I ara una crisi diplomàtica amb Bèlgica?

Un comentari breu. S’agafa abans a un mentirós que a un coix. I el problema d’Espanya és que menteix. menteix molt i des de fa molt temps. Des d’allò de la una, grande y libre (cap de les tres; només cal recordar com s’arrossegaven per les molles que deixaven els americans per es bases) fins a això d’ara de què són una economia solvent. De democràcia, ni cal parlar-ne. I tot, tot, adobat amb el seu gran coneixement de llengües i la seua “immensa” importància de tota mena: com a mercat, geoestratègica, com a potència militar, econòmica, cultural… Ara, només poden tirar avant. I ja s’ho aniran veient.

Tant de bo el ridícul sideral i la prepotència espanyola siguin també aviat les eines amb les que es caven la seva tomba. S’ho mereixen. Però al mateix dia que Amnistia Internacional renya Ñ per allò que és obvi, que no hi ha una justícia en l’aplicació de les lleis, també ens assabentem que la Comissió Europea es renta las mans en l’afer català. Vol dir que prefereix passar vergonya de tolerar una Turquia al sud dels Pirineus, abans que enemistar-se amb un estat constituït, encara que sigui un estat decadent. O sigui que la victòria pot anar per més llarg del que semblava.
Recordo abans de l’1-O com comparàvem el procés cap a la república catalana com un partit de futbol que teníem guanyat a falta dels deu minuts finals. Bé, després ens vam adonar que la final era a doble partit, i que el partit de tornada vam començar-lo encaixant un gol. Encara no podem dir blat…

Estem veient com els nostres veïns (i en el futur amics, segur) es van enfonsant en el seu propi pou d’infortunis. Des que el Caudillo va acabar la guerra s’han anat construint un castell emmurallat aixecat sobre un totalitarisme medieval disfressat de “democracia orgánica” primer, i “monarquía parlamentaria” després. Per això els seus escolanets no poden concebre que Bèlgica no demonitzi els nostres demòcrates.

Avui la UE és una patronal de bancs i corporacions. Simple oligarquia al servei d’una reduïda plutocràcia. I els seus socis s’han de sostenir uns als altres com un castell de cartes. Si una sola caigués, tot se’n aniria en orris. Per això mai no acceptaran de bon grat la nostra independència. Ens hem de fer estimar per instàncies poderoses que surtin guanyant amb el nostre nou estat. I segur que n’hi ha; de tota crisi en surten beneficiats, i el President de la República els hi explicarà prou bé de tu a tu.

La Rateta Diligent està fora de polleguera. Mai ningú no la va preparar per a lidiar aquest toro brau.

Visca la República!

Aquest Estat Espanyol acostumat a esclafar-nos històricament amb els seus exèrcits, es troba sense la única cosa que no li ha fallat mai. Hem fet bé en mantenir-nos sempre pacífics (com diu Otegui), perquè ell solet s’ anirà descomponent fins que només quedará el que sempre ha Estat: les oligarquies castellanes protegides per els poders economics, l’ exèrcit, i els mitjants sobrevivint costi el que costi, peti qui peti.La democràcia només era un maquillatge per modernitzar tanta misèria moral i tanta infàmia.

Sr. Partal, en el fons del seu article hi ha una certa esperança amb Europa, la qual ja ha demostrat on està. Tractant-se d’Espanya tot és possible fins hi tot que la UE obligui a Brusel.les i no a Espanya.

L’únic que podria fer moure fitxa seria els conflictes que Espanya està generant amb d’altres països ( la polícia no admet un jutge andorrà dient que és espanyol, les molesties a ciuradans francesos a la frontera, ara Flandes…) fins que algú se n’atipi. Fins aleshores… de confiança amb Europa cap ni una i per mi se’n poden anar a pastar fang.

