Hua Hsu: “Escric per a una audiència que no existia quan vaig començar”

D’entrada, la història de Hua Hsu no és pas extraordinària. Fill d’emigrants taiwanesos, adolescent introvertit, creix a la Califòrnia dels noranta entre botigues de discs usats i llargues passejades amb cotxe. Passa per l’institut sense grans sobresalts, com tants altres, i després de graduar-se se’n va a la universitat. Hi comparteix residència amb en Ken, que és tot allò que no és ell: popular, ben plantat, agressivament convencional. Amb el pas del temps i a còpia de convivència, tanmateix, acaben travant una amistat insospitada, basada en una apreciació mútua de la música alternativa i la roba antiga.

Però una nit, de cop i volta, en Ken és assassinat en un atracament, quan sortia d’una festa. Aquesta tragèdia, fortuïta i inabastable, és el punt de fuga cap al qual convergeixen els elements de Sigues tu mateix (Editorial Navona), la novel·la amb què Hsu ha guanyat el primer premi Pulitzer d’Autobiografia. L’autor, professor del Bard College de Nova York i col·laborador habitual de The New Yorker, fa servir els seus records de joventut de pretext per a divagar sobre qüestions de tota mena, a voltes insignificants i a voltes transcendentals. És tant un llibre com un homenatge –a l’amistat, a la innocència; a una vida interrompuda abans d’hora.

—Comencem pel final. Als agraïments, dieu que fa més de vint anys que escriviu aquest llibre
—Sigues tu mateix és un llibre sobre uns fets que van passar el 1998, quan tenia vint-i-un anys. En aquell moment, la meva manera de fer front a la situació va ser escriure; de fet, hi ha certes parts del llibre que vaig escriure aquell mateix any, vint anys abans de començar a pensar-hi com a part d’un llibre. Vull dir que no hi he treballat de manera contínua durant vint anys. Però de tant en tant –d’ençà que tenia vint-i-un anys fins ara, que sóc a la quarantena– tornava una vegada i una altra als apuntaments del meu diari vell, als esborranys que tenia en un ordinador antic. Escrivia, i mirava d’entendre per què escrivia allò que escrivia.

—Partint de la vostra relació amb en Ken, el llibre reflexiona més àmpliament sobre l’amistat. Hi ha un passatge en què citeu el filòsof Jacques Derrida, que deia que un amic és aquell qui s’estimaria més “conèixer que no pas ser conegut”.
—Derrida va escriure molt sobre l’amistat, i una de les reflexions seves que més m’han marcat en el curs dels anys és aquesta idea que un amic és algú que s’estima més conèixer l’altre que no ser conegut. Quan ets jove vols ser conegut. Vols que altres reconeguin això o allò en tu: que si ets tan interessant, que si vesteixes tan bé, etcètera. Però Derrida diu el contrari: l’amic és qui reconeix, no pas qui vol ser reconegut. De jove no era capaç de fer-ho, això. Però a mesura que et fas gran, si tens sort, et trobes amb més i més amics disposats a sacrificar part del seu ego per tu, perquè ens entenguem. Això és el que buscava d’il·lustrar amb aquesta cita, i és una mica el que va passar entre en Ken i jo. Quan tens dinou anys o vint vius el moment, i no et preocupes de res d’això. Però quan hi penso, en retrospectiva, veig que ell era molt més madur que jo. Que volia conèixer, més que no pas ser conegut.

—El títol és una referència a la signatura de correu electrònic d’en Ken, però Sigues tu mateix és un llibre que tracta amb profunditat sobre l’autenticitat i sobre la identitat. Ara, què vol dir “ser un mateix”, i quina influència va tenir en Ken en la vostra percepció de la veritat?
—”Sigues tu mateix” era una broma interna, una cosa que ens dèiem entre nosaltres. Al començament, quan la gent em preguntava per què havia posat aquesta frase de títol, els explicava que no tenia cap significat intel·lectual més profund, que tot venia d’aquesta brometa. Però a mesura que més i més gent llegia el llibre, i em demanava pel títol, em vaig adonar que tenia un significat més profund, encara que no ho veiés de primer. Per “sigues tu mateix” entenc que no hi ha veritat final, que tot és un procés. No hi ha un moment en què et converteixes de cop en adult o et converteixes en la versió final de tu. Tan sols hi ha una ètica constant i un sentit persistent de qui vols esdevenir.

