I avui una bajanada a Madrid, a favor del català

La política ha deixar d’anar de ideologia, de creure en una idea de com la societat s’ha d’organitzar i defensar-la. I si perds, perquè fóra de tu ningú hi més hi creu, doncs mala sort i a fer el que calgui per convèncer que la teva idea és bona. O a repensar-s’ho i reflexionar sobre si de veritat és tan bona com creus.
Ara va d’accedir al poder per optar a tot allò que el poder pot proporcionar. I si s’ha de dir blanc avui i demà negre, doncs sé li fot morro i endevant. Els que calgui pel sou i els privilegis que la gestió dels nostres proporciona.
Però ull, perquè al final resulta que les úniques ideologies que la gent pot identificar com a genuïnes acaben sent els radicalismes d’extrema dreta (malauradament els de esquerra ja no se sap on paren, justament ara que, ben defensats, tindrien la seva oportunitat…) i quan tot falla, i la comèdia ja no s’aguanta per enlloc, la gent busca la solució allà on li vénen alguna cosa més que pragmatisme i el peix al cove. Sobretot quan el peix resulta ser massa esquifit per alimentar la família.

Llàstima Vicent que no fas esment sobre la denúncia que ha fet la plataforma per la llengua sobre OBLIGAR el departament de formació i feminisme de la Generalitat a mans de la Núria Vergés d’ER, a fer formacions en castellà/espaÑol.
Aquesta mala peça de Vergés que ha donat entrada a un fotimer de infermeres, metges i metgesses sense saber un bri de català, ja em diràs sobre les residències concertades amb la Generalitat; aquest que fa quatres dies aguantaven la pancarta a primera línia de la manifestació SOM ESCOLA.
En fi Vicent, lo que faci el PPSO€ no es cap novetat ni sorpresa, sabem de sobres que són franquistes, però aquest del govern republicà de la Generalitat de Catalunya, que així es fan definir, és d’un despropòsit i traïcio infinites.

TITELLES I MARIONETES
El personatge que ens emociona, ens fa riure o ens explica una història, és un objecte de fusta, sense ànima, que es mou i balla perquè l’artista d’amagat li fa fer tot el que vol amb fils que l’espectador no vol veure, per gaudir plenament de l’espectacle de titelles i marionetes.
Aquesta és la política de partits quan es proposen fer la comèdia d’aprovar un pressupost de govern.
Per cert, Partal també diu que ningú no s’ocuparà de comprovar si el pressupost es gasta mai en allò que han aprovat.

Francament….
deixem els estúpids fer estupideses.
Preocupem-nos de com reaccionarem nosaltres. Amb alçada de mires per aprofitar qualsevol as que ens arribi, o “comme d’habitude” perdent quan anàvem guanyat, senzillament per rancúnia, enveja, o les dues coses. I demà la justícia belga ha de pronunciar-se -previsiblement- en favor dels nostres interessos.

En realitat, avui serveix el comentari d’ahir. Malauradament :
”

jaume vall

27.12.2021 | 18:14

Ja s’ha dit per altres companys “la idea teòrica és interessant, el sentit comú la fa poc menys que irrealitzable”

I, a la manera del senyor Ed Garrido : ” A Catalunya en tindrien prou obrint la capsa de Pineda i votant partits seriosos i nous.”, continuo dient que encara que fos possible la independència amb els partits actuals, comportant-se com es comporten, mesquinament i irresponsable, només aconseguiríem una Espanya en petit, una ínsula Baratària més.

Tinc la intuició que l’ERC junquerista abans preferiria una temporadeta més de Catalunya espanyola, si el primer MHP de la nostra república hagués de ser en Carles Puigdemont. Si això és cert, tenim mala peça al teler. També si Junts preferís l’equivalent.

La unitat estratègica i tàctica ha de ser-hi, i fins el moment, les dades ho confirmen, i per això som on som, no la tenim.

És d’ingenus pensar que la teoria i un possible suport jurídic europeu ens apropen a la independència, si els dos partits sobiranistes estan a mata-degolla. Ja sé de l’exemple irlandès, però potser no cal fiar-ho tot a un episodi històric. Primer, recosir el que no ha pogut ser adobat amb anys de cogovernalitat.

