22.11.2017 - 22:00
|
Actualització: 23.11.2017 - 07:25
De manera més que sorprenent, ahir la jutgessa Lamela va acceptar mansament el pas al Tribunal Suprem del dossier que ella mateixa instruïa a l’Audiència espanyola sobre el vice-president i els consellers del govern català. Així facilita que el cas siga assumit pel jutge Pablo Llarena, el mateix que porta la causa contra la mesa del parlament. Més sorprenentment encara: no solament envia al Suprem la causa contra el govern sinó que també acumula en la mateixa tramesa la causa que ella instruïa contra el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i l’ex-president de l’ANC i candidat de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, que fa més d’un mes que són empresonats; i encara la causa contra el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, i la intendent Teresa Laplana.
És pública i coneguda de tothom l’enorme diferència de criteri que hi ha entre l’Audiència i el Suprem pel que fa a l’adopció de les mesures preventives: Lamela va dictar empresonament incondicional per a Sànchez, Cuixart i els consellers del govern i, en canvi, Llarena va deixar Forcadell i els membres de la mesa en llibertat sota fiança. És sabut també que Llarena va començar la vista dels membres de la mesa del parlament amb una declaració més que estranya: ‘Tranquils, que açò no és l’Audiencia Nacional.’ Tots sabem que l’Audiència és un tribunal d’excepció on les regles jurídiques i la lògica processal tenen molt poc valor. Però no deixa de ser sorprenent que un jutge del Suprem diga en públic una cosa com la que va dir, referint-se en definitiva a una col·lega seua.
En tot plegat, molta gent va veure-hi una batalla oberta entre –deixem-ho així– el sector dur de la judicatura espanyola i el sector moderat. Fins i tot han circulat teories conspiratòries que descrivien Lamela i el fiscal general Maza, mort sobtadament el cap de setmana, com una mena de personatges rebels que havien causat un enorme problema polític al govern espanyol quan havien forçat l’empresonament de part del govern de la Generalitat. Jo no tinc cap raó per a pensar que això fos així, que al final el fiscal general fa allò que li diu el govern. Però sí que crec que és pertinent de demanar què ha passat ara. Com és que, tot d’una, Lamela abandona la duresa i la intransigència que tenia fins fa hores i es doblega als designis del jutge Llarena. No em podeu negar que la cosa crida l’atenció.
Sobretot perquè s’assumeix, en vista del comportament previ del jutge Llarena, que això significa que els presos seran posats en llibertat condicional i podran participar en la campanya electoral. I en eixe cas és pertinent de demanar-se si no és que han mogut els fils expressament perquè això passe, si és que acaba passant. I qui els ha moguts, per tant. Amb una dada especialment important i que no ens pot passar per alt: els dos Jordis, Trapero i Laplana i els membres del govern són tres causes separades per fets separats. I ara les uneixen perquè tots puguen eixir al carrer?
Per mi, endavant. Els vull al carrer, si pot ser avui millor que no pas demà. Però al final tanta arbitrarietat amplifica el monumental escàndol que és aquest cas des del primer dia. Perquè demostra que l’administració de justícia espanyola balla al so dels interessos polítics i –si puc ser més concret encara– dels interessos de partit. I això en un estat democràtic és intolerable.
És evident que per al PP una campanya electoral amb un govern empresonat seria complicada, molt difícil. Posant-lo en llibertat la tensió disminuirà clarament i això permetrà uns comicis més normalitzats. Però l’amenaça que pesa sobre ells no haurà pas desaparegut. Quan els consellers van optar per romandre a l’interior no esperaven anar a la presó. I els hi van enviar d’una manera que va desconcertar tothom. Ara els deixaran anar tant temps com convinga, però sobre ells pesarà encara l’amenaça de tornar a entrar a la presó quan el jutge ho vulga decidir. I amb això es posa en relleu que a l’estat espanyol determinades persones entren o ixen de la presó no pas per criteris judicials sinó d’oportunitat política. És cert que en aquesta ocasió ens convé –que n’isquen ara mateix. Però la veritat és que fa vomitar el joc que es porten entre ells mateixos, que només espere que evidencie la gran farsa que és tota aquesta causa general contra l’independentisme.
PD. Per cert que, com comenta una subscriptora, fa pudor de socarrim, també, que el Suprem no volgués acumular la causa del 9-N i en canvi ara l’acumule tota. El president Mas i les conselleres Rigau i Ortega van ser jutjats pel TSJC i el conseller Homs pel Tribunal Suprem. Aleshores van argumentar que havia de ser així (el paper ho resisteix tot) i ara argumenten el contrari sense dignar-se a explicar la raó del canvi. La inseguretat jurídica és molt més que notable a l’estat espanyol…
