L’humil propòsit de no canviar de llengua

Un dia vaig decidir canviar de lloc el cubell d’escombraries de la cuina. El tenia a sota la pica, i el vaig treure d’allà per col·locar-lo en un altre racó. Durant uns dies, quan havia de llençar-hi alguna cosa, el cos automàticament se n’anava directe cap a sota la pica perquè recordava el trajecte que havia fet tantes vegades. Malgrat que era jo qui havia decidit executar el canvi, hi va haver un temps que l’instint es va mostrar disconforme amb la meva decisió, i va ser ben bé com si el meu cap i el meu cos s’haguessin dissociat. Per uns instants, m’oblidava del canvi, i tornava a fer el recorregut domèstic de sempre. Quan m’adonava de l’equívoc, reconduïa el cos i el feia anar fins al nou lloc on era el cubell, i em sembla que una veu interior em deia: dóna’m temps, estimada, som éssers de costums. Us explico aquesta anècdota quotidiana perquè tinc la sensació que als militants de la llengua catalana ens passa alguna cosa similar. Fa un temps, vaig prometre’m que no canviaria de llengua quan m’adrecés a la gent, ni de manera oral, ni de manera escrita. La decisió era clara: jo mantinc la llengua. Tant és si he de respondre o si sóc jo qui pregunto, tant és si parlo amb una persona oriental, caucàsica o africana, d’entrada, parlaré català, perquè és la meva llengua, perquè per més estrany que ens sembli pot ser que aquella persona també el parli o l’entengui, i perquè no vull negar a ningú l’oportunitat d’aprendre una llengua. M’havia anat adonant que el català era en hores baixes, i tenia la ferma sensació que queia en desús. Ho veia en els meus fills, en la canalla, però també en els adults. El que més em sobtava i m’entristia era comprovar que persones habitualment catalanoparlants havien cedit absolutament l’ús de la llengua catalana, i a la mínima contestaven en castellà a tal xat, o bé entraven en una botiga i, per defecte, es dirigien al botiguer en castellà. Jo també m’hi havia acabat acostumant. Així que, per aportar el meu granet de sorra, per convicció, em vaig prometre que posaria en pràctica l’exercici humil i curiós de parlar tothora en català, tant com fos possible. Dic humil, tot i que a molts els sembli un gest arrogant, perquè l’únic que faig és recordar-me que mereixo parlar en la meva llengua. I dic curiós, per no dir penós, perquè sí, perquè és lamentable que tal cosa hagi de ser un bon propòsit, i no un hàbit.

I vaig començar a posar-ho en pràctica, i no va trigar a succeir-me el mateix que m’havia passat amb el cubell d’escombraries de la cuina. A la mínima, el meu cos em traïa, abandonava el meu-nostre íntim propòsit, i tornava al castellà. Aquest fet em va fer adonar de dues coses. Per una banda, em va semblar que haver de fixar-me tal objectiu lingüístic era un símptoma clar del mal que hem fet políticament i socialment a la nostra llengua. La situació em va fer venir tantes ganes de riure com de plorar: parlants havent-se de motivar per recordar-se que tenen dret de parlar el català, com qui s’encoratja a si mateix per vèncer la mandra de sortir a córrer, o com qui es recorda que és prou fort mentalment per a deixar de fumar. És delirant el punt on hem arribat, o no? I per altra banda, i tornant al cubell d’escombraries, vaig constatar que els humans som éssers de costums, i que canviar ens costa, però en el costum, també cal detectar-hi el possible perill: com més t’acostumes a cedir, més cediràs. Ah, heus aquí el gran tema! De mica en mica, durant una dècada o dues, i mentre ens repetien allò de “ja no cal normalització lingüística”, “la immersió va ser una metodologia útil, però ja vam fer la feina que calia, ara ens podem relaxar”, “el català conviu perfectament amb el castellà”, vam acostumar-nos a cedir, vam educar algunes generacions d’infants que vam créixer creient que la bona educació volia dir contestar en castellà a qui ens parlava en castellà, i que parlar el català a qui crèiem que no el parlava era voler-lo imposar. Hem caigut en moltes trampes! I així, els uns i els altres, més enllà dels descuits polítics, hem anat col·laborant a soterrar els nostres drets, i sí, també els nostres deures. Podeu pensar que exagero, però les xifres són les que són, perquè la realitat és la que és. La setmana passada, Òmnium Cultural presentava la campanya “Treu la llengua (comparteix el català)” i el seu president, Xavier Antich, ens deia això: només un 36% de la ciutadania de Catalunya utilitza el català habitualment. Més de la meitat dels barcelonins no el parla mai, i a les escoles, a primària, gairebé un 30% tampoc no el sol parlar. La presència del català a l’audiovisual? Escassa, escassíssima: amb prou feines un 10%.

Digueu-me: no us heu emocionat quan, en algun moment de la vida, heu vist algú que, malgrat totes les dificultats, i gràcies a la seva fermesa i convicció, ha aconseguit fer-se respectar perquè s’ha respectat a ell mateix? Si la resposta és que sí, la pregunta següent és: i doncs, per què respectem tan poc la nostra llengua? Per què ens respectem tan poc a nosaltres mateixos? De respectar en sabem, i molt. Ho demostrem molt sovint, quan ens mostrem comprensius, respectuosos, amb la decisió d’aquells qui malgrat entendre el català, i fer anys que viuen aquí, no volen parlar-lo. Perfecte. Però, per què respectem la seva decisió lingüística cedint nosaltres, amagant la nostra llengua?

Els trols de Twitter dirien que m’ho invento, però res em fa venir més ganes de treure la meva llengua a passejar, i dur-la tot el dia a fora, que topar-me amb gent que m’agraeix que m’hi dirigeixi en català. La venedora d’empanades, que és nòrdica, i em va dir, compungida, que volia aprendre la nostra llengua però no en tenia gaires oportunitats perquè tothom li parlava castellà. La farmacèutica brasilera que fa uns dies em va dir que havia après català mirant TV3. El metge uruguaià que va aprendre català per amor, i per poder atendre millor els seus pacients. O el paquistanès del forn de Santa Coloma de Gramanet que em va entendre a la perfecció quan vaig demanar un cafè, i que va acabar xerrant català amb mi, mentre els ulls li brillaven, subtilment, carregat d’il·lusió de poder posar en pràctica l’idioma de la terra on ara viu. Tots ells tenen més clar que nosaltres que el català és una llengua que val la pena de ser apresa, perquè és una llengua de cohesió, perquè és, senzillament, una llengua, i tota llengua que es coneix i es fa servir és un tresor. Elles i ells respecten la nostra llengua, a vegades, molt més que no ho fem nosaltres.

No us excuseu; parleu català. Alliberem-nos del mal costum. Trenqueu l’hàbit de cedir, canvieu el ritual de submissió: que aquí ningú s’ha d’avergonyir de parlar català. Traiem la llengua i siguem exemple.