I ara, què? Els sotracs que poden alterar l’estabilitat del nou curs polític

L’octubre vinent hauran passat quatre anys d’ençà del referèndum d’independència del 2017, els anys naturals d’una legislatura. Han estat quatre anys de transició, de transformació, i després de l’estiu, finalment, haurà començat una etapa nova, tal com s’han esmerçat a reiterar el govern català i l’espanyol. La concessió dels indults als presos polítics va marcar el final del cicle polític passat. Ara tant el president català, Pere Aragonès, com l’espanyol, Pedro Sánchez, han assegurat que comença una era de diàleg. La bona sintonia entre ERC i el PSOE, els dos partits que encapçalen tots dos governs, marca una diferència clara respecte de l’última dècada, molt convulsa políticament i farcida de desavinences entre Madrid i la Generalitat.

L’estabilitat a què tots dos governs s’han emplaçat pot fer pensar que hi haurà un canvi important respecte de la mena de fets que, aquests últims anys, han sacsejat el panorama polític. Però la justícia europea, el fet que la repressió sigui lluny d’aturar-se i el recel que Junts i la CUP professen amb la taula de diàleg poden alterar les coses. Quines són les dates i les qüestions que caldrà tenir en compte al nou cicle polític, a banda els cops amagats que pugui comportar la pandèmia?

La manifestació de la Diada vol tornar a fer embranzida

Les manifestacions independentistes multitudinàries de la Diada, d’ençà del 2012, han estat el tret de sortida de cada curs polític. El desencantament de bona part de la base independentista amb el rumb que ha pres el procés després del 2017 va fer baixar notablement l’assistència a la manifestació del 2019. L’any següent, la pandèmia va forçar una protesta descentralitzada i amb l’assistència limitada. L’objectiu de l’Assemblea Nacional Catalana és que la manifestació d’enguany torni a l’essència de les mobilitzacions d’abans de la pandèmia. Hi tornarà a haver una gran marxa a Barcelona que anirà de la plaça d’Urquinaona fins al Parlament de Catalunya.

La culminació de la marxa davant el parlament vol posar en relleu que l’ANC és molt crítica amb els partits. La presidenta, Elisenda Paluzie, va dir fa poc en una entrevista a VilaWeb que als partits de govern hi havia sectors que volien passar pàgina i que l’entitat volia impulsar que la societat civil fes un “marcatge a fons” als partits. El to de la manifestació serà important per a passar revista entre els ànims de la base independentista. La novetat d’enguany, a més, és que hi haurà més convocatòries més enllà de la Diada i s’organitzaran protestes el primer d’octubre, el 2 i el 3. 

La taula de diàleg: Aragonès comença el pols

El canvi en l’ordre de vots dins l’independentisme, marcat per l’ajustada victòria d’ERC el 14-F, va propiciar que tant la CUP com Junts per Catalunya pactessin amb els republicans de donar dos anys de marge al suport d’ERC al diàleg amb el govern espanyol. L’acostament d’ERC als socialistes espanyols i els comuns no és nou, però passarà aviat la primera prova de foc. Pere Aragonès va pactar amb Pedro Sánchez que la taula es fes després de la Diada a Barcelona. La data, la composició de les delegacions i el contingut encara no se saben. Aragonès ha dit que el seu govern hi anirà amb la proposta de l’amnistia i l’autodeterminació, dues propostes contra les quals el govern espanyol ha estat taxatiu perquè que les considera inconstitucionals.

La taula tampoc no comença amb bons precedents. A l’última trobada entre governs, el febrer del 2020, no es va arribar a cap acord significatiu més enllà de fer una altra reunió, i la freqüència pactada entre els socialistes i Esquerra tampoc no s’ha complert. La nova trobada, a més, ja ha generat tensions entre els dos socis de govern independentistes. Diverses veus autoritzades de Junts, incloent-hi la presidenta del parlament, Laura Borràs, han dit aquests últims mesos que no creuen que la taula de diàleg doni resultats. ERC ha reivindicat que l’opció de la taula és a l’acord de govern. Però tampoc no hi té esperances la CUP, que aquesta setmana ha optat per convocar un altre referèndum unilateral una volta es constati que la taula no dóna resultats. 

En tot cas, aquesta qüestió, sens dubte una de les més espinoses, no tan sols posarà a prova el discurs que ha fet ERC aquests últims quatre anys, sinó que també avaluarà fins a quin punt els republicans i Junts han refet la confiança, després de les desavinences del mandat anterior.

La repressió contra l’independentisme no s’atura

Un altre dels fronts que s’escapen de l’estabilitat prevista és la repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme, que no cessa. Hi ha més de 3.300 represaliats, tal com va explicar VilaWeb en un reportatge recent, que inclouen més de mil investigats per talls de carreteres en mobilitzacions d’arreu del Principat, operacions com ara la Judes i la Volhov, i més de 858 processos administratius contra el dret de reunió. Desenes d’independentistes són pendents de judici per militància o per polítiques durant el procés. El cas recent del jove activista Marcel Vivet, condemnat a cinc anys de presó amb la Generalitat com a acusació particular, va generar nombroses mobilitzacions, moltes d’elles molt crítiques amb el paper del govern.

