I així és com el sud proclama (i fa) l’Any Estellés

En algun racó d’alguna banda, a la xarxa immensa o en un arxiu, mig perdut al disc dur de qui sap on, hi deu ser. Vull dir que existeix, que jo l’he vist, el vídeo, que el tinc gravat a la memòria que em mig sustenta i que aprofito l’espai i l’avinentesa per demanar si és que algú em pogués dir on para, que m’he esgratinyat l’ordinador per si de cas i he fet cerques amb tantes combinacions com se m’han acudit però no hi ha hagut manera.

A hores d’ara fins i tot podria pensar que m’ho he inventat.

Però no.

Si tanco els ulls hi veig perfectament Dolors Pérez, que aleshores era diputada d’EUPV a les Corts, tota digna i recta en respondre al personatge del PP i deixant-li anar d’entrada, com qui s’arromanga abans de la plantofada: “A mi no se m’arronsa el melic per dir…” I veig també, abans que la Dolors s’alcés a cantar-li tan clarament les quaranta, com aquell individu gairebé bullia dins del foc cada vegada més encès de la pròpia indignació mentre precàriament provava de llegir els versos de la “Cançó del cansat”, de l’Ovidi Montllor. Aquells versos que semblava que tingués encastats a la gargamella: “I torne a repetir: sóc alcoià,/ tinc senyera on blau no hi ha,/ dic ben alt que parle català/ i ho faig a la manera de València.” Aquells versos que li cremaven entre les dents. Aquells versos que li sacsejaven el cos en convulsió. Aquells versos que, per a acabar de reblar el clau, i aquí la veu se li escanyava, anaven dedicats a Joan Fuster. Una brevíssima pausa dramàtica i l’exclamació definitiva: “…Otro que tal!”

De vegades semblen una caricatura, però no ho són.

L’histriònic espectacle d’aquell personatge va ser la resposta a una proposició que els diputats Dolors Pérez i Joan Ribó havien presentat a les Corts en nom d’Esquerra Unida per tal que la Conselleria de Cultura col·laborés en la difusió de l’obra d’Ovidi Montllor. Era l’any 2000. A Alcoi s’acabava d’editar una capseta meravellosa amb la reproducció en CD dels seus discs i un llibret amb totes les lletres i dos textos breus de Francesc Bodí i Isabel-Clara Simó. Ja feia cinc anys que havíem de viure sense l’Ovidi i aquella joia ens en tornava la veu ordenada i amanerosa. La proposta només reclamava que cada institut en rebés un exemplar. Que la institució pública trobés la manera de difondre i estendre l’obra d’Ovidi Montllor. I la resposta del PP va ser la de sempre, amb la ràbia de sempre contra tot el que sigui cultura del país: que no i que no i que no i que otro que tal.

Però resulta que, arran d’això, precisament, arran d’aquesta barroera i sectària negació, es va posar en marxa l’efecte si no vols sopa, tres plats. Que l’impuls i la necessitat ja venien d’abans, i que de fet ja n’havien començat les conseqüències, però que la negativa virulenta va activar, i de quina manera, les ganes d’Ovidi a tot arreu. El pintor Antoni Miró es va acabar d’enfadar i va posar el seu arxiu (que ara ja és ordenat i a l’abast de tothom qui el vulgui consultar, però que en aquell temps guardava de la pols i la intempèrie a casa, al llegendari mas Sopalmo) a disposició de la idea de fer un llibre sobre l’Ovidi, i la vida, i l’obra, i tants amics. I el vàrem fer. I els actes ovidians es van estendre pertot arreu. Actes de tota mena. Cadascú i a cada lloc a la seva manera. Versions noves de les seves cançons. Veus diferents per a retornar-los el tremp. El col·lectiu de músics que es forma i que es presenta i que es diu precisament així, Col·lectiu Ovidi Montllor de música en valencià (COM). Documentaris. Curts. Concerts. Espectacles de teatre i música i poesia i tot. Nens que neixen i que es diuen Ovidi.

Nens que neixen i que es diuen Ovidi.

Tantes vegades com se li ha reclamat que els diners públics que gestiona siguin també per a mantenir i difondre la figura d’aquest artista total, quan la dreta espanyolista ha ocupat les institucions ha respost que no. De mala manera o amb excuses de mal pagador, que no (la pitjor excusa de totes i retrat de l’estofa que són: quan van dir que encara feia poc que era mort). Com si així poguessin esborrar la memòria, la necessitat, la vigència d’Ovidi Montllor i del que Ovidi Montllor significa.

Però és que no poden.

No poden.

I neixen nens i es diuen Ovidi. Aquest símbol poderós. Aquesta realitat invicta.

Ara he escrit “invicta” i he pensat Estellés. Per l’adjectiu que el poeta va emprar tan a consciència (potser, precisament, per fer-nos-en estendre la consciència): invicte – a, ‘mai vençut’. I perquè aquest article, ho diu el títol, en realitat parla d’ell.

El 4 de setembre de 2024 farà cent anys que “el fill del forner, que feia versos”, aquest altíssim poeta del poble, va néixer a Burjassot. L’altre dia, el personatge inefable que l’inefable Mazón ens ha col·locat a ocupar la Conselleria de Cultura es vantava d’haver retirat la subvenció a la Càtedra Vicent Andrés Estellés de la Universitat de València. Perquè estudia Vicent Andrés Estellés. Perquè es diu Vicent Andrés Estellés. “Cap euro”, deia aquell individu, escopint al micròfon i exhibint el seu odi cerval contra el poeta, contra el sol nom del poeta.

Però és allò de la sopa i els plats: que l’Any Estellés ja s’havia començat a gestar, i que ara, ves per on, resulta que fins i tot serà més gran.