29.05.2023 - 21:40
ERC ha mirat de no deixar cap incògnita per al desgast. Oriol Junqueras va descartar de seguida que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, convoqués eleccions anticipades i va aclarir que Gabriel Rufián tornaria a ser el seu candidat a les eleccions espanyoles. Això com a senyal inequívoc que perseveraran en l’estratègia a Madrid, si més no de moment. Potser la immediatesa de les eleccions espanyoles no deixa marge per a més, però això fa que ERC s’arrisqui a repetir la patacada electoral de diumenge. Perquè difícilment podrà mobilitzar amb la mateixa proposta els 300.000 electors independentistes que els havien votat fa quatre anys i que diumenge van optar per abstenir-se. Va ser ERC mateixa que va erigir Rufián en candidat metropolità d’ERC i –a excepció de Santa Coloma, on han guanyat un regidor i 1.420 vots, sense erosionar la majoria absoluta de Núria Parlon– han perdut suport de manera generalitzada a la perifèria barcelonina i a la segona corona. Van presentar les eleccions com un plebiscit per a liquidar els cortijos dels socialistes. I la iniciativa ha estat un fracàs. És difícil de pensar que la davallada del partit no tingui a veure amb la política de pactes a Madrid, amb la taula de diàleg i l’acord de la claredat, i amb la gestió d’Aragonès al govern, a banda la divisió cronificada de l’independentisme i l’esgotament d’un electorat que sembla reclamar, amb l’abstenció, un revulsiu general.
“Voldríem ser capaços d’aixecar una veritable onada democràtica republicana independentista, progressista, en defensa de tots els drets, davant d’una onada conservadora que afecta tots els països europeus i que també afecta l’estat espanyol”, va dir Junqueras. ERC entra de ple en el marc proposat per Pedro Sánchez: que ve la dreta del PP i Vox a governar Espanya. Pedro Sánchez provarà d’arreplegar el màxim de vot útil contra Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal, i vol endur-se Yolanda Díaz i Podem i, evidentment, ERC al Principat. És un marc perfecte per al PSC, que farà créixer sobre el terreny ben adobat del resultat d’aquestes municipals. El famós “si tu no hi vas, ells tornen” de José Zaragoza del 2008. Els mítics 25 diputats de Carme Chacón. Que Catalunya és una altra? Pot ser. Però si l’abstenció de l’independentisme es manté o creix, el PSC té camp per córrer. Salvador Illa ha sortit aparentment airós de les eleccions municipals malgrat no haver guanyat a Barcelona. “Aparentment” perquè en realitat els socialistes han perdut més de 55.529 vots a tot Catalunya, malgrat guanyar a Girona, Lleida i Tarragona. S’han mantingut a l’àrea metropolitana i a la segona corona i han crescut en ciutats com Sabadell, però han perdut suport en feus tan importants com l’Hospitalet de Llobregat (11.952 vots menys i 1 regidor), Santa Coloma de Gramenet (2.663 i els mateixos regidors) o Cornellà de Llobregat (4.113 i un regidor).
Junqueras vol dir que la millor manera de frenar la dreta és ERC, amb el recent historial de pactes amb el PSOE ben recent. I Carles Puigdemont s’ha afanyat a dir, sense dir-ho: “Que ve la dreta? I què?” Ho ha fet assenyalant, amb una piulada, Míriam Nogueras com la seva candidata predilecta per a les eleccions, l’antítesi del vell pactisme convergent. El “no” al PSOE. Puigdemont ja sabia que Nogueras i l’ex-conseller Jaume Giró es presentarien a les primàries per a ser el cap de cartell a les espanyoles, i indirectament prenia posicions en contra dels moderats de Junts que hagin interpretat la victòria de Xavier Trias com un reforçament intern a les seves tesis i com un model a seguir al congrés espanyol. Es poden guanyar unes primàries a Junts amb Puigdemont en contra? Giró ho vol provar. Alhora, Junts explorarà les possibilitats de formar una candidatura única dels partits independentistes.
Dos dies abans de començar la campanya electoral que s’acosta, el Tribunal General de la Unió Europea farà pública la sentència sobre la immunitat de Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. És evident que el president a l’exili, que espera una sentència favorable, vol marcar la política a Madrid. Però la seva proposta només guanyaria credibilitat si Junts arribés a ser decisiva de debò. És a dir, que decidís de no facilitar la investidura a Sánchez en cas de ser realment imprescindible el seu suport o abstenció. Perquè Junts tampoc no ha sortit indemne d’aquestes municipals.