Aragonès ha mirat de resoldre aquesta qüestió tot ressituant la defensa jurídica dels Mossos al gabinet jurídic de Presidència, cosa que pot permetre que la Generalitat deixi d’acusar independentistes davant la justícia espanyola. Però cal dir que la institució continua formant part de l’acusació en unes quantes causes contra manifestants, i encara no és clar fins a quin punt el canvi representarà cap millora. 

Els efectes de la repressió sobre el govern

L’ofensiva repressiva de l’estat espanyol també afecta el govern de ple, cosa que pot ser difícil de combinar amb l’opció del diàleg. Hi ha quatre consellers del govern amb causes pendents: el conseller d’Empresa, Roger Torrent, és investigat per un delicte de desobediència pel TSJC per la seva etapa com a president del parlament. A la causa també són investigats la resta de membres independentistes de la mesa: Josep Costa, Eusebi Campdepadrós –ara secretari de Relacions amb l’Administració de Justícia– i Adriana Delgado. La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, és perseguida per malversació pel jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, que investiga els preparatius del referèndum de l’1-O, amb una trentena més d’ex-alts càrrecs.

El conseller d’Educació, Josep González Cambray, fou un dels detinguts per la Guàrdia Civil espanyola a l’anomenat cas Volhov, pendent de judici. I la consellera de Feminismes, Tània Verge, va ser absolta pel seu paper a la sindicatura de l’1-O, però la fiscalia va recórrer la sentència i les coses encara poden canviar si l’Audiència espanyola així ho considera.

Les resolucions de la justícia europea

La concessió dels indults va resoldre la situació dels presos polítics, malgrat que n’hi ha que encara afronten la repressió per unes altres vies, com ara el Tribunal de Comptes espanyol. Però la resolució del Consell d’Europa, que va contribuir a pressionar Sánchez perquè els concedís, també exigia que els exiliats poguessin tornar. A l’exili encara hi ha el president Carles Puigdemont, els consellers Clara Ponsatí, Toni Comín i Lluís Puig, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, i l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel, a més del raper Valtònyc. Serà clau la situació referent a la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí, que són eurodiputats, que de moment és parcialment retirada, tot i que el Tribunal General de la Unió Europea ha deixat clar que l’estat espanyol no els pot detenir. 

Però a banda la situació parlamentària i política dels tres eurodiputats, l’exili també serà cabdal al front judicial. Tots els exiliats són part al procediment obert al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per a respondre les qüestions pre-judicials del jutge espanyol Pablo Llarena sobre els criteris per a refusar euroordres. També hi ha pendent la resposta del Tribunal Europeu dels Drets Humans al recurs interposat per la defensa de Jordi Cuixart que pot implicar que Espanya sigui condemnada, per primera vegada a la història, per haver violat l’article 18 del Conveni Europeu de Drets Humans per haver intentat de silenciar la dissidència política. A banda, els presos polítics ja han començat a presentar recursos a Estrasburg contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra ells.

Els dos grans projectes: els jocs olímpics i l’aeroport

A l’escenificació de l’acostament de posicions, el govern català i l’espanyol han acordat d’impulsar conjuntament dos grans projectes: l’ampliació de l’aeroport del Prat i la presentació d’una candidatura entre Barcelona i el Pirineu per als jocs olímpics d’hivern del 2030. Tots dos projectes han causat crítiques fortes al si de l’independentisme, no tan sols en la base social sinó en corrents d’Esquerra i Junts que n’han discrepat públicament. La CUP, el soci parlamentari que va permetre la investidura del govern i amb qui Esquerra ha dit que voldria pactar el pressupost, ha avisat l’executiu que consideren que la possible ampliació de l’aeroport és una línia vermella. En tots dos casos, a més, es tracta de projectes que requereixen el suport i la cooperació del govern espanyol i són a termini d’una dècada. La seva aparició a l’ordre del dia implicarà, segons que sembla, més presència del debat ideològic i socioeconòmic a l’actualitat política.

L’equador de la legislatura, un possible trasbals

Les coses poden canviar substancialment a partir de la meitat de la legislatura. Aragonès es va comprometre, a l’hora de pactar amb la CUP, que se sotmetria a una moció de confiança dos anys després de ser investit –ço és, el maig del 2022. Els cupaires han dit que avaluaran llavors si mantenen la confiança en el govern, segons si hi ha hagut passos endavant cap a la independència i de si s’han aplicat les polítiques socials previstes a l’acord. Dos anys també són el marge que Junts va accedir a donar a l’estratègia del diàleg; segons el pacte de govern, si en aquests dos anys el diàleg no hagués donat fruits, el govern hauria d’optar per la preparació d’un nou embat amb l’estat espanyol, que encara no és definit. A més, al cap d’un any, el maig del 2023, hi haurà eleccions municipals, i a final d’aquell mateix any, al congrés espanyol, si Sánchez no les avança. Tot plegat pot accelerar uns quants canvis a les aliances habituals d’aquests últims anys.