L’Hortet, el restaurant pioner de la cuina vegetariana

Ara fa cinquanta-tres anys, hi havia poques opcions de restauració íntegrament vegetariana a Barcelona quan dos nois van obrir al Raval el restaurant l’Hortet. El nom mateix anunciava allò que encara és avui, un establiment, al número 32 del carrer del Pintor Fortuny, en què preparen i serveixen plats fets amb verdures, hortalisses, llegums, cereals i fruita. Tot allò que la terra dóna, i en el moment en què ho dóna, entra a la cuina de l’Hortet per oferir un menú diari molt variat amb tres primers, tres segons i cinc o sis postres a triar.

De dilluns a divendres, l’Odina i la Sònia són actualment les amfitriones d’uns àpats casolans amb molt bona reputació. És menjar sa, senzill i saborós, arrelat en la filosofia de vida amb què aquestes dues noies van néixer i créixer. Són nétes de Nicolàs Capo, un italià que va deixar el seu petit poble de Laurito, a la costa Amalfitana, per anar a l’Uruguai, on va fer amistat amb un naturista. Junts van venir a Barcelona i Capo es va enamorar de la ciutat, i també de Ramona Perera, filla de les Borges Blanques.

Capo era “l’apòstol del naturisme”, diu la mitjana dels tres fills que Capo i Perera van tenir, Odina Capo, mare de les propietàries actuals. “El meu pare curava la gent amb règims, i de seguida es va adonar que menjar carn i peix no era convenient”, afegeix la filla d’aquest home pioner també en el nudisme, en un moment en què representava una revolució social i un atemptat contra la moralitat de l’època. “Per això, quan les tropes de Franco van entrar a Barcelona, el van expulsar, sobretot per la pràctica del nudisme. Ell era un lliurepensador, i a Perpinyà va continuar escrivint llibres com havia fet ja a Barcelona. Tot el que havia fet aquí, ho va fer també allà. Va conèixer Pau Casals, a qui agradaven molt les taronges. Junts, a Prades i a Sant Miquel de Cuixà, van col·laborar per l’amistat que havien fet. Casals l’ajudava amb l’escriptura en francès, per exemple amb l’edició del llibre La cure d’orange, i el meu pare li ho pagava. Llàstima que no hem conservat els documents que ho constaten”, explica.

Odina Capo va continuar la dedicació del seu pare. Preparava receptes que feien més saludable la vida de les persones. A Barcelona va tenir un menjador vegetarià que va esdevenir escola d’aquesta mena de cuina. “He cuinat tota la vida, cuina de casa”, diu, i sempre seguint els passos que Nicolàs Capo va deixar escrits en uns quants llibres, com ara Recetario del profesor Capo. Impulsor de la cocina vegetariana, editat per Larousse, un llibre que encara es pot adquirir al restaurant d’aquesta família.

A punt de fer noranta anys, la filla de Nicolàs Capo destaca del seu pare: “La seva genialitat va ser vèncer els entrebancs, els límits. Fer nudisme i ser naturista, i seguir ideologies com la hidroteràpia i l’helioteràpia i compaginar-ho tot en aquell moment era avançar-se molt.” Avançar-se en una manera de viure que traspua en aquest restaurant del Raval com a signe d’identitat i arrels profundes del vegetarianisme que comparteix. “No és fruit de cap moda. Si un restaurant vegetarià es munta sense consciència ni esperit, és destinat a fracassar. Nosaltres ja hem nascut així. El meu pare em va batejar amb suc de taronja, com a simbolisme de la seva mentalitat”, diu Odina Capo.

Trofología [en llengua grega, l’estudi dels aliments] práctica y trofoterapia [l’aplicació dels aliments] és una altra obra de l’avi de les propietàries actuals de l’Hortet, una presentació editorial del naturisme al complet. Uns altres llibres de Nicolàs Capo són El secreto de los alimentos naturales i Cúrate por el crudivorismo. “Com que ell volia que tot el que ensenyava arribés també als obrers, va fer edicions en mida més petita i senzilla, pensant en ells”, recorda Odina Capo. Al professor Capo, el van fer fill predilecte del seu poble, a Itàlia, i ara la seva filla prepara un documentari sobre la seva vida, amb testimonis de familiars a qui els seus consells i adaptacions dietètiques van guarir. “Hi va haver casos molt difícils que es van resoldre”, diu Capo.

Agafar l’Hortet

Descobrir el restaurant l’Hortet del carrer del Pintor Fortuny va ser, per ella, un atzar i un destí. El va trobar un dia passejant pel Raval. I el regentava una de les seves pacients de naturopatia i dietes vegetarianes, Soledat Domènech, que el va portar durant setze anys. “Em va dir que se’l volia traspassar, però que encara esperaria un any. Jo vaig pensar que seria una bona cosa agafar-lo, i en aquell any vaig tenir temps de vendre’m una masia que tenia a Dosrius. El 2 de gener de 2025 farà trenta-cinc anys que vaig començar a dur-lo jo”, recorda Odina Capo.

