Horrors mèdics perversos i brutals experimentant amb dones

Maltractament, menyspreu, sadisme, xenofòbia, classisme, vexacions, racisme i terror, amb totes les seves horroroses variants imaginables, és allò que van sofrir les dones a mans dels primers metges americans a final del segle XIX i principi del XX. Van ser víctimes d’amputacions i extirpacions, exploracions i operacions vaginals sanguinàries que, amb pretesos objectius científics, els metges els practicaven amb menyspreu i sadisme, sense tenir cap coneixement del cos i els genitals de les dones.

A més, moltes van ser torturades, violades, separades dels seus fills i abandonades, víctimes de malalties terribles i malformacions que, sovint, acabaven amb la mort i un enterrament anònim d’amagat de la societat. Especialment, si eren esclaves negres, immigrants irlandeses, indigents o tenien trastorns mentals. Aquells metges pioners misògins es creien superiors a les dones perquè consideraven que “l’ànima de la dona era passivitat i placidesa; l’ànima de l’home era activitat i inquietud”.

Joyce Carol Oates (Lockport, Nova York, 1938) és una de les grans figures de la literatura contemporània nord-americana. És autora d’un centenar d’obres entre novel·les, relats breus, llibres de no-ficció, poesia i teatre. Ha estat guardonada amb els premis literaris prestigiosos, com ara el National Book Award i el PEN/Malamud Award. L’any 2010 va rebre la Medalla Nacional d’Humanitats, el guardó civil més important que atorga el govern nord-americà en el terreny de les lletres.

El Carnisser de les Mans Vermelles

A la novel·la Butcher (publicada en espanyol per Alfaguara amb el títol de Carnicero i en francès per Philippe Rey amb el títol de Boucher -encara no hi ha traducció en català), Carol Oates ens submergeix en aquest món infernal sense embuts, ni eufemismes. L’autora ens descriu tota la cruesa i brutalitat de les “pràctiques mèdiques” que van sofrir les dones que els metges decidien d’usar i sotmetre com conillets d’índies a tota mena de carnisseries i experiments físics i mentals. Les tractaven pitjor que als animals. Amb fàstic i menyspreu afegits. Les consideraven éssers inferiors. Deien que la vagina era un “forat infernal de brutícia i corrupció” i els genitals femenins uns “òrgans repugnants respecte del seu disseny, funció i estètica”.

L’autora fa servir amb una habilitat extraordinària la ficció basada en fets reals per traçar la biografia fictícia del doctor Silas Aloysius Weir (1812-1888), de malnom el Carnisser de les Mans Vermelles, director del Manicomi Estatal de Llunàtiques de Trenton (Nova Jersey), per fer un relat coral del seu pensament i els seus experiments. L’obra descriu, a la vegada, amb precisió sensible, l’ambient sòrdid dels manicomis i els habitatges per a esclaus i servents, en contrast amb la vida refinada dels burgesos i terratinents, que sentien el mateix menyspreu pels esclaus negres que per les dones pobres en general.

La vida del doctor fictici es narra a partir de fragments de les seves memòries, amb intervencions del seu fill fictici, i els testimonis d’alguns col·laboradors i gent del seu entorn. És especialment interessant el contrapunt que ofereix una de les seves pacients, que passarà a ser la seva “assistent”. És una noieta d’ascendència irlandesa, òrfena, sordmuda, albina i abandonada. Ella ens obre les portes a la vida de les internes del manicomi, la brutícia, el dolor, les ferides, les tortures i els sentiments que moltes dones van anar covant durant anys en les seves ments, arrossegant-se com animals, menjant aliments repugnants, de vegades, amb cucs, i molt sovint dormint lligades als llits o en cel·les petites, amb terra de palla, d’unes mides que no els permetien de posar-se dretes.

Val a dir que els metges i el personal masculí de les institucions menyspreaven els cossos i els sexes de les dones de dia, però no tenien escrúpols a violar-les de nit, lligades i emmordassades, o drogades amb làudan i morfina. Moltes d’elles van ser víctimes d’embarassos forçats, avortaments, i interminables parts sanguinaris i mortals, amb les conseqüències lògiques per a la seva vida i la seva salut mental. Si els nadons sobrevivien al part, elles ja no els veien mai més. Els donaven (o venien) a famílies burgeses riques, tot mig clandestinament. Els enterraments de les internes que morien perquè els seus cossos no resistien més les tortures dels “experiments mèdics” eren mig clandestins. Es feien d’amagat i no s’hi posava cap làpida amb el nom.

