27.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 28.03.2018 - 10:29
Va ser un moment més que significatiu de la conferència de premsa d’ahir del govern espanyol. De sobte, Iñigo Méndez de Vigo, el portaveu aristòcrata emparentat amb els Montojo, Del Arco, Icaza, Urquijo, Álvarez de Eulate, i Borbó, es va posar seriós i va demanar ajuda ‒sí, ajuda‒ a la Unió Europea. Méndez de Vigo va dir primer que no es tractava d’una qüestió espanyola, que saltar-se la llei era atemptar sobre la UE. A causa de l’estupefacció generalitzada, es va atrevir a anar més enllà i va dir que no s’investiga els membres del govern català per les seues idees, sinó per les seues actuacions greus contra l’estat de dret. I ho va reblar amb una opinió apoteòsica sobre les euroordres, en què afirmava que es fonamenten en la confiança entre estats i que no havien de tenir control polític.
Si això fos allò que de xiquets dèiem ‘un comentari de text’, ara podria aprofitar de valent tanta incongruència. Que el govern espanyol no s’ha passat la vida dient que el cas català és un ‘afer intern’? Nosaltres, això, ho hem negat sempre; però ells? En què quedem? I això per no parlar del despropòsit més monumental: dir que les euroordres no han de tenir control polític i parlar-ne assegut a la trona del consell de ministres! Si la política no s’hi ha de barrejar, no la hi barrege vostè en primer lloc, bon home, que això és molt i molt elemental.
El gest de Méndez de Vigo és un símptoma més, molt visible, però, dels nervis que hi ha a Madrid arran del sobtat canvi d’escenari de divendres. Després de l’empresonament de cinc dirigents polítics catalans, l’exili de Marta Rovira, la reposició de l’euroordre i la detenció de Puigdemont, l’atmosfera ha canviat de forma radical al nostre país i a Europa. La sessió del parlament de dissabte, la manifestació de diumenge o les reaccions tan dures contra el govern espanyol que han cristal·litzat en diversos països europeus han alterat per complet el debat i fan que la La Moncloa temi esdeveniments que la podrien posar contra les cordes encara més. Només el fet, gens important i rutinari, que la jutgessa alemanya haja dit que s’ha de ponderar la demanda d’extradició, com sempre es fa, ha desfermat uns nervis enormes a Madrid. Sorprenents. I insistisc que les declaracions de la magistrada no volen dir res ni anticipen res, cosa que fa més sorprenent encara la desproporció de la reacció. Sembla que a Madrid comencen a adonar-se d’on s’han posat ells solets.
PS: Fa temps que ho volia explicar, això. No perdeu de vista el detall que Méndez de Vigo va nàixer en una Espanya que ja no existeix. Ell és del 1956, de Tetuan. Una ciutat que en aquell moment era tan espanyola com Sevilla, però que avui és tan marroquina com Casablanca. Sap bé que les fronteres es mouen. De primera mà…