27.08.2024 - 21:40
|
Actualització: 28.08.2024 - 07:32
Cada dia que passa és més evident que els fets del 8 d’agost han trencat de manera estrepitosa els plans de pacificació de les quatre províncies. Amb el president Puigdemont tancat a la garjola –com ells esperaven que passés i es delien perquè passés–, avui no semblaria que res ni ningú es pogués oposar als plans de domesticació de la colònia. Les schutztruppe de la monarquia ja s’encarregarien d’anar consolidant el terreny en el dia a dia amb el treball d’àscaris entusiastes, com aquests que va reclutant el president Illa, el darrer dels quals es permet fins i tot de fer broma sobre tancar-nos en un bantustan, ni que siga en un de tan agraït com seria Cadaqués. Pur enyor de la baasskap, “la supremacia de l’amo” dels bòers sud-africans.
Que el president Puigdemont parlés al centre de Barcelona i després se n’anés tranquil·lament, tal com havia vingut, davant els morros dels Mossos d’Esquadra, el CNI, el CNP, la Guàrdia Civil, la Guàrdia Urbana, els senyors de Pegasus i vés a saber quants més els ha desconcertat i els ha humiliat. Però, sobretot, els ha trencat els plans de la maniobra, que consistien a vendre urbi et orbi la fi del procés d’independència, una fi que ja no es podia creure cap interlocutor seriós i que ara ja no es pot creure, vistes les imatges que van fer la volta a totes les televisions, cap espectador mitjanament informat d’Europa.
No és menor, per a explicar la irritació, el fet que s’han quedat sense un ostatge, un ostatge que necessiten més que mai, atesa la tardor tan difícil que espera a l’executiu espanyol –ja en parlarem un dia d’aquests, dels detalls. Ara no el tenen i, per tant, no saben si Junts els salvarà el cul a Madrid –literalment: de posar-lo en la banqueta d’algun jutjat.
Els nervis per tot plegat expliquen per si sols les reaccions tan estrambòtiques d’aquests dies. Anem veient tots els enemics de Convergència i Unió demanant que torne Convergència i Unió, en un fenomen digne d’algun estudi psiquiàtric, sens dubte. Anem veient gent que conspirava contra Puigdemont reclamant moderació i seny que ara demana que siga Puigdemont mateix qui reconduïsca Junts cap a la moderació i el seny –i vés a saber quin interès tindria de fer-los cas. I ja hi ha qui ha arribat a insinuar que Puigdemont no és Puigdemont, sinó que està posseït per una mena de poltergeist malèfic.
En aquest sentit, m’ha cridat l’atenció, i m’ha sorprès molt, un article signat per la consellera Montserrat Tura al diari Ara que apunta de manera gens dissimulada cap a Gonzalo Boye.
Tura hi diu: “La meva opinió és que la seva [de Puigdemont] dependència jurídica i psicològica de l’advocat, assessor i estrateg Gonzalo Boye fa que sovint oblidi el respecte que partidaris i no partidaris de la seva persona tenim a la institució de la presidència de la Generalitat.” I afirma que, a l’Arc de Triomf, el 130è president no era tal sinó que “era, una vegada més, el client d’un advocat que ha intentat que la llei d’amnistia li condonés el seu expedient d’emblanquiment de diners de narcotraficants i que és, per damunt de tot, un antisistema, també de les institucions catalanes”.
Ara fa molts anys que no en sé res, d’ella, però sempre vaig tenir un gran respecte per la consellera Tura. Més enllà de les diferències polítiques lògiques, precisament, perquè sempre vaig apreciar la seua honradesa, el seu respecte als altres i la seua elegància política i en les relacions amb la gent. Supose que la humiliació patida pel seu estimat cos de Mossos d’Esquadra l’ha sobrepassada i l’ha aclaparada fins al punt d’escriure aquestes barbaritats, però em sembla que també diu allò que sent dir no tan sols a socialistes o republicans, sinó també a alguns cappares de Junts. I per això l’apreciació que fa crec que mereix un parell de consideracions, o tres.
En primer lloc, és molt lleig, a hores d’ara, intentar de presentar el president Puigdemont com un home sense pensament propi, sense idees, sense projecte, sense voluntat i depenent psicològicament d’algú. Crec que se m’entén i no cal que diga res més.
En segon lloc, em resulta molt curiós que la senyora Tura acuse d’antisistema un advocat. Una definició extremadament bàsica de la feina d’advocat consisteix a dir que és un professional que opera dins el marc del sistema judicial i legal d’un país. Els advocats no tan sols són part del sistema legal, sinó que són fonamentals per al seu funcionament adequat. Antisistema, doncs, sembla una expressió poc afortunada si ve d’algú que creu en el sistema.
I quant a l’acusació de barrejar-se amb criminals, i amb independència que la senyora Tura vulga creure’s el lamentable muntatge organitzat contra ell, o no, torne a la definició més bàsica de l’ofici: un advocat defensa gent que té problemes amb la justícia. De fet, aquest és, exactament, el seu paper dins el sistema. I el sistema no funcionaria si no el fes. No crec pas que siga tan difícil d’entendre-ho.
Dit això, és sabut que Gonzalo Boye, precisament, es va negar en rodó que el seu cas fos inclòs en la llei d’amnistia i que és ben difícil argumentar que no respecta les institucions catalanes, perquè ell, precisament, ha estat un instrument essencial per a preservar-les i per a preservar la seua llibertat davant l’atac instrumentalitzat pel PP i el PSOE amb l’excusa de l’article 155.
Com passat amb tothom, cadascú pot pensar el que vulga de Gonzalo Boye. Se’n pot tenir l’opinió que es vulga, només faltaria. Però la línia que separa els fets de l’opinió, és perillós de traspassar-la, especialment quan es tenen responsabilitats polítiques que cal honorar, o se n’han tingut. Perquè, com va etzibar el reverenciat senador americà Daniel Patrick Moynihan a Donald Trump, “vostè té dret de tenir les seues pròpies opinions, però no de tenir els seus propis fets”.
PS1. Aquestes darreres setmanes, hi ha hagut un seguit de fets que han posat sobre la taula l’augment de l’ús d’armes blanques en baralles i atacs a tot arreu d’Europa i també ací, al nostre país. Per què passa això i fins a quin punt passa, en realitat? Són preguntes a les quals responen diversos experts en aquest reportatge de Clara Ardèvol.
PS2. Diumenge passat, l’intercanvi d’atacs entre l’Hesbol·là i Israel va portar el Llevant a un pas de la temuda guerra total. Quatre dies després, la realitat se’ns apareix ben diferent. Més aviat sembla que, paradoxalment, van servir per a evitar-la. Un equip de periodistes del Washington Post encapçalat per Steve Hendrix, amb John Hudson a Jerusalem i Susannah George, Suzan Haidamous i Mohamad El Chamaa a Beirut, ens ho explica fil per randa en aquest article: “Com han aconseguit d’evitar, Israel i l’Hesbol·là, la temuda guerra total”