Les seves filles, Odina i Sònia, aviat hi van donar un cop de mà, primer a la cuina i ara, de cara al públic, sempre, perquè la simpatia d’aquestes dues germanes forma part del perquè els clients són tan fidels. “Aquí hi ha molt bona energia, no es pot explicar amb paraules, només es pot viure”, diu en Pau, un dels clients que fa vint anys que dina a l’Hortet. “I les postres són exquisides; totes soles ja mereixerien un monogràfic, són extraordinàries i poc dolces”, afegeix.

La Sònia és l’encarregada de preparar les postres i, a l’estiu, també el gaspatxo. “De petita ja experimentava. Això sempre m’ha agradat”, diu. Al menú del restaurant, que cada matí publiquen Instagram, anuncien què serviran aquell dia. Però, tal com explica la Sònia, “la majoria de clients vénen sense haver-se’l mirat, perquè els agrada tot”. De les postres, n’explica: “Sempre hi ha opcions de tota mena, des del més digestiu i suau, com ara la compota de poma, fins al més suculent, com el tiramisú, el crumble [pastís de fruita amb coberta cruixent] de poma, el brownie [pastís de xocolata i cacau en pols] vegà i normal, la mousse de coco, de garrofa, de xocolata i el lassi, les postres hindús fetes amb iogurt, mango, mel i cardamom.” Fan pastissos amb gluten i sense i vegans, i també flams vegans. Deixen molt clar que és un restaurant vegetarià amb moltes opcions veganes. I, tenint en compte la tradició de la seva mare i avi amb les receptes adaptades per a certs mals, també aclareixen: “La nostra cuina no és encarada a patologies, és un restaurant, però amb un ventall de plats en què es pot triar el que més convé a cadascú.”

Com que aprofiten els productes de temporada, l’oferta culinària, sempre saludable i senzilla, és molt variada d’una setmana a l’altra. I no és mai el mateix menú per a un dia de la setmana, “així el client que només ve a dinar el dilluns, prova coses diferents”, expliquen. Quinzenalment, això sí, dimecres fan lasanya, dijous paella i divendres mussaca. “Intentem que tot sigui tan ecològic com sigui possible”, detalla la Sònia. Aliments com ara els ous, el tofu, la soja i el blat de moro ho són. I la resta, producte de temporada i de pagès. L’oli és d’oliva arbequina de Tarragona. I els cereals i els fruits secs són del majorista barceloní Renobell, explica la Sònia. “És cuina d’estalvi, de qui sap aprofitar bé el que té. Amb quatre coses fas una bona sopa. Les meves sopes eren famoses”, apunta la mare. En els primers plats sempre hi ha amanides originals i, a l’hivern, cremes o sopes. A l’estiu, gaspatxo. “La nostra cuina és molt casolana amb plats que agraden molt, i ha evolucionat gràcies a la introducció de productes que ara són molt més a l’abast que quan vam començar, com ara la quinoa i el blat sarraí. Ara tenim més cereals i això permet de tenir més plats aptes per a certes intoleràncies”, diu la Sònia. A l’equip, elles dues i una altra noia i un noi atenen el públic i, a la cuina, hi treballen dos nois i una noia. Això també és part del seu atractiu, afegeix la Sònia, “som pròxims, familiars i el nostre personal és un equip bastant constant”.

Tot harmonitza amb aquesta filosofia de vida, comerç de proximitat, com el seu restaurant, de barri, en què pràcticament no entren turistes, perquè no s’han donat mai a conèixer amb anuncis. “No hem fet mai publicitat, la nostra publicitat és el boca-orella, el nostre menjar sa, que poden venir a fer de pressa, i la simpatia que hi troben”, diu la Sònia.

Taula per a compartir

La prova d’aquesta sintonia amb la clientela és que es refereixen als comensals amb el seu nom. En Ramonet, expliquen, fa trenta-quatre anys que ve. També diuen que molts dels seus clients de cada dia treballen a la vora, al MACBA, al CCCB, a la Universitat Ramon Llull, a l’Escola Massana, al IEC o a la Biblioteca de Catalunya. “Primer veus algú d’una d’aquestes institucions, i després vas veient que n’arriben uns altres del mateix lloc, un porta l’altre”, explica la Sònia. Més d’una vintena de taules a l’interior, amb una de ben grossa per a compartir per als qui arriben tots sols, demostra un ambient ben singular i afable i acollidor.

També fan menú per a endur-se, amb envasos compostables o que es duen de casa. Fan un abonament de deu àpats que es cobra per endavant, tot de cop, però que inclou un dinar de regal. I, allò que per alguns és molt important o fins i tot imprescindible, és que a l’Hortet permeten que hi entrin gossos. “A Barcelona, això és de lliure elecció del propietari de l’establiment i, en el nostre cas, seria molt incoherent no deixar-los entrar”, expliquen.

Diuen que amb el pas dels anys veuen com més va més gent jove i, en canvi, temps enrere hi anava més gent gran. “Els joves que vénen viuen o treballen al barri”, expliquen. L’equilibri entre la bona qualitat i el bon preu també s’afegeix a aquest restaurant familiar tan singular. A dins, ha anat canviant el color de les parets. Ara és el turquesa i el blanc i una llum molt càlida allò que acompanya aquests saludables àpats fets amb una consciència que enfoca molts valors, i amb bona companyia.