Humans no, gràcies (‘Humans need not apply’)

Fa uns mesos, en aquest mateix diari es va publicar una entrevista a Yuval Noah a propòsit del seu nou llibre Homo Deus. Hi parlava del programa d’anar més enllà de l’Homo Sapiens, millorar els éssers humans i convertir-los en déus. Elevar l’home a la seva màxima potència, podríem dir-ne. ‘Per aconseguir ser l’Homo Deus –deia–, necessitem una gran capacitat de càlcul, de dades, que es troba fora de la capacitat humana. Per això en un futur poc llunyà confiarem en algoritmes externs que facin aquesta feina.’

Una infosfera habitada per algoritmes externs, ‘que processen dades sobre nosaltres, que fan que ens entenguin millor que nosaltres mateixos’, capaços, al capdavall, de prendre les nostres decisions sense ‘tenir-nos’ en compte (pensem en els suggeriments que ens fa Amazon anticipant els nostres gustos –com a primer pas senzill però eloqüent–). Em va fer recordar el motiu de l’ànima externada. És un motiu clàssic dels contes, ben conegut pels folcloristes. Un recurs que pot fer servir un heroi quan emprèn la seva aventura. En una de les versions possibles, per exemple, per protegir-se de la mort, deixa l’ànima guardada en algun lloc segur, un cofre, una flor, a casa seva, al seu poble, lliure de perills. Sense dur l’ànima a sobre, l’heroi no pot morir.

Aquest recurs, externalitzar l’ànima, ja sabem que ha fet fortuna després en les religions (les ànimes es reencarnen, les ànimes reben premi –Cel– o càstig etern). Però també impregna, inconscientment (o qui sap si no hi ressona ‘ancestralment’), (en) algunes maneres de fer. Així, quan viatgem però no ho fem del tot, i anem mirant a terra i no parem de parlar de casa nostra. Viatjar sense l’ànima. Menys risc. Potser no vivim amb ànima el lloc estranger per por de morir-hi. I en resulta menys vida, però. Com a molt, turisme.

Però una cosa és deixar l’ànima voluntàriament en dipòsit dins d’un cofre, i una altra, la seva expropiació subtil però forçosa. Així, deia Yuval Noah: ‘Quan els algoritmes treballin millor que els humans, una part dels humans quedarà fora del mercat laboral. […] Aquesta nova revolució tecnològica convertirà una part dels humans en inútils. […] I serà el principi de la fi de l’humanisme.’ És a dir, la fi dels grans projectes de concòrdia universal, igual dignitat i drets humans –sense oblidar les nostres odes a la diversitat cultural i lingüística– que potser seran vistos, en aquest futur aparentment tan cert, com un gènere literari obsolet o, amb sort, com a poesia clàssica (el mateix efecte que ens pot fer llegir avui un tractat científic del segle XVII o fer anar un ordinador del 1989).

Els 15 minuts de Humans need not apply (que podríem traduir per ‘Absteniu-vos els humans’ –de presentar-vos a aquesta oferta de feina–), il·lustren amb efectisme les afirmacions de Noah.

Podríem dir ara allò que els robots no tenen emocions com nosaltres, i que per tant no podrem mai ser reproduïts del tot, però sempre hi haurà algú que ens recordi que això ja ho van arreglant també. Cal demanar-se des de quina llengua treballen els programadors d’emocions, però, com segurament s’ho demanaria l’autor del Positive Lexicography Project, dedicat a recollir mots ‘intraduïbles’ de les llengües del món que fan referència, en termes molt generals, al benestar dels humans. ‘Intraduïbles’, en diem abusivament, pel fet de capturar en un sol mot idees que no equivalen, en cap altra llengua, també a un mot únic. Hi trobem, per exemple, a l’apartat referent a la comunicació-interacció, paraules que destil·len ‘una veritat que tothom sap però de la qual ningú no parla’: mokita (de la llengua kivila, Papua Nova Guinea); o ‘acte espiritual d’escolta reflexiva, intensa i respectuosa’: dadirri (de la llengua australiana ngangiwumirr). Trobem un exemple del català i pertany també a aquest grup, on l’autor presenta al món el terme ‘enraonar’: ‘(Catalan, v.): to discuss in a civilised, reasoned manner.’