La victòria de Trias a Barcelona renta la cara als resultats electorals globals de Junts. Però s’han de tenir en compte uns quants aspectes. El primer és que els vots de Trias no són estrictament del seu electorat. Trias ha guanyat perquè ha sabut capitalitzar una part de vot útil contra Ada Colau, potser fins i tot provinent de la dreta que se n’havia anat amb Ciutadans i Manuel Valls, i ho ha fet deixant de banda el discurs independentista i prioritzant el programa sobre Barcelona. La segona cosa a tenir en compte és que Junts ha perdut 5.214 vots i 115 regidors a tot Catalunya, s’ha quedat sense la batllia de Girona i ha baixat a Vic, dues de les més emblemàtiques i independentistes, per no parlar de Ripoll, Reus o Manresa. També hi ha un avís de l’electorat, aquí. I això que sembla evident que la sortida del govern de la Generalitat els ha permès d’aguantar més que no es podia esperar. La tercera cosa és que Junts ha de resoldre encara la situació de Laura Borràs: la seva substitució al parlament, quan la JEC li acabi de prendre l’escó, i la imminència de les espanyoles complica que els més crítics puguin fer-la caure de la presidència en aquests moments, quan l’ortodòxia diu que tocaria entomar plegats les eleccions del 23 de juliol per no sortir-ne malparats. La quarta cosa és que Barcelona és un regal enverinat per a Junts.
Enverinat perquè els resultats deixen poc marge a Trias per a governar. Haurà de pactar amb el PSC o amb ERC, però en realitat només obté majoria absoluta amb els socialistes, i és evident que hi haurà pressions internes dels moderats de Junts en pro d’un pacte amb el PSC. Seria l’opció que aniria més bé a ERC: amb vista al 23 de juliol, Junts sortiria molt desgastat d’un acord amb Collboni. Però a mitjà termini tampoc no sortiria indemne d’un pacte amb ERC que no impliqués que aquest partit entrés al govern i compartissin el desgast d’una complicada política de pactes per a governar amb un tercer actor, que forçosament hauria de ser el PSC, el PP, els comuns sense Colau o la geometria variable amb tots plegats.
Sembla evident que, si ERC no corregeix el rumb estratègic de fons, intentarà marcar perfil independentista en els acords postmunicipals. Per això no es pot permetre un acord amb Collboni i Colau que desbanqui Trias abans de les espanyoles. Per això mateix també el sector afí a Borràs promou la recollida d’adhesions a un manifest on reclamen que les llistes compartides amb uns altres partits (com Barcelona, on Trias ha assegurat tenir tot el marge de decisió per a pactar) “es neguin a signar acords de govern amb el 155, llevat que el contingut del pacte inclogui explícitament el reconeixement del dret a l’autodeterminació i la defensa del català”.
Barcelona és tan sols és el principi. Però que ningú no s’equivoqui: la història recent d’ERC i Junts diu que són socis que juguen a cremar-se, tot i que ara com ara ha estat una estratègia de suma zero per al conjunt de l’electorat independentista, com proven els resultats d’aquestes eleccions. Una altra lliçó: ERC, Junts i la CUP continuen necessitant-se a les institucions, com es demostra als ajuntaments, i reben el càstig de la falta de rumb compartit, d’una estratègia definida per a reprendre el procés i de l’esgotament dels lideratges. Sobre la CUP, una altra dada: han perdut 43.071 vots, i fins i tot baixen a Berga. Lluc Salellas a Girona n’és l’excepció.
Les espanyoles desvien el focus cap a la Moncloa, però aquestes municipals també amenacen la continuïtat d’Aragonès al capdavant de la Generalitat. ERC va aprovar el pressupost amb el PSC i els comuns i és evident que podria aguantar més temps al parlament. Ara, quant de temps, amb 33 diputats i prou? Quant de temps si Esquerra no és capaç de reeditar els resultats del 2019 a les espanyoles, després del fracàs de les municipals? Si Feijóo és president, a qui el pensa presentar, l’acord de la claredat, Aragonès? S’acaba un cicle. Però si no canvia res, tot fa pensar que els partits independentistes encara no han tocat fons.
