I a mi què, el bisbe

És la primera idea que em va passar pel cap quan vaig llegir la notícia: i a mi què, si hi posen aquest bisbe o aquell altre, amb capa o sense capa. Ja s’ho faran. Però la primera idea no sempre és la bona.

Perquè independentment de què opini cadascú sobre l’església catòlica, sobre la jerarquia i la doctrina, independentment de la creença o de la no creença en un déu o en molts o en les ànimes que canvien de pijama, la qüestió innegable és que continua essent una estructura amb una enorme ascendència social i cultural. I que les coses que hi passen, i en el sentit que hi passen, tenen translació i influència més enllà de les parets que tanquen o que obren despatxos i catedrals.

Per això sí que m’importa, sí que ens importa, als ateus, als creients, als qui sap, als no m’hi aclariré mai, el canvi que hi ha hagut a l’arquebisbat de València.

Ha plegat Antonio Cañizares, aquell homenet de la capa i de la caspa, el que deia (en castellà, sempre en castellà) que “el dimoni existeix en plena pandèmia, intentant dur a terme investigacions per als vaccins” (de veritat que, per molt que ho intento, encara no he aconseguit d’entendre el fons ni la superfície del suposat avís), el personatge que, per la via de l’homilia, bramava contra “l’imperi gai” i les “ideologies feministes” i “la ideologia més insidiosa i destructora de tota la història”, que no és res que tingui a veure amb el nazisme ni amb res que hagi provocat milions de morts només al segle XX, sinó, segons l’interfecte, amb una cosa que ell anomenava i anomena “ideologia de gènere” i que fa tota la pinta de ser tan terrible i tan subterrània i tan fumanxúnica com la famosa conjura-judeo-masònica-comunista-internacional.

En realitat, el tal Cañizares (és que cada vegada que se n’esmenta el nom el torno a veure fet un paó vestit de vermell cridaner dins de l’anomenada “capa magna” de més de cinc metres de llargària aguantada per un ajudant, la pomposa capa-queen que el mateix papa Pau VI ja fa més de cinquanta anys que va desaconsellar de continuar fent servir i que automàticament situa l’exhibidor a quilòmetres de distància de la humilitat i de l’empatia amb els pobres i dels etcèteres que de vegades es prediquen), el tal Cañizares, deia, en realitat va plegar l’any 2020, quan en va complir setanta-cinc, però com que les coses eclesiàstiques tenen el seu ritme, no ha estat fins ara que Roma n’ha acceptat la jubilació. I que n’ha cobert la vacant.

Al·leluia.

La substitució efectiva trigarà encara una mica, setmanes, mesos (els ritmes que dèiem), però el fet és que aquest carpetovetònic d’expressió sempre castellana passarà a la reserva, i que el càrrec d’arquebisbe de València serà per a Enric Benavent, fins ara bisbe de Tortosa i un home que ja ha mostrat que té tot un altre tarannà. També pel que fa a la cultura i a la llengua del país. El sol fet d’haver escrit en català la carta adreçada a la nova diòcesi que ara ocuparà ja ha marcat la diferència. I la sorpresa (i l’alegria) per una acció que hauria de ser d’allò més normal, fins i tot banal, assenyala, alhora, el grau de degradació al qual ha arribat, després d’anys i panys de premeditada acció en aquest sentit, la jerarquia catòlica a València.

I que ja veurem què passarà, és clar. Si hi haurà un canvi real. Al ritme que sigui, però real. Si aquest nomenament és expressió d’un cert moviment, si reflecteix el moviment que d’uns anys ençà es pot detectar al conjunt de la societat valenciana. Si, concretament, posem per cas, s’acceptarà el missal en català que ja fa no sé quants anys que els han preparat en variant valenciana i que no els ha donat la gana de permetre que es faci servir.

Aquests dies, arran de les notícies diverses sobre la substitució a l’arquebisbat, m’ha tornat a la memòria una frase que va ser consigna i pintada a les parets a mitjan anys seixanta del segle XX (en plena dictadura espanyola, per tant, en l’època que es veu que s’aperturava però que continuava essent dictadura i exercint sinistrament com a tal): “Volem bisbes catalans.” I he telefonat a casa. Als pares. I m’han confirmat que ells també van sortir a pintar. Poc després se’n van anar del Front, amigablement, per l’esquerra, i va néixer el PSAN. I han rigut i han puntualitzat que “nosaltres no volíem bisbes, ni castellans ni catalans”. Però que van sortir a pintar. “Perquè s’havia de fer.”

Tal com descrivia el monjo Josep Miquel Bausset ara fa uns anys, quan en feia justament cinquanta d’aquella campanya, el famós “volem bisbes catalans” no feia pas referència al lloc de naixement sinó a la reclamació de bisbes “incardinats a la terra que els acollia”. És a dir, i concretament: “No estranys a la cultura del poble que havien de servir, sinó bisbes que feren seua la llengua del poble.”

Suposo que aquesta és la clau. Entendre la importància social i cultural d’una institució com aquesta, la seva capacitat d’irradiació i d’influència, igual com l’entenen (i de quina manera) els altres, els que s’han dedicat, metòdicament, sistemàticament, a maldar per convertir-la en element actiu i actuant en la despersonalització del país.