Avui llegia un article d’un acadèmic i articulista indi, de nom M. D. Nalapat (el google traductor és una meravella d’eina) que parla d’Europa i diu que és l’espai idoni per donar cabuda a les regions independents com ara Catalunya perquè és l’única manera que sobrevisqui, però que aquesta Europa comet l’error de donar suport a l’actuació de Madrid en contra dels catalans. El títol de l’article és suggeridor: “Només una Catalunya lliure salvarà Europa”. En altres articles he anat llegint que l’evolució de les regions, o clústers, a Europa no es pot aturar perquè els estats-nació ja no tenen cap sentit. En aquesta evolució, és clar, hi ha les resistències esperables d’una sèrie de persones, famílies, que, en el cas espanyol, han viscut d’aquest estat durant generacions i, és clar, es resisteixen a perdre la mamella. L’error que, segons el meu modest punt de vista cometen, és que el tipus de resistència que oferèixen és tan violent, tan insultant i tan antidemocràtic que ells mateixos s’estan cavant la tomba en la qual cauran. Segons sembla, l’actual govern espanyol i tota l’estructura que li dóna suport, estan disposats a qualsevol cosa per retenir Catalunya, (avui ja es parla obertament que ha quedat plantejada l’excusa per il·legalitzar els partits independentistes). Fins i tot arriscant-se a quedar fora d’Europa, previ procés d’enemistar-se amb qui convingui. Els encega una cosa més sagrada que la vida: la unidad de España. És el seu final i per això estan posseïts pels nervis, disfressats de supèrbia, de superioritat moral que es mostra en que cada vegada que obren la boca és per insultar. Els catalans hem perdut aquesta batalla, però la guerra és un seguit de batalles. Si no ens posem més nerviosos del compte i mantenim la serenitat, la fermesa i la unitat (dintre de la diversitat que som), acabarem la guerra amb el somriure de la victòria. I podria ser abans del que ens pensem.

Estem amb l’ai al cor i, uns més que altres, lamentem que sabem molt poc.

Hi ha cops que els polítics ens ensenyen la “poteta” i, amb sort, en podem fer una lectura. D’altres i amb bona voluntat, tan sols intuim que alguna cosa es belluga encara que la mar pareixi calma. El que qualifiquem d’incoherent, no sabem si ho és o si li han volgut donar aquesta forma al missatge. I esperem que sigui per discreció i no per desinformar, fins i tot, als companys de lluita. Tots estem àvids d’informació i de transparència.

El meu parer és que si han pecat, quan ho han fet, ha estat tant per excès com per defecte. A tall d’exemple el dia que esperavem que, amb sort, potser aquella tarda es declararia la independència. L’acte es va retardar una hora. La concentració i els nervis eren màxims. En qualsevol moment podíem sentir les paraules màgiques. I quan les vam sentir, i quan anàvem a permetre’ns expressar l’alegria tants anys continguda, va sonar una nota sobtada i dissonant: la independència, junt amb l’alegria, les havíem de guardar a la butxaca esperant un altre moment, un altre dia. Aquell no era l’apropiat.

Personalment, agraeixo els silencis acompanyats de la certesa, intuïda o explícita, que s’estan fent coses. M’agrada veure com es fan. Ja sé que se l’estan jugant. També ens la juguem i ens la jugarem. Ens ho hem de creure. Que sinó prendrem molt més mal. Serà en la foscor de la nit quan ens enfrontem a la nostra consciència. Encara que costi, encara que ens consumeixin pors, desinformacions i incerteses.

Començo a pensar que aquest ridícul europeu de què parles se’ls en fot ben bé perquè ja tenen prou eines al seu abast i prou gossos fidels a Europa que els taparan i els empararan quan calgui. Ni que es tracti d’una col·lisió amb un soci comunitari, cosa que dubto que arribi.
Avui mateix s’especulava sobre la possibilitat de reactivar l’euroordre per al President Puigdemont. Què és això? Ara la poso, ara la trec, ara la torno a posar… I ningú no els diu res públicament des d’instàncies europees? Hi ha hagut prou veus fonamentades de juristes de prestigi de l’estat i d’altres llocs d’Europa que posen el crit al cel davant les manipulacions , les tergiversacions, les mentides i la inexistència de la separació de poders. I res. O ben poca cosa.
Em temo que els deixaran fer exactament com deixen fer a Erdogan. Perquè els necessiten. Encara que sigui per raons diverses.

Fa dies que ho reflexionava… la lògica enfollida de l’Estat ha de portar a pressionar Belgica. I paf! Fixeu-vos en l’acció diplomàtica d’ Espanya quan surt a Europa: Rajoy, de los Cobos, Felipe VI… no són ningú. Han de comprar literalment voluntats i silencis dels governs, dels embaixadors, del dirigents…perquè el poder de l’amenaça i del veto és nul. Tot i així, estic segur que promouran un conflicte diplomàtic. Enfonsar-se al pou buscant “el imperio donde nunca se pone el sol” és el seu destí. Mare meva quin deliri!