La resta, com diu en M.Gilibert, construccions ideals.”

Ja fa massa temps que ens en riem de com de ridículs són els nostres enemics, sense entendre que és ben igual si sembles més o menys ridícul: el que compta és el resultat final d’allò que vols assolir.

Aquesta mania de pensar que qui et vol mal és un enze que no arribarà gaire lluny és quelcom compartit amb la mentalitat espanyola. Durant la guerra de Cuba ridiculitzaven els americans com si fossin cowboys alcohòlics i mandrosos, enfront els espanyols gallards i virils. Així els va anar.

Aquesta ximpleria dels pressupostos no mereix realment ni dues línies de comentari. Tots sabem perfectament que no es complirà la corresponent partida pressupostària i, si ho fes, 1,6 M€ repartits entre 4 o 5 llengües o varietats lingüístiques no donen ni per posar rètols a 10 ciutats mitjanes. El que sí que mereix comentari és tornar a insistir en que deixem d’una vegada de mirar el dit, en comptes de la lluna, de considerar els nostres enemics bons per res i de cuidar l’estètica i comencem a anar d’una punyetera vegada de cara a barraca.

És com amb la immersió: ens fixem ara en el famós 25% (que serà 50% en poc temps, perquè 25% és una mesura cautelar mentre estudien si ha de ser 50%, que és el que els pares demanen) dient com de dolents són, i rient-nos de que només són 30 famílies de centenars de milers, quan durant anys i panys ningú s’ha fixat en què passava realment a les aules, o a la universitat, o al carrer, i quan aquestes 30 famílies aconseguiran donar-li l’estocada que li faltava al català a l’escola perquè tenen tot el suport de l’aparell de l’estat al costat seu.

El que fan no és gens bonic, no és democràtic, nosaltres no ho faríem, però és efectiu. Ells aconseguiran el seu objectiu: de manera bruta si voleu, però l’aconseguiran, que és el que compta.

Nosaltres, o canviem molt, o simplement no.

Ara, podem estar discutint bajanades estètiques i constructes teòrics l’estona que vulguem mentre el món s’enfonsa sota els nostres peus.

La xifre ès mès aviat una burla (Com els 10000 euros de Lamban per “Ensenyar” català a La Franja) Pero no creieu qué el PP o fa per entrebancs….o fá amb els ulls posats a la demanda de la Generalitat contre el castellaniste imperial Casado,aquest detall de “Respeto y Protección” cap els idiomes no castellans no dubteu qué sí fos el improbable cas, pero no impossible (L’UE guaita el Supremo) qué el Supremo admetès la demanda sens dubte li trauran suc al menesterós detallet.Lo dels presupostos ès ben bè secundari no u dubteu mai.El castellanisme imperial no porta 300 anys sent l’amo de “España” per casualitat.INDEPENDENCIA.

Aquesta anècdota només fa que confirmar que, pels unionistes espanyols, la política es redueix a un seguit de jocs de poder: En el fons no tenen ideologia ni projecte, més enllà d’assolir el control de la mamella espanyola tant de temps com puguin. Són els primers que li xuclaran la sang a Espanya fins a matar-la, si cal. Aquell típic “la maté porque era mía” hispànic: Espanya és seva i no pot ser-ho de ningú més. El nacionalisme espanyol és tòxic. Supremacista, violent i tòxic.

La política, en el sentit digne del terme, només es pot practicar fora d’Espanya. No té cap sentit parlar de diàleg amb aquesta gent, ni de fer veure que es gestiona alguna cosa, com proclama el Govern català. El nostre Govern fa com aquells nens petits, que asseguts al darrere del cotxe amb un volant de plàstic a les mans, fan com si conduïssin. I no ho fan perquè siguin innocents i s’ho creguin, com fan els nens. Ho fan perquè mentre dissimulen poden anar fent xucladetes a l’esquifit mugró català, l’únic que el toro els hi deixa mamar, de moment.

Fotem el camp, com més aviat millor.