Els fets de la novel·la ens recorden com algunes d’aquestes idees i actituds aberrants van continuar existint, modificades o no, durant molts anys. Als EUA i a tot el món. Amb variacions. De fet, allò que en el fons l’autora ens diu i denuncia és que per moltes dècades les dones i els seus cossos van ser un instrument sotmès, menyspreat i manipulat pel patriarcat. La medicina i els metges van ser una eina perversa, autoritària i inhumana de dominació i, en el fons, d’odi envers els cossos i les ments de les dones. També se sap que l’home ha estat privilegiat per la investigació mèdica i farmacèutica, amb òbvies conseqüències negatives per a la salut femenina.

L’autora ens descobreix al final en quins llibres reals s’ha basat per escriure la novel·la. Incorpora o adapta episodis verídics de la vida de diversos personatges històrics. El doctor J. Marion Sims (1813-1883), “pare de la ginecologia moderna”; el doctor Silas Weir Mitchell (1829-1914), “pare de la neurologia moderna”, i el doctor Henry Cotton (1876-1933), director del Manicomi Estatal de Llunàtics de Nova Jersey, entre el 1907 i el 1930. Les vides i les pràctiques dels quals són reflectides en diversos llibres i tractats, entre la biografia i l’assaig, absolutament rigorosos. També ha estudiat l’obra d’Elaine Showalter The French Malady: Women, Madness and English Culture (1830-1980) (“La malaltia francesa: dones, bogeria i cultura anglesa (1830-1980)”) (Pantheon Books, 1985).

Convé subratllar la fiabilitat de les fonts i no oblidar-ho durant tota la novel·la, perquè hi ha episodis que et posen els pèls de punta, fins al punt de creure que són invencions dignes del gènere gore, més que no pas paràgrafs que la professionalitat d’aquesta gran escriptora ha imaginat recreant o traslladant a la literatura els fets reals que ha llegit i investigat. En mans de Carol Oates aquesta combinació entre les lectures acadèmiques, els fets reals i la ficció que els il·lumina i ens els transmet resulta molt interessant i impactant.

Misogínia, racisme i crueltat

El doctor protagonista de la novel·la, Silas Aloysius Weir, “pare de la gino-psiquiatria”, ha estat construït amb pensaments i episodis de les vides reals dels metges que han inspirat l’autora. El personatge encarna les aberracions i creences de la medicina de l’època.

De jove és un individu tímid que fa de metge rural després d’uns precaris estudis de l’ofici de metge. Com molts joves cristians i de bona família d’aquella època, té una aversió clara a les dones i, en principi, no ha vist mai, ni de lluny, el cos d’una dona despullada. Més aviat sent por i terror. Ja no parlem dels òrgans sexuals, que li provoquen autèntica repulsió. La primera vegada que ha d’assistir a un part es desmaia i l’olor i la visió de la sang li causen pànic. No obstant això, com que segons la seva mentalitat experimentar amb dones pobres, esclaves i immigrants és com experimentar amb rates de laboratori, veurem al llarg del relat com cada vegada es torna més insensible, brutal i sanguinari.

Malgrat ser un abolicionista convençut, una opció progressista a l’època, sent un gran menyspreu per les dones. Les seves conviccions cristianes el fan posicionar moralment entre els abolicionistes, com molts homes del nord, com Abraham Lincoln mateix. De tota manera, per ell, i molts homes més, els homes negres i les dones no són iguals a les persones blanques. El doctor Weir considera les dones inferiors, gairebé com animals. Per això quan comença la seva “carrera experimental”, sense cap mena de respecte, prova de recompondre els cranis dels nadons amb deformitats amb eines pròpies d’un fuster i fa servir ganivets de cuina o culleres per fer cesàries i exploracions vaginals.

Moltes de les seves pacients es moren. En alguns casos, després de molta sang i destrossa corporal, aconsegueix de fer algun avenç positiu, com ara en el tractament i guariment de la fístula, una malaltia que tenien algunes internes del manicomi, per culpa dels embarassos i parts que havien tingut de molt joves, de vegades quan encara eren menors d’edat. Tot i això, la seva carrera “experimental” amb els anys i l’experiència va prenent com més va més un caire sàdic i inhumà.

