uns altres temps, però, malgrat tot, encara manté un nivell interessant. Enguany n’han retardat la publicació un mes –sempre era a final de maig– i han fet una cosa molt bona: l’any 2019 resta en un segon terme i es dedica pràcticament tot l’informe a l’economia lligada als desastres que ens ha dut la covid-19. Una feinada per al servei d’estudis, però que s’agraeix. Com sempre, toca totes les tecles del piano i els mitjans sembla que s’han posat d’acord a dedicar els titulars a les mesures d’ajustament i l’augment d’imposts per a controlar el deute que demana, entre moltes més coses, l’autoritat bancària.
Amb això ens hi trobarem, tant si ho diu el Banc d’Espanya com si no. Qüestió de temps… i d’Europa. A mi m’ha cridat més l’atenció l’apartat que tracta de les limitacions que tenim per a assolir el creixement potencial en aquest moment de sortida de la crisi. I ve’t aquí que diu que hi té molt a veure la productivitat. Concretament, estima que el baix augment de la productivitat és el principal factor determinant del creixement potencial modest de l’economia espanyola. Al seu torn, la baixa productivitat s’explica, entre més aspectes, ‘per la reduïda grandària de les empreses i pels menors nivells mitjans de capital humà i de capital tecnològic que els d’economies del nostre entorn’. De fet, és un problema que ve de lluny, de molt lluny.
La productivitat total dels factors (PTF) és un indicador que es fa servir habitualment per a mesurar la productivitat conjunta en l’ús del treball i el capital. Doncs bé, el 2017 (últim any calculat) la PTF era a l’estat espanyol un 10,5% inferior a la del 1995 i l’evolució que ha seguit contrasta amb l’augment del 4,5% experimentat pel conjunt de la Unió Europea. És a dir, en més de vint anys, la productivitat no solament no ha millorat, sinó que ha baixat. L’estat espanyol també s’ha allunyat d’Europa en el nivell de productivitat del treball, que actualment és un 18,7% inferior a la zona euro, una diferència que duplica la que hi havia el 1995. La disminució de l’esforç inversor en R+D, en capital humà i en capital públic contribueix, òbviament, a explicar la baixa de la productivitat. Aquestes eren algunes de les conclusions d’un treball de l’Ivie i la Fundació BBVA que van presentar l’any passat i que em van agradar.
M’ha fet gràcia que avui també Funcas (fundació de les caixes d’estalvis) presentés els ‘Papers’ i es preocupés d’aquesta qüestió. Ve a dir que, en productivitat, l’estat espanyol té dificultats més greus que no pas els altres països europeus. I posa un exemple que em sembla molt interessant. ‘És l’únic país amb un perfil de la productivitat contracíclic, és a dir, augmenta en les recessions i es contreu en les expansions. L’explicació pot trobar-se en els desfasaments temporals, agreujats per la baixa inversió en actius intangibles, juntament amb el pobre funcionament del mercat de treball.’ I critica que la inversió a l’estat espanyol és esbiaixada cap als actius que tenen menys impacte sobre els guanys de productivitat (disseny i imatge de marca), mentre que el pes relatiu de les inversions en R+D, software, bases de dades i millores d’eficiència organitzativa és menor. Això em sembla molt important.
Fa uns quants dies, davant la comissió del congrés espanyol, el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, ja va donar una dada esfereïdora: va dir que la baixada de la productivitat en contrast amb altres països europeus s’observava en tots els sectors, pràcticament. I va concretar que la productivitat mitjana de les empreses espanyoles era inferior a les europees entre un 10% i un 40%, segons el sector. La magnitud d’aquestes diferències és especialment notable en el cas de les empreses de serveis.
Parlant de les causes, com avui fa l’informe, comentava la formació del personal, en què continua havent-hi un dèficit significatiu respecte de la mitjana de la UE, que afecta el nivell educatiu mitjà, tant dels treballadors com dels empresaris espanyols. Segons les dades d’Eurostat, referides al 2019, a l’estat espanyol el 38,9% dels autònoms, el 35,9% dels ocupadors i el 31,1% dels treballadors per compte d’altri tenen un nivell d’estudis baix. Aquests percentatges són molt superiors als del conjunt de l’àrea de l’euro (22,2%, 19,0% i 18,8%, respectivament). Aquest fet no ha de sorprendre perquè va molt lligat a l’estructura formativa global de la població adulta del país.
I, quant al capital tecnològic, novament, l’economia espanyola no surt ben parada quan es compara amb economies de referència. Segons l’Eurostat, la proporció d’empreses innovadores a l’estat espanyol el 2016 era del 36,9%, molt lluny dels percentatges observats a l’estat francès, Itàlia o Alemanya (del 57,7%, 53,8% i 63,7%, respectivament). Semblantment, el pes de la inversió en activitats d’R+D sobre el PIB espanyol, tant del sector públic com del privat, és un 26% i un 54% inferior, respectivament, a la registrada en la mitjana europea.
I l’informe fa també un esment summament preocupant. Diu que l’economia espanyola afronta la sortida de la crisi de la covid-19 amb un nivell de partida, quant a desigualtat de les rendes, clarament per sobre del que registrava a final del cicle expansiu anterior, previ a la crisi del 2008. I encara afegeix que la crisi de la covid-19 incideix amb més intensitat sobre els col·lectius més vulnerables, cosa que previsiblement implicarà un deteriorament addicional en els nivells de desigualtat.
En definitiva, un gram més de preocupació.
