I ara què? Algunes reflexions republicanes

La República Catalana és una realitat. Ahir, 27 d’octubre de 2017, la majoria absoluta del parlament escollit legalment i democràticament, amb totes les garanties habituals, va acomplir el mandat sorgit a les urnes fa poc més de dos anys i, especialment, encara no fa un mes en un referèndum d’autodeterminació. L’entrada en vigor de la llei de transitorietat situa Puigdemont com a cap d’estat i converteix el govern actual en legítim govern de la República. L’una cosa i l’altra són transitòries per al període obert ahir fins a la convocatòria d’unes eleccions constituents.

Hi ha juristes de desprestigi que diuen i repeteixen sense vergonya que això que va passar ahir era fora de la legalitat. És possible que alguns juristes s’hagin dedicat a estudiar fins a l’últim detall de les lleis espanyoles, però que no hagin observat les desenes i desenes de casos d’independències que s’han produït fins avui? Perquè és evident que la independència d’una part d’un estat no és gairebé mai prevista en cap constitució. I és evident també que totes s’han fet trencant la legalitat prèvia i creant-ne una de nova. És una evidència tan gran que sobta que hi hagi juristes que no tinguin vergonya de sortir a la ràdio o a la televisió a dir que la llei no ho permetia.

Ens trobem que en un mateix dia, les institucions catalanes i les institucions espanyoles van decidir de suspendre l’autonomia. Qui ho diu que no hi ha punts d’acord i de coincidència? Certament, l’autonomia catalana és morta. Ja és el que volíem els independentistes, conscients que l’autonomia era una trampa esclavitzadora perpetrada des del franquisme amb la col·laboració de molts més (també de molts catalans). Les institucions espanyoles volien enterrar ahir l’autonomia i la ficció aquesta de l’autogovern per a objectius absolutament contraris al nostre, però ja és curiós que uns i altres decidissin liquidar l’autonomia catalana el mateix dia.

‘I ara què?’, ens demanem tots plegats. Ara hi ha una república amb un govern legítim que ha de fer-la caminar, amb l’ajuda de centenars d’ajuntaments que ahir s’hi van comprometre davant del president, el govern i els diputats de la majoria parlamentària. ‘I ara què?’, ens demanem tots plegats. Ara hi ha un govern espanyol que amb l’aval del senat vol dictar ordres a les institucions catalanes, vol convocar eleccions, vol esborrar el govern que els catalans van triar democràticament, vol controlar els mitjans públics, vol blocar l’activitat parlamentària, etc. És un pas més d’una intervenció que ja fa temps que durava, encara que fos d’una manera més subtil.

És clar, això és un xoc institucional majúscul. No cal fer veure que aquí no passa res. Però sí que és el moment d’exercir el control efectiu del territori. L’estat espanyol no va poder impedir el 9-N fa tres anys. No va poder impedir la victòria electoral de l’independentisme el 27-S. No va poder impedir el referèndum d’autodeterminació fa un mes. Espanya ha deixat de ser estat a Catalunya en moltes ocasions perquè n’ha perdut el control efectiu. Per això han ordenat aquesta ocupació policíaca i militar de Catalunya. I, així i tot, no se’n surten. Perquè és molt difícil sotmetre una població a l’Europa del segle XXI si aquesta població està disposada a fer valer la seva llibertat i els seus drets de ciutadania.

Aquests dies veiem quins mitjans de comunicació treballen per ajudar l’estat espanyol a impedir la independència i quins mitjans reconeixen el naixement de la República. Quins assumeixen el cop d’estat del govern espanyol a Catalunya i el naturalitzen en les seves informacions, amb titulars com ‘Rajoy dissol el parlament, destitueix el govern, convoca eleccions, destitueix el director dels Mossos…’ Qui titula i informa d’aquesta manera és que accepta el cop d’estat i el presenta com una realitat indiscutible. I lamentablement, això ho fan mitjans de comunicació que fins ara havien dit que feien costat a les institucions catalanes. És cert que hi ha mitjans que barregen totes dues posicions. Per exemple, ahir Terribas parlava de connexió amb l’estranger quan donava pas a la periodista destinada a Madrid. Justa la fusta, Mònica! És això.

Des d’ahir havent dinat (els que van poder dinar), el govern espanyol és un govern estranger d’un país veí i cal tractar-lo com a tal. Amb tots els respectes que mereix un govern estranger, però sense donar-li cap dret il·legal sobre Catalunya. Després de la proclamació de la independència, completament democràtica i completament homologable a totes les proclamacions que s’han fet fins ara al món, ara cal defensar-la de les agressions d’un govern estranger hostil i autoritari que està disposat a tot per demostrar que Catalunya ha estat fins ara un territori ocupat. I ara cal actuar amb determinació i molta intel·ligència per normalitzar pas a pas la República.

Cal que els Mossos d’Esquadra facin la seva feina com a Policia de Catalunya que són. Cal que el parlament, amb la seva presidenta al capdavant, avanci en el desplegament de la nova legalitat i les noves competències del govern de la República. Cal que la població sàpiga protegir les institucions –que són seves i de ningú més– dels atacs que pugui intentar un país estranger com Espanya. Cal que les peces de la comunitat internacional que ja són més madures comencin a caure de l’arbre. La setmana que ve poden caure els primers reconeixements de parlaments sobirans. Això no serà ràpid perquè tothom observa qui acaba tenint el control efectiu del territori de Catalunya. Pocs mouran fitxa abans de tenir clar el resultat final de la pugna. Però guanyar la independència és també això, un combat de desgast i de resistència que hem d’encarar sense por i amb la il·lusió en la mirada cap a un futur que sempre serà millor.

La República cal defensar-la dels veïns autoritaris. Ara és nostra. Contra moltes veus que havien dubtat de la determinació dels nostres governants i dels nostres representants democràtics, la República va néixer ahir després d’una exhibició de dignitat colossal dels ciutadans el dia 1 d’octubre. I ara és el moment de la unitat i la confiança entre la gent, el govern i les institucions republicanes. La República és més que mai a les nostres mans. No podem permetre que guanyi la tirania i la violència. És un compromís amb la llibertat i la democràcia.

@PereCardus, periodista