18.08.2017 - 05:38
|
Actualització: 18.08.2017 - 08:09
Ahir vam perdre una batalla. Sabíem des de feia molts anys que podia passar això que dissortadament ha acabat passant, però res no ens havia preparat per a l’impacte que ha causat l’atemptat a la Rambla de la nostra Barcelona: el dolor és massa difícil de descriure, massa pròxim, tan íntim i personal com pot ser. Les cares, les mirades de la gent palesen que ha estat un colp dels que fan realment molt de mal, dels que deixen la boca eixuta, dels que tallen l’ànima. Ni tan sols la decisiva actuació dels mossos a Cambrils, on han evitat un segon atemptat, no pot esvair aquesta sensació de tristor que ens corprèn hores després de l’atemptat, encara.
Hem perdut una batalla, però no n’hauríem de perdre una altra, segons com més important i tot. Aquest atemptat és el fruit de l’odi i el ressentiment i vol també crear odi i ressentiment. Tanmateix, evitar-ho és a les nostres mans. No podem tornar la vida a la gent que l’ha perduda. No podem recuperar el dia que ens han robat a tots. No podem oblidar –ni ho hem de fer– això que ha passat. Però tenim a l’abast no perdre la segona batalla, aquella en la qual Barcelona, qualsevol de les nostres ciutats, de fet, ara només és una peça més en l’escaquer mundial.
Londres, Berlín, Niça, Estocolm, París, Barcelona… Els atacs de grups gihadistes molt petits i impenetrables, amb cotxes disposats a matar, són avui una llosa terrible per a Europa. Han trobat una manera de dificultar molt la feina de prevenció, una feina en què les autoritats esmercen tants esforços; i malauradament no sembla que aquest mètode, tan artesanal com eficaç, puga ser aturat aviat ni controlat fàcilment.
De manera que ara ens haurem d’alçar sabent que demà, la setmana entrant o el mes vinent, qualsevol altra ciutat d’Europa viurà això que ahir vam viure els catalans. I que tots haurem de lluitar contra aquesta barbaritat, sumant el nostre esforç al de tots aquells qui en el món àrab i musulmà, en primera fila, treballen tant i en unes condicions tan difícils en pro d’aquesta mateixa raó humana que nosaltres volem que impere, la que ens fa ser com som.
Per aconseguir-ho hem de veure clar que la segona batalla, i decisiva, la batalla per la tolerància, el respecte a la diferència i l’exercici dels drets humans, no es lliura entre grups religiosos, ni la lliuren països o exèrcits. Aquesta batalla la lliurem, braç a braç, tots els qui creiem que els avantpassats no poden ser l’única referència vàlida per a ordenar el nostre futur. I la lliurem contra els qui creuen que cal fossilitzar el món, els dels uns o els dels altres, precisament per impedir l’existència d’una societat tolerant, que sap que la diversitat és una riquesa i no pas una amenaça i que el gaudi dels drets humans és un dret inalienable. Un dret inalienable que hem de tenir i que hem de reclamar per als ciutadans de Barcelona i també per als de Damasc, per als ciutadans de Berlín i també per als d’Alger, per als ciutadans de Londres i també per als de Jerusalem.
Alcem-nos doncs, avui des de Barcelona, sense por, serens, solidaris i lliures. Alcem-nos per nosaltres i la nostra gent, però també per tots aquells nostres germans que en qualsevol part del món no estan disposats a enterrar les seues vides en l’odi. Per aquells que, com diu Kamel Daoud, el valent editorialista de Le Quotidien d’Oran, no acceptaran mai el retorn ‘a aquesta violència d’una increïble ancianitat’, que és l’única proposta dels missatgers de la mort.