Horror en l’hipermercat polític

Pensava continuar aquesta setmana amb algun comentari sobre aspectes culturals del moment en exposicions, films, lectures remarcables i imprescindibles: la mort de l’escriptor nord-americà Cormac McCarthy (1933-2023), d’obra sobre la cara amagada de la condició humana emparentada amb la Mercè Rodoreda de l’última novel·la publicada, Quanta, quanta guerra…, i la pòstuma La mort i la primavera, engegada a finals dels anys 50; l’exposició a Barcelona dedicada als compromisos político-culturals del polifacètic escriptor John Berger (1926-2017); l’exposició Amics imaginaris a la Miró barcelonina destinada a familiaritzar criatures i famílies amb l’art contemporani; l’estada d’Aldous Huxley (1894-1963) a la provençal població de Sant Nari, Sanary-sur-Mer, on va escriure Un món feliç (1932). Ho faré, tard o d’hora. Però se m’ha imposat l’horror polític institucional, el túnel del temps del qual hauríem de sortir al més aviat possible. Una entre molts, no parlo pas d’esperança, perquè, seguint Hannah Arendt, en temps foscos, l’esperança constitueix un obstacle per actuar amb coratge. En tot cas, miro de parlar de les capacitats polítiques de base, comunitàries. Els temps són foscos, i tant.

Podríem rescatar la desesperada exclamació “l’horror, l’horror” de Kurtz, el protagonista fantasmal d’El cor de les tenebres, de Joseph Conrad (publicat el 1899 en capítols en un setmanari i el 1902 en llibre), aquell traficant d’ivori al Congo, la colònia privada del monarca belga Leopold II d’infausta memòria, un home, Kurtz, engabiat per voluntat seva en el fons del fons de la selva i de les pròpies tenebres del cor, encarnat a Apocalypse Now per Marlon Brando en el film de Coppola del 1979. Però la cosa per aquests verals no és precisament d’aquella categoria, és esperpèntica i goiesca (només faltava un torero!) i el que em ressona és una cançó pop poca-solta del 1980. En tradueixo el títol: “Horror en l’hipermercat”. No paro de dir-me’l.

En l’hipermercat industrial a tot drap de la política instrumental i (Arendt de nou) de la mentida organitzada, hi cap de tot, en les prestatgeries fornides pel dictat dels gabinets de comunicació d’aquestes empreses mal anomenades polítiques que encara es diuen partits i sota el mandat d’un paisatge mediàtic en què l’opinió arracona i substitueix els fets constatables. Hi cap sobretot la promoció del temor perquè deixem de pensar, l’horror.

En aquests anys previs al túnel, però, hi ha excepcions, que han fet albirar la sortida del túnel anterior a l’actual. Anomalies històriques, en diran. Així considerades, per descomptat, pels reposadors dels productes de la substitució de la consciència política pel consum electoral, del menjar a les coses de la llar i la higiene íntima entre tantes altres mercaderies que entraran a les urnes i si no hi entren també. Caducades, en diuen els firaires i botzines de la cosa.

Són les grans excepcions, nascudes per viure, dels octubres de la dècada passada: el del 15-M del 2011, els del Primer i el 3 del 2017. Que només poden ser vistes com a anomalies històriques pel rasant que pretén eliminar la condició del món com l’espai entre les persones en què sempre naixen coses noves. No és pas res de nou, en canvi, això que ara ha sorgit de manera ardida en els sectors retrògrads radicals: és el retorn, és el túnel, dels accents totalitaris.

L’hipermercat polític s’acondueix ara per aquests prestatges i aquests passadissos del poder. L’horror que provoca diria que ha de ser benvingut. El coratge surt de la ràbia, la ràbia surt de l’horror. Això del coratge ho va dir un filòsof-teòleg fa un munt de segles, el Doctor Angèlic. Aquests dies em ve al cap sovint. Ho vaig sentir per primer cop en francès, que més que rimar relliga les dues paraules i dibuixa amb precisió el sentit del pensament: “Le courage sort de la rage.” L’angèlic ho va escriure en llatí, però aquí per desgràcia no hi arribo.

En aquest retorn al passat d’ara no tot ha de tenir ni té accent totalitari ni ha de ser ni és negre ni menys encara mereixedor d’oblit. Remeto al pintor Courbet (1819-1877), home i artista valent, revolucionari de la Comuna de París, mort a l’exili a Suïssa. Va pintar el quadre que encapçala aquest article, el seu principal autoretrat de joventut, a vint-i-sis anys, pensant-s’ho bé, li va dur temps, entre el 1843 i el 1845. En va dir El desesperat. Tres anys després feia les obres supremes que l’han convertit en l’artista potser més poderós i complex del segle XIX, abrandat en l’obra i en la vida, transgressor de jerarquies i normes acadèmiques i de tota mena, escandalós, pertorbador de les fronteres de l’art i de les actituds polítiques. Doncs això. Ràbia i coratge.