“El pare de la gino-psiquiatria”

El Carnisser de les Mans Vermelles intervé les internes del manicomi sense anestèsia. La reserva per a les dones casades de classe alta. Segons ell, la vagina no té terminacions nervioses i, per tant, les dones negres, immigrants, indigents o irlandeses no han de sentir dolor quan les sotmet als seus experiments brutals a pèl.

Algunes de les seves creences i pràctiques són veritables aberracions que mutilen i destrossen el cos de les dones. De l’exploració vaginal escriu: “Qualsevol metge necessitava nervis d’acer per endinsar-se en un territori semblant, que constituïa un espectacle infernal per als ulls.” Això no obstant, no va parar mai d’observar-la, explorar-la i intervenir-hi sense cap mena de delicadesa ni respecte. Les operava durant el dia i, la seva preferida, la violava durant la nit. Això sí, amb l’ús de làudan i a les fosques. Segons que ell confessa als diaris, la seva dona, amb qui va tenir set o vuit criatures, no la va veure mai despullada. I ella a ell tampoc.

El doctor Weir, el Carnisser de les Mans Vermelles, creu que la neurastènia es guareix extirpant els ovaris i, en casos extrems, l’úter. I que sovint també cal extirpar el clítoris, que, així com l’apèndix, segons ell, no té cap mena de funció. Segons Galè, “és hipersensible al tacte i propens a exacerbar l’alteració, l’anèmia, el somnambulisme, la hiperventilació, la ingesta excessiva d’aliments, l’anorèxia, els pensaments mòrbids, la migranya, l’insomni, les tendències atees, la bogeria i certs hàbits inefables propis d’una naturalesa degenerada, més sovint associats amb els mascles adolescents de l’espècie”.

L’albina irlandesa Brigit Kinealy

El doctor trobava alguna cosa màgica i morbosa en una de les internes: l’albina irlandesa, òrfena i sordmuda Brigit Kinealy. La va intervenir, primer, en un part sanguinari, amb fòrceps i cesària amb ganivet de cuina, que va durar moltes hores. “De totes les situacions mèdiques que poden donar-se, la que temen més els metges és l’horror del part, per la pura repugnància que suscita”, escriu al diari. Malgrat ser una imatge “obscena i horrible”, el doctor s’hi aplica amb força, ajudat de prop per una de les internes, que resulta saber més de medicina, de parts i dels òrgans genitals de les dones que ell mateix.

El nen, que va néixer sa, va desaparèixer de seguida, sense que la mare el veiés ni un minut. De fet, això passava al manicomi amb tots els nens que no morien al part i no naixien amb malformacions i defectes físics. De resultes del part, la noia va tenir una fístula. Les dones amb fístules no podien retenir l’orina ni els excrements, anaven sempre brutes i feien pudor. Per això les aïllaven en una habitació infecta o al soterrani.

L’albina irlandesa va ser el conillet d’índies ideal per a experimentar sobre la fístula. La va sotmetre a infinitat d’intervencions, la cosia cada vegada que fallava amb un fil encara més resistent. Finalment, la va poder guarir. Dins seu havia anat creixent una atracció morbosa cap a ella que, a la llarga, acabaria essent fatal per a la noia. Va passar de nomenar-la la seva assistent de confiança a gaudir-ne sexualment, violar-la i apallissar-la amb un fuet.

El testimoni de la noia albina, que apareix al final del llibre, és fonamental per a completar el relat i fer-se una idea d’aquells temps infernals per a les dones. Joyce Carol Oates acaba el llibre amb un fet que semblaria la venjança i el desvetllament simbòlic de la consciència de les dones. En paral·lel del desvetllament de la consciència dels esclaus negres, que aquells anys era el gran tema de discussió política i social dels americans del nord i del sud.

El final del llibre ens anuncia, optimista, un començament de canvi, una rebel·lió contra la submissió i el maltractament de les dones per part de la societat patriarcal i la medicina. Un final simbòlic i esperançador, que no aconsegueix d’esborrar el regust amarg i terrible de tot allò que has llegit. Com també les ressonàncies i semblances que hi ha hagut anys després, més greus o menys, a totes les cultures.

L’herència d’aquella manera de pensar encara existeix a molts llocs del món, com a evidència del tracte vexatori i cruel que han hagut de sofrir les dones durant generacions i generacions. Amb fets ben actuals, com ara la prohibició de l’avortament, el robatori de nadons, l’ablació del clítoris, els matrimonis forçats amb menors, les fístules, que a Etiòpia i més països africans són un problema greu, la violació amb submissió química o per la força, els maltractaments, els crims de gènere i les violacions en grup.