21.07.2019 - 21:50
Jo no em tinc per un hiperventilat. Però això de la Diputació de Barcelona m’ha portat a un punt d’irritació que no em podia imaginar. Tal, que he hagut de fer l’esforç d’asserenar-me abans de demanar-me’n els motius. I n’he trobat alguns.
M’ha irritat molt, d’una banda, que l’acord premiï el cinisme i la hipocresia d’aquests perdedors de la política catalana que sempre cauen drets. Vull dir el PSC, és clar, la delegació regional del PSOE, aquests que van dient que els catalans tenim un problema i que, si no ens portem bé, amb un 1 seguit de dos 5 tornaran a fer meravelles amb tots nosaltres. Permetre que el PSC presideixi i domini la diputació una altra vegada, després d’haver-ne viscut durant tants anys, i amb tot allò que significa la manera tan opaca com se’n viu, és una regressió comparable a un malson.
M’ha irritat, de l’altra, l’exercici de fariseisme que fan Esquerra i els pedecàters, simulant una negociació que en realitat era evident que no volien, posant-hi condicions impossibles de complir, amagant l’ou i alimentant la cerimònia de la confusió, i fent cada dia més gran la decepció, el desànim. Alguns som tan ingenus que ens vam creure que, després de les eleccions municipals, els partits que han declarat ser independentistes mirarien d’ocupar tantes institucions com fos possible –que així és com, tot i totes les limitacions del marc legal vigent, podrem anar posant bases certes per a la República. Però en canvi ens hem trobat que en massa indrets se les furten sense contemplacions, si no és que les cedeixen a uns tercers i esdevenen minoria per evitar que sigui dels altres, o de tots plegats.
I m’ha irritat sobretot, i encara més, la incapacitat que ha demostrat Junts per Catalunya d’explicar les raons del pacte, cosa que fa pensar que, si n’hi havia, potser eren raons inconfessables. Tan inconfessables, què sé jo, com reconèixer que no sabien trobar cap altra manera de garantir el pinso a una colla de funcionaris del partit –vull dir de Convergència– que, si no, haurien acabat a la intempèrie; vaja: havent de cercar de guanyar-se un sou com ho solen haver de fer els ciutadans de peu pla.
Entenguem-nos: a mi no em molesta el pacte, ni que sigui amb els qui es fan dir socialistes, sinó que el pacte no es pugui explicar, que no li puguem veure el sentit o que no hi hagi manera d’entendre què aporta de bo al camí cap a la independència. Perquè, de justificacions en nom de l’interès col·lectiu, segur que n’hi podria haver unes quantes.
Com ara que, si indefectiblement la presidència havia d’acabar recaient en el PSC, valia més que l’independentisme la condicionés d’aquesta manera que no de cap i que llavors la comencés a condicionar en compte de ser-hi servilment. Com ara que, malgrat tot, s’han d’obrir espais de diàleg amb els socialistes per a explorar els punts de consens i complicar-los més que no pas ara la complicitat amb la repressió. Com ara que, d’aquesta manera, mitjançant càrrecs i assessors, es podran recollir tants diners, quants siguin, una part substanciosa dels quals, un cop descomptats els sous raonables, seran destinats a la caixa de solidaritat amb els presos i els exiliats.
O com ara que ja és hora de tornar a Esquerra les bufetades que ha etzibat a Junts de la investidura fallida del president Puigdemont ençà, si no ja abans. Fins i tot això s’hauria entès. Perquè, si es parla clar, no costa que t’entenguin. Després, cadascú ja decidirà com entomar-ho, i no tan sols quan torni a ser hora de votar. Jo, per exemple, començo lamentant que els uns i els altres siguin tan mesquins, tan sectaris i tan antics, que no desaprofitin cap avinentesa per fer bona la profecia d’aquella hiena de la política espanyola, el president Aznar, de tan infausta memòria.