Si es tractava de provocar un efecte d’exotisme des de la mirada europea o anglo-americana, però, l’autor segurament hauria estat feliç de descobrir un fenomen que trobàvem fa uns anys els estudiants d’antropologia lingüística a la Universitat de Barcelona. Es tracta d’un patró lingüístic (incorporar noms a verbs) considerat únic dins de les llengües d’Europa. Els casos més habituals es troben en algunes llengües indoamericanes, siberianes i australianes. Per exemple, mohekɨ=mɨ-ɨ, (‘mirar la cara de…’) de la llengua amazònica yanomami. Traduït literalment per: ‘caramirar’. El català, aproximant-se a aquest patró, ens ofereix exemples com ara: ‘corcorcar-se’ (consumir-se de neguit, d’angúnia), ‘cornuar-se’ (nuar-se-li el cor a algú), ‘corruixar-se’ (enfellonir; enutjar fortament, excitar la ira), ‘cortrencar’ (causar un sentiment de dolor o de llàstima)… I com a candidats al Positive Lexicography Project: ‘corprendre’ (captivar el cor) i ‘corfondre’s’ (tenir la sensació que la pròpia personalitat es fon compenetrant-se amb allò que ens envolta. Vaig corfondre’m amb la seva veu). Els parlants que van facilitar aquests i altres termes afirmaven (a principi d’aquest segle), però, que alguns d’ells ja no s’usaven gaire.

La inèrcia d’aquests exemples em fa trobar a faltar una paraula amb el sentit de ‘deixar l’ànima en un lloc segur’ (allò de l’ànima externada). Com un hipotètic ‘corllevar(-se)’, o ‘corsalvaguardar’. Tenim, per contra, l’altre extrem: ‘corfondre’s’. Com passa sovint, això no vol dir que després el nostre instint no s’acosti més, o amb més freqüència, al primer que no pas al segon… L‘homo sapiens que inventa l‘homo deus d’ànima algorítmica ve contaminat de llengües amb les seves paraules. I al cap i a la fi d’aquestes paraules neix, i amb elles comunica, la seva imaginació teològica.

Contra l’escenari distòpic de l”Absteniu-vos els humans’ reaccionen els promotors dels  anomenats ‘llocs de treball altament humans’ que posen en joc les habilitats irreductiblement humanes. De fet perfila tota una economia que mira d’explotar les formes de la vitalitat, del sentir-se viu, no programables per la Intel·ligència Artificial. Però no sembla que es tingui gaire en compte, de moment, el que hi pot aportar la relació dels humans amb les seves llengües. El moment (diguem-ne preciós) del pas de la vida al llenguatge (segons Deleuze, el lloc on neixen les idees). Probablement perquè en el paradigma de la IA les llengües són vistes només com a sistemes que codifiquen informació, fàcils d’aprendre computacionalment per tant. Però ja sabem que aprendre una llengua aporta, en termes clàssics, allò d’una nova ànima atribuït a Carlemany. O, en temes contemporanis, una càrrega de realitat augmentada.

Aprendre una llengua, amb una mínima intenció d’impregnar-se’n, és entrar en un tipus únic de relació. Una llengua ens aporta un entrellat de coneixement i vivència (un ecosistema irrepetible), molt difícil d’obtenir d’altres llocs: com els conceptes, les imatges i la cultura comunicativa que transporta vénen del contacte amb alguna part del planeta (o amb el no-lloc de les diàspores), altres històries i altres llengües. La història dels seus parlants hi queda registrada. Així, podríem fer l’exercici de veure què aprendríem ara, en tots aquests sentits, si ens acostéssim al català per primera vegada.

Les llengües com a testimonis del pas de la vida al llenguatge. ‘Corfondre’s’. No sabem si serà programable en un futur pròxim. I un parent seu, que també pot ser un repte fabulós: expressar el lloc famós on coneixement i amor (l’eros clàssic, l’anhel humà de completar-se) es confonen. El savi, a diferència del mer coneixedor, coneix i sent allò que sap.

Aquest pas com el lloc on les idees es carreguen elèctricament. Una energia prou inimitable, humana obstinadament. Imitar les produccions humanes és factible, però no ho és tant imitar el motor poètic –el pas d’una vida al llenguatge– que les genera (pensem, si no, en l’efecte ‘poc elèctric’ que ens provoquen els imitadors dels autors que més respectem).

El món és una conversa, no l’objecte de la nostra conversa (Tim Ingold). Aventurem, per acabar en el mateix to distòpic (i amb alguna llicència teològica), que si deixem de pensar, tant des de les paraules que tenim com, no menys important, de les que trobem a faltar, la conversa/món, que és potser l’homo deus únic i veritable, serà cada cop més, en la mateixa mesura que els humans i altres avatars, una mínima expressió.

Alícia Fuentes-Calle (Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades)