02.07.2020 - 21:50
|
Actualització: 03.07.2020 - 08:00
La República Popular de la Xina ha alterat la realitat política d’Hong Kong, trencant el funcionament normal de les seues institucions i imposant a la força un marc legal nou definit per la repressió del moviment democràtic i molt particularment de l’independentisme. A partir d’ara el simple fet de cridar la consigna ‘Alliberem Hong Kong’ o de dur-la escrita en un lloc visible, enarborar banderes o fer comentaris a les xarxes socials pot implicar penes de presó.
Els paral·lelismes amb la imposició del 155 a Catalunya són tan evidents com els paral·lelismes que fins ara podíem traçar també pel que fa a la voluntat dels dos pobles. Ahir, fins i tot, l’agència Reuters va avançar que els activistes d’Hong Kong pensen en l’exili com el terreny on plantar cara en més bones condicions al gegant xinès. Hong Kong no té el recurs d’un espai judicial més ampli, com ho és la Unió Europea en el nostre cas, però té el recurs a un tractat internacional signat entre la Xina i el Regne Unit que ordena com s’ha de fer la transició i que evidentment ha estat violat d’una manera flagrant per Pequín.
La repressió xinesa sembla que serà extraordinàriament més violenta que l’espanyola i més agressiva, però la resposta a aquesta repressió pot anar en part per camins paral·lels. El debat sobre la justícia global ja és vell, però ha anat fent passos amb l’establiment d’institucions planetàries, conscients que hi ha drets que són inalienables, entre els quals els drets individuals però també el dret d’autodeterminació. El recurs a la justícia internacional contra els abusos de la justícia local és un camí que el moviment català practica, de manera que obre camins amb un gran impacte internacional. En la societat globalitzada els estats es troben com més va més pressionats des del conjunt i aquella idea antiga que la llei acabava on se n’acabaven les fronteres administratives avui és impossible de sostenir, com ha après l’estat espanyol i com sembla que alguns ciutadans i organitzacions d’Hong Kong també exploren. El fet que el Regne Unit estudie de concedir a tres milions d’habitants de la ciutat un passaport britànic, en resposta a la proclamació unilateral de la llei de seguretat nacional per la Xina, ja és en si un element, una manera de pressionar –en el terreny polític però també legal– certament revolucionària.
Aquests darrers anys, malauradament, veiem un augment generalitzat dels comportaments tirànics, també en les democràcies occidentals. Hongria o Polònia formen part de la Unió Europea, però ja no es poden considerar democràcies funcionals. La frase de Rubalcaba que per liquidar l’independentisme català farien tant com calgués i al preu que calgués ja es veu cap a on mena Espanya. Fa pocs dies hem vist el president dels Estats Units afirmar que ordenarà a l’exèrcit que isca al carrer per frenar les protestes, sense la preceptiva autorització dels governadors de cada estat. Israel ha decidit d’ocupar unilateralment la vall del Jordà i violar, doncs, els acords d’Oslo. I la Xina ha fet esclatar el concepte d’un país i dos sistemes, bo i destruint l’autonomia d’Hong Kong. Afegim a tot plegat la gran quantitat de casos de lawfare, molt especialment a Amèrica, com ara els que han afectat els presidents Rafael Correa i Luiz Inácio Lula…
En aquest món globalitzat on vivim no ens podem permetre de desatendre cap d’aquests casos i per això Hong Kong avui reclama el nostre suport però també la nostra atenció. Per la imprescindible solidaritat humana, però també, i d’això n’hem de ser conscients, per defensar-nos col·lectivament tots els qui aspirem a la llibertat en qualsevol racó del món, per a bastir una arquitectura defensiva global de les democràcies i els drets. Ells poden trobar camins que potser podríem recórrer nosaltres, de la mateixa manera que en la mesura que es guanyen batalles com les que el moviment català guanya a Europa a ells se’ls obren finestres per a imaginar fronts de resistència. Les victòries dels uns o els altres, el que aprenguem els uns o els altres, finalment ens beneficiaran a tots.
PS. A l’editorial d’ahir vaig explicar que el president Puigdemont era a punt de fer públic el seu projecte de nou partit polític i ha estat així. Pere Martí a ‘L’última’ ho comenta a bastament.
La notícia va passar mentre fèiem el debat de cada dijous, ahir amb Clara Ponsatí. El podeu veure ací o llegir-ne la transcripció. Per cert, que es va originar una gran confusió per una notícia d’agència segons la qual Ponsatí havia dit que el nou partit del president Puigdemont era ‘molt verd’, però en realitat havia dit que era ‘molt obert’. La confusió s’ha escampat per diversos mitjans que van repetint aquella errada.
