Humans de laboratori

Dissabte hi va haver una manifestació a Barcelona contra els experiments amb cadells de gos que la UB ha encarregat a Vivotecnia: és la segona protesta en menys d’un any relacionada amb el famós laboratori dels horrors, actualment investigat per maltractament animal i amb antecedents considerats “atrocitats greus” per Cruelty Free International. Un cop fets servir, els cadells s’eutanasiaran, tot i que després del rebombori iniciat a les xarxes –beneïdes siguin, una i mil vegades– ara diuen que potser no, que bla, bla. En fi: una gota més que fa vessar un altre vas.

Com era previsible, la mani ha fet xerricar de valent les dents dels antianimalistes, furiosos perquè hom sortís al carrer per un grapat de gossets bufons i no pels milions de ratolins que deixen la pell als laboratoris diàriament; és aquella tesi que fa tanta mandra, parenta de la dels anticatalanistes amb la llengua escolar, segons la qual els cervells són com una mena de capsa que quan hi fiques una cosa, n’has de treure una altra: si et manifestes públicament per uns gossos, és que se te’n fumen els ratolins, ja no cal dir la raça humana, i els mosquits què, eh?, i els enciams? “Perquè els enciams també pateixen”, els agrada molt de dir, en un atac d’enginy que potser algú, algun dia, els va aplaudir.

Els antianimalistes escruten la coherència dels defensors dels animals amb un zel que, curiosament, a si mateixos no s’apliquen mai: els recriminen que no visquin en coves i que no es vesteixin amb fulles de cep; que estiguin vacunats i no agafin el tètanus; que tinguin quefers com persones normals i no estiguin acampats dia i nit davant de laboratoris i escorxadors i granges intensives i matamosques de neó; mentre que ells, els de “els humans primer”, els que van donant lliçons sobre què ens ha d’amoïnar i què no, no troben igual de necessari haver de demostrar amb fets la seua filantropia, per exemple deixant de vestir-se “made in Bangladesh”, o de comprar oli al Mercadona per sota preu, o de tenir mòbils i teles i ordinadors i tantes altres comoditats gràcies a l’explotació inhumana dels seus semblants.

En tot cas, el paternalisme vers els defensors dels drets dels animals té un problema, i és que té poc futur a davant. A l’animalisme li succeeix com a tots els -ismes que lluiten per guanyar drets: a cada generació que passa, costa més mantenir-ne l’escarni, perquè la tolerància cap a l’abús del feble va perdent popularitat. Com tots els -ismes, també, es tracta d’un moviment complex, amb corrents diversos, i avui compta amb defensors de tota mena i estatus, gent que ja no encaixa amb la caricatura tronada del hipi somiatruites i sentimental –ai, els sentiments: aquesta cosa que el mascle-mascle sempre ha bandejat per protegir-se de si mateix. Doncs bé: des d’aquells caricaturitzats i escarnits pioners, dels seus primers crits al desert fins a la informació que avui surt a la llum per totes les escletxes, la defensa dels animals ha esdevingut un fet generacional i els conscienciats avui arriben a totes les branques del coneixement, a les universitats i als laboratoris també.

En un documental sobre el tema titulat Test Subjects (‘Objectes d’experimentació’), dues de les protagonistes, l’una doctora en neurociència i l’altra en fisiologia i biofísica, exemplifiquen dos camins interessants: després de treballar experimentant amb animals, la primera, Emily Trunell, va decidir de deixar-ho per dedicar-se a (re)cercar-ne alternatives ètiques; la segona, Frances Cheng, amb el mateix pensament, va triar de continuar al laboratori per mirar de crear els canvi des de dins. Les dues opcions són complementàries i necessàries, totes dues creen precedents i esdevenen referents.

En una entrevista de no fa gaire, Trunell i Cheng expliquen que la compassió cap als animals era un tema tabú, quan estudiaven, i parlen d’una mena d’orgull “pervers” d’alguns experimentadors que es tenen per paios durs que fan la “feina bruta” que els altres no són capaços de fer. Mentrestant, a l’altre extrem, van sortint estudis sobre els efectes en la salut dels investigadors pel fet de treballar fent patir, de crear i trencar vincles amb els animals que fan emmalaltir i morir, per tot el dolor que els ocasionen deliberadament; la conclusió és que allò que ahir eren coses de l’ofici, avui desencadena estrès post-traumàtic i fatiga per compassió: la cosa més humana del món.

De la llista infinita de suggeriments absurds que han de sentir els animalistes, hi ha el clàssic que s’hi ofereixin ells, com a “humans de laboratori”, si tant patiu pels animalons –de la col·lecció de “si tant us agraden els immigrants, fiqueu-los a casa vostra”, de nou, res d’original. Rebequeries a banda, els “humans de laboratori” que ens convenen de debò són de la mena de les doctores que dèiem, conscients i conscienciats, i és amb manis com les de dissabte, que es desperten les consciències, i és amb els casos més pròxims a la gent –quin no té un gos a la família?– que neixen les vocacions per transformar la realitat.

Ara mateix, pel que fa a l’experimentació amb éssers sentents, els investigadors es divideixen entre els que la consideren imprescindible i els que afirmen que és innecessària i substituïble. És la fotografia d’un moment en el temps, i el fet que cada vegada hi hagi més gent de ciència del parer dels segons dependrà, justament, de la ciència mateix. Els qui fan escarafalls que els animalistes ens volen –us volem– fer tornar a les coves s’equivoquen de mig a mig: no hi ha ningú més favorable al futur, més favorable a la ciència, més pro-progrés ben entès, que un defensor dels drets dels animals.

Perquè és al futur, on ja existeix la recerca de tècniques per a substituir l’ús dels animals als laboratoris, tècniques que ara, avui, comencen a donar fruit i que celebrem amb alegria. És al futur, on ja sentim a parlar d’edició genètica, de biologia computacional, d’organoides humans, i el que et rondaré, moreno, que ni t’ho pots imaginar. A mi, doneu-me ciència, doneu-me doctores Trunell i Cheng, perquè un progrés que no porti a evitar el patiment, sigui de l’animal que sigui, no es pot denominar progrés.