—Sigues tu mateix fa referència ara i adés a l’obra de l’historiador britànic E. H. Carr, que va escriure sobre la idea de l’objectivitat en la historiografia. Què hi té a veure, això, amb un llibre de memòries personals?
—La referència a E. H. Carr ve d’un llibre que en Ken es va deixar una vegada al meu pis i que, sincerament, no em vaig molestar mai a llegir mentre ell va ser viu. Anys després, quan finalment me’l vaig llegir, vaig trobar-me tot de notes que hi havia deixat al marge de les pàgines. Va ser una mena de doble lectura: d’una banda llegia el llibre i d’una altra llegia allò que més li n’havia interessat. Aquesta idea d’un llibre que tracta sobre el passat, sobre la història, em va semblar molt atractiva perquè, en aquell moment, jo també mirava de fer encaixar les peces del meu passat. Però al cap d’un temps vaig veure que jo no escrivia sobre història: escrivia sobre records. Carr reconeix que no hi ha història en el sentit objectiu del terme, que la història tal com l’entenem no és sinó la història que explica un historiador concret. Per a entendre la història has d’entendre l’historiador i la seva relació amb el passat. Hi ha gent que ha interpretat Sigues tu mateix com un llibre d’història, però no ho és. Són records, simplement.

—En Ken va morir fa més de dues dècades. Us vau conèixer durant un període molt breu en què les vostres identitats eren encara en construcció. Teníeu por, quan escrivíeu el llibre, d’oferir una imatge desvirtuada d’en Ken?
—Era una gran por, sens dubte. I no tan sols en el seu cas, sinó també en el cas de molts dels personatges que apareixen al llibre, amb els quals continuo essent amic. Quan escrius sobre algú, sobretot si és mort, hi ha aquesta por subjacent de caure en una idealització banal que te n’acabi allunyant. No hauria tingut sentit escriure aquest llibre si no hagués sentit que m’acostaria més a la gent que hi apareix. És inevitable que idealitzi en Ken, i tots els meus amics. Però això és part de la trama del llibre, totes aquestes esperances que projectes en els teus amics quan ets jove. Crec que hi ha aspectes seus que reconeixerà tothom qui el va conèixer. Però també sé que escric sobre la meva versió d’en Ken, i no passa res. També sé que hi ha gent que troba la representació de mi més estranya que no la d’en Ken. Això funciona així.

—Tant vós com en Ken sou nord-americans d’origen asiàtic, però la vostra relació amb la cultura hegemònica no pot ser més diferent: vós sou el fill d’emigrants taiwanesos, la família d’en Ken fa generacions que viu als Estats Units. Així i tot, hi ha un passatge en què en Ken s’anomena a si mateix “un home sense cultura”. Quin paper hi exerceix la identitat en aquest llibre?
—Com a professor, com a escriptor, he estudiat molt el fenomen de la identitat: és el tema del meu llibre anterior, sense anar més lluny. Però amb aquest llibre no pretenia presentar una teoria de la identitat. Volia representar l’experiència de la identitat; com t’adaptes a aquests constructes i idees que et trobes a mesura que et fas gran i entres a la vida adulta. No m’interessen les estructures o la història: m’interessen les experiències.

—Teníeu una certa reputació com a col·leccionista. Com ha influït aquest afany en el procés d’escriptura de Sigues tu mateix?
—D’adolescent, vaig passar molt de temps en llocs com ara llibreries o botigues de discs, en llocs que t’empenyen cap al passat. Crec que la meva fascinació amb el col·leccionisme, en el fons, ha estat sempre una fascinació amb el fet de trobar una història de la qual pogués formar part. És això que compres un disc o un llibre de segona mà i penses “per quanta gent ha passat abans de mi?”. A vegades hi trobes una nota o un tiquet vell, petites pistes del passat. Mentre escrivia el llibre tenia al costat tot de coses relacionades amb en Ken, com ara la seva jaqueta o bé l’últim paquet de tabac que ens vam fumar plegats. A vegades em veia a mi mateix analitzant tots aquests objectes com si fos un col·leccionista, com si continguessin pistes que em poguessin ajudar a entendre el passat. Tot agafava una importància talismànica. Però després d’escriure el llibre vaig veure que aquesta manera de pensar no era gaire útil. No pots entendre el passat només amb objectes vells. Això va canviar la meva relació amb el col·leccionisme, amb el valor que dono a les coses que guardo. Sí, tinc aquesta jaqueta o aquest paquet de tabac que pertanyia a aquesta persona, i que té molt significat per a mi. Però això no m’hi pot acostar més de cap manera.

—Quan en Ken és assassinat, el vostre editor pensa que potser ha estat víctima d’un crim, però vós rebutgeu la idea. I us molesta. Per què?
—Quan va passar –i anys més tard, quan ho vaig escriure– no vaig entendre per què havia reaccionat d’aquella manera. En retrospectiva, crec que sentia una certa responsabilitat per la seva història; per la seva memòria. El coneixia, teníem molta relació, i suposo que per això sentia que qualsevol versió de la seva història que no s’ajustés a la meva no era certa. Quan pensava en el seu cas pensava en la festa, pensava que tot plegat havia estat molt atzarós, no pas que hagués estat víctima d’un crim d’odi o no. Ser víctima d’un crim amb una tipologia molt específica, com ara un crim d’odi, és molt diferent de ser víctima d’un fet tan inusual com un robatori que desemboca en un assassinat. M’havia fet tant aquesta idea de la singularitat d’en Ken, de l’excepcionalitat del vincle que ens unia, que em vaig negar a fer encaixar la història en un context més ampli d’odi racial.

—Sigues tu mateix arriba enmig d’un moment d’auge dels llibres de memòries escrites per asiaticoamericans. Fins a quin punt encaixa el vostre llibre en aquesta categoria? Us preocupava que el categoritzessin així?
—No em preocupava pas. Com he dit abans, quan escrivia aquest llibre no tenia la sensació que l’hagués de publicar: l’objectiu d’escriure’l era que m’ajudés a entendre coses de la meva vida. Ara pots publicar unes memòries a vint-i-cinc anys, cosa que abans, l’any 1999, era impensable. Escric per a una audiència que no existia quan vaig començar a escriure, quan era jove i en Ken i jo érem estudiants universitaris. En certa manera, totes aquestes memòries que s’han publicat aquestes darreres dues dècades han familiaritzat els lectors amb l’experiència de l’immigrant. És un tema que, ara, és completament normalitzat. Això va fer que no sentís la necessitat d’haver-ne de parlar a fons. No volia dedicar un capítol a l’experiència de ser asiaticoamericà: el llibre no tracta d’això.

—Vau ser un adolescent amb un gust musical molt marcat, i la vostra predilecció per certes cançons que el llibre menciona va ser un nexe d’unió molt fort amb en Ken. Quina importància hi té, la música, en el llibre, i com canvia després de la seva mort?
—Després de la mort d’en Ken, vaig deixar d’escoltar la música que havia escoltat fins aleshores. Necessitava cançons amb què no tingués cap connexió emocional, que no em recordessin al passat. Aquest llibre, en certa manera, també és una explicació a mi mateix sobre per què vaig canviar els meus musicals gusts de cop i volta després de la mort d’en Ken. Buscava música que no fos tan vulnerable i reflexiva, uns sentiments en què no volia pensar. Per això vaig començar a escoltar rap i música dance, que exploraven sensacions diferents. Al llibre parlo molt de la cançó “God Only Knows” dels Beach Boys. És un grup que fa una música molt perfecta, de precisió mil·limètrica. Després de la mort d’en Ken em va costar molt d’escoltar-ne les cançons, perquè la visió del món que tenia aleshores no hi encaixava gens bé. Tenia una visió molt més desllustrada, i suposo que cercava música que produís més aquesta sensació. Però quan escrivia el llibre vaig fer-me tot de llistes de reproducció per cada mes d’universitat, i les escoltava compulsivament per recordar-me a mi mateix com em sentia aleshores. Sigui com sigui, he intentat que el llibre no mencioni moltes cançons: la idea era que la gent pogués reconèixer les sensacions que descrivia gràcies a la música sense haver d’anar a internet a cercar la cançó en qüestió, que és allò que faig quan un llibre menciona alguna cosa que no conec. Volia que el lector restés dins del llibre en tot moment.