Humor del sentit

A Jordi Galves el Citat, perquè no li escapcin la ploma

Podria ser que la sobredosi d’heteropatriarcalisme filològic que ens espera a partir del 21 de febrer, arrencada de l’Any Fabra, tingui a veure amb un dels fenòmens més sobresortints de l’any en matèria de divulgació lingüística. Ni que sigui per contrast. Em refereixo a l’esclat de les Barbaríssimes, un compte que té la virtut (rara) de conjugar rigor amb bon humor. Només cal veure el nom, una genialitat autoparòdica. Parteixen del mateix precepte que aquestes antecessores (‘El que ens fa vibrar és caçar disbarats, barrabassades, bajanades i altres barbaritats i bertranades’), però van més enllà de la mera correcció simpàtica, per endinsar-se en el territori de la col·loquialitat i el joc de paraules. El joc i el foc, que diria Carles-Màrius Riba de Serra. Si la bíblia del segle XXI prescriu que ‘pels seus followers els coneixereu’, el llistat de seguidors de les Barbaríssimes és tota una garantia: la flor i nata de la lingüística recreativa del país. Dignes continuadores de la revolució dels somriures filològica.

D’assessories lingüístiques en xarxa (ara em limitaré a Twitter), n’hi ha a cabassos. Són majoria les que divulguen la norma, amb noms més o menys ocurrents com ara L’apunt lingüístic, Materiadellengua o Sensfalta. Incloent-hi la sectorial valenciana: Valencià, Valenciàdesoca o, tal com sona, Pruebasdevalenciano. Pocs atenyen, això sí, els vuit mil seguidors d’Elcatalàcomcal o els setze mil del supervendes Aixocomesdiu.

Ja no són tants els que es dediquen als àmbits d’especialitat. Per exemple, el de la llengua col·loquial, un camp de mines on s’enfonya valerosament Comhodiria. Als antípodes de l’oralitat d’avui hi trobem els del català-que-ja-no-es-parla, de vegades tan ambiciosos que poder aclapararien fins el mateix Espriu: ‘El nostre objectiu és recuperar totes aquelles paraules que es deien en el passat i han caigut en desús.’ Totes?

Desbordant la normativa per la dreta, hi ha els esbroncaires, també anomenats mesfabristesquefabra. Per sort, atès el to que gasten, menys nombrosos. Encara que no sempre és fàcil de discernir (l’anonimat, que és norma en el sector, hi ajuda) si es tracta d’un compte creat a tal fi o és una croada personal. Jo em deleixo per Madaix, veritable martell d’heretges, un home (un ocell?; un avió?, un robot?) capaç de detectar castellanismes fins en el silenci i conspiracions anticatalanes àdhuc en l’Any Fabra. Exactament al contrari del que fa en Quixot, de l’escola Bilbeny, molt recomanable perquè desllasta consciències: de quantes presumptes castellanades no n’ha desemmascarat l’origen català! Això, què voleu que us digui, descongestiona molt.

Els que també ajuden a desdramatitzar la cosa són els gamberros (o brètols, segons l’Optimot, veu de l’autoritat i un dels grans creadors d’opinió en la matèria. Per cert, un joc molt refinat, només apte per a ments malaltes de debò (però vaja, si esteu llegint això és probable que ho sigueu una mica), consisteix a cercar als TL personals dels treballadors i dores d’aquest servei mots i expressions que només poden fer servir fora d’horaris de feina. Jo en un hi acabo de llegir ‘fricada’, per exemple. Una vàlvula d’escapament?). Burxetes, deia, com el Putucorrector o, més mordaç, l’Esdesir (assot de l’altra autoritat, la dels mitjans orals), la característica comuna dels quals és la mala llet, en el més noble sentit del sintagma.

Completa el panorama l’assessor més cibernètic de tots, un autòmat capaç de fingir ànima humana o viceversa: humà a l’hora de batejar-se, robòtic quan activa l’aplicació automàtica de detectar faltes (que és la que em va tocar a mi).

Com que el clatellot me’l vaig endur per seguir el joc a les Barbaristes, els ho pago amb la cirereta final. Valentes, tan aviat retreuen una preposició a la Plataforma per la Llengua com un neologisme absurd a un diari digital (“forces i cosses de seguretat de l’Estat”. Preciós). Però sempre fugint del mestretitisme, sempre picant l’ullet al lector, que segurament és la millor manera d’ensenyar llengua. Correctives i creatives. Ara l’última dèria que els ha agafat són els contrapets, un joc de gran tradició a França: Une femme folle à la messe c’est pas une femme molle à la fesse): ‘Al final ahir no vam sucar tomàquets de comprar’ o ‘Avui toca llençar els rentols’. Un divertiment per a paladars refinats. I una visió de la llengua amb humor del sentit.