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Vicent totalment d’acord que l’arma d’atacar Bèlgica és de doble tall, un altre conseqüència plausible seria que la població belga és posés en contra de l’actitud espanyola. En aquest cas el partit cristià-demòcrata flamenc, que és membre del PPE, i que ja ha hagut de fer equilibris en la política interior belga per tenir bona premsa no li quedés més remei que canviar de posició. De moment ha defensat bastant malament la política espanyola respecte a Catalunya i no crec que tingui gaire ganes d’empassar-se més gripaus.

De moment cap càlcul els ha sortit rodó a l’estat espanyol: la convocatòria d’unes eleccions bordes muntades per fer fora els independentistes no ha obtingut els resultats esperats i preparats a consciència, ni tan sols han pogut aconseguir com a premi de consolació un nou tripartit: psc-psoe/comuns/ERC amb el primer premi per ERC; no han pogut derrotar electoralment Puigdemont i la seva tropa ni fer desaparèixer la CUP. L’únic que saben fer és castigar, empresonar, inhabilitar, multar, il·legalitzar, imputar a tort i a dret i sobretot, muntar un formidable aparell de tergiversació i depuració mediàtica. Això que diu en Partal sobre el llenguatge que imposen és molt important perquè sistemàticament els el comprem sense fer-ne cap crítica ni reflexió. Així campen per les tertúlies i els articles d’informació i opinió versions tergiversades de conceptes com “unilateralitat” que practiquen sense cap vergonya els poders espanyols, “violència” que apliquen enlloc de “insubmissió civil”, “desobediència civil”, “pacifisme actiu”; ara insisteixen en els conceptes de “govern simbòlic”, “Investidura simbòlica”, “govern fantasmal”/ “govern operatiu”, “govern executiu” quan es tractaria d’un ” govern ple polític ” fora de l’abast de la repressió espanyola i una “administració de les coses” que de cap manera és un “retorn a la normalitat democràtica” (un altre concepte aberrant donada la situació agònica d’una autonomia que continuarà sotmesa, controlada i espoliada econòmicament). És indubtable que, com reclamava Francesc Ribera “Titot”, estem innovant i mudant de pell en anar de l’autonomia monàrquica borbònica sota la constitució espanyola a la independència republicana fora ja d’aquesta Constitució.

“Que ells sols van caient en el pou”. Com diu un comentari poc a poc anirem prenent prespectiva i entenen què es podia fer i què no. Això que és vàlid pel catalanisme, també ho és per Europa. Un concepte que engloba masses aspectes per poder ser referit. Aquí doncs, la paraula vol dir els politics europeus. Qui es posaria de ple en contra de l’estat espanyol saben com funcionen? Polemitzar en la seva contra, lluitar amb ells, oposar-se esdevé una tasca improductiva i estèril al nivell de les que ho son més. El joc de deixar-los caure al pou el practica tothom. Fins i tot els aliats de c’s i psoe. La ronquera de l’agonia pot durar prou i massa, però el malalt no té bona cara.

Diuen a Euronews TV que avui fa 100 dies que Puigdemont és a l’exili i que el TC spanish diu que només pot tornar a ser president si torna..

A la llarga suposo s’haurà de nacionalitzar Belga o d’algun altre lloc o tornar a Spain o anar a una embaixada a renovar la documentació.. Suposo ho te a l’agenda.. No crec que ara per ara la República pugui expedir passaports i siguin acceptats internacionalment, incloent Spain..

També em preguntava que pasarà amb el Govern a l’exili si mai arriva al poder un tripartit o similar a Catalunya.. S’ho han de rumiar molt bé tot això que eatan fent..

Sens dubte la retirada de la euroordre contra Puigdemont els ha fet molt mal a España i el seu gobierno. Des d’aleshores ha quedat clar, com a mínim a tota Europa, que España és un “paquet sospitós” a causa de la enorme contradicció que suposa. I tothom ha vist que aquesta greu contradicció no és la única; ara mateix com s’entén la rebequeria de l’estat espanyol de no volguer que s’investeixi Puigdemont, guanyador de unes eleccions que el mateix estat va convocar? Cal recordar que la portaveu de Merkel ja ho va denunciar amb paraules inequivoques no fa gaire. El fet és que España ha perdut totalment el relat a nivell internacional, i la propaganda dels mitjans unionistes no té ressó més enllà de les fronteres espanyoles, i això té molt mal remei. Si España no torna ràpidament al camí de la lògica i la coherència política i/o jurídica cada cop en sortirà més malparada. Que no es refíin de les bones declaracions dels estats europeus i els seus organismes: quan vegin que el bloc del 155 no soluciona res i que perilla l’estabilitat econòmica, Europa deixarà penjat a l’orgullós estat espanyol, i/o li exigirà la via Macron, com a mínim.