Homs: ‘Si l’independentisme aprofita el 26 de juny, escurçarem terminis’

Francesc Homs té penjada a la paret del seu despatx de la seu de CDC, al carrer Còrsega de Barcelona, una portada del diari ABC del 16 de març proppassat que diu: ‘PP, PSOE i C’s, incapaços de defensar units la unitat d’Espanya’. I l’exhibeix com a demostració que, segons ell, Espanya té estat, però no té projecte, a diferència de Catalunya, ‘que no té estat però té projecte’. I per la constatació d’aquesta discòrdia, que s’ha fet tan evident aquestes últimes setmanes, el portaveu de Democràcia i Llibertat al congrés veu que la repetició de les eleccions espanyoles és inevitable. Si això passa, diu amb rotunditat, ‘serà el fracàs més gran de la història espanyola’, i per això demana que l’independentisme aprofiti l’oportunitat i basteixi una candidatura conjunta que s’imposi a Catalunya. Segons Homs, una victòria incontestable en aquestes eleccions podria escurçar el termini de (ara ja) quinze mesos per a la proclamació de la independència.

—Hi haurà noves eleccions espanyoles?
—Jo crec que sí.

—No hi haurà un acord d’última hora, com va passar aquí?
—No. Perquè aquí hi havia un projecte, passar de la Catalunya autonòmica a la de la pre-independència. A Madrid no en tenen, no es posen d’acord d’una manera àmplia ni sobre la unitat d’Espanya, cosa que comparteixen. Si analitzem què fan i què diuen, i parlem amb ells, ja veiem que això no té cap recorregut.

—Què us diuen, quan parleu amb ells?
—Bàsicament malparlen dels altres. Per això arribo a la conclusió que no hi ha recorregut. El denominador comú que tenen és fer fora el del costat.

—Com hauria d’anar l’independentisme a les noves eleccions?
—Ara ens ha sobrevingut al calendari una fita que pot ser la més determinant de totes. I per tant ens hem de prendre aquestes eleccions com una gran oportunitat, perquè són el fracàs més gran del sistema polític espanyol de tota la història; el fracàs més gran davant d’ells mateixos i de tota la comunitat internacional. El nostre gran adversari en el procés, l’estat espanyol, fracassa estrepitosament perquè és incapaç de posar-se d’acord. És com si et deixessin la porteria buida i només calgués xutar la pilota.

—Com s’ha d’aprofitar aquesta oportunitat?
—Estem obligats a fer una gran candidatura sobiranista; que la nit del dia 26 de juny, quan tot el món estarà pendent de les eleccions espanyoles, el mapa de Catalunya no tingui cap més color que no sigui la victòria de l’independentisme.

—Qui l’ha d’integrar, aquesta candidatura?
—Ja en parlarem, però tota la gent que en aquests moments tira del carro.

—Convergència, ERC… la CUP?
—Quanta més gent hi hagi, millor. És que ens juguem el tot pel tot. No ens podem posar de perfil i fer creure que aquestes eleccions no van amb nosaltres, ara que hem arrencat un govern com no havíem tingut mai, amb un full de ruta com no havíem tingut mai, amb una majoria al parlament… Si ara ens posen urnes al davant hem d’aprofitar l’oportunitat.

—Voleu dir que no passi com el 20 de desembre.
—És que si passa com el 20-D, que de quaranta-set diputats en van sortir disset d’independentistes… Ara hem de demostrar la fortalesa del que fem, i per això cal una candidatura conjunta. Si no, com va passar el 20-D, uns altres quedaran primers, perquè no haurem tensat el debat sobre la independència.

—Dieu que ja en parlarem de qui ha d’integrar la candidatura. Però no queda massa temps.
—És evident que hi ha de ser tothom. He tingut algunes converses informals amb gent d’ERC. Però no podem trobar-nos el 2 de maig i no saber quina decisió es pren. Aquest mes d’abril n’hem de parlar. Tenim l’obligació d’analitzar això internament, de veure fins a quin punt és una enorme oportunitat; pot esdevenir una embranzida de les posicions sobiranistes independentistes.

—Teniu decidit si sereu candidat novament?
—Això no ho poso en termes personals. No vull portar-ho a la qüestió dels noms.

—Però voleu continuar fent feina a Madrid?
—Sí, i jo estic a disposició. Però el més important d’aquestes eleccions és demostrar el vigor que té l’independentisme. Tenim l’obligació de fer-ho, perquè, si no, la lectura serà dramàtica per al procés. Com explicarem que això va de debò, si el sistema polític espanyol ha fallat i el català no aprofita l’oportunitat?

—Per què penseu que hi va haver tants catalans que van apostar pel projecte d’En Comú Podem el 20-D?
—No van ser tants catalans.

—Déu n’hi do.
—Sí, van treure dotze diputats de quaranta-set. N’hi va haver més d’independentistes, però en anar separats va fer l’efecte òptic que van guanyar els altres. I sí, van quedar primers. Van guanyar amb dotze de quaranta-set, no ho van fer pas estrepitosament.

—Els disset de quaranta-set que va tenir l’independentisme no són massa més.
—No n’hi ha prou amb això, no. Hem de ser honestos.

—Què va passar el 20-D en relació amb el 27-S?
—El debat de la campanya electoral del 20 de desembre l’eix plebiscitari va baixar, i es va obrir a altre debats. Es van fer unes eleccions d’agenda habitual. Una mica com a les municipals. En canvi, quan l’agenda és plebiscitària, fas una candidatura conjunta i quedes primer, a una gran distància del segon.

—I deu haver-hi el fet que la base social independentista no és prou gran.
—Que la base social no és tan àmplia com als independentistes ens agradaria. Hem de mirar de fer coses per eixamplar-la.

—Com quines?
—D’entrada, no abandonar aquest eix de campanya, i no dedicar-nos a promoure votacions de traveta entre nosaltres.

—Ho dieu per la moció de la CUP.
—La votació que hi ha hagut aquesta setmana al parlament em sembla molt bé com ha acabat. Però això ha servit per convèncer gent que no estava convençuda? Mira que n’hem gastat, d’energia, per si es votava la moció de la CUP. Això ha servit per eixamplar la base? Ens hem de preguntar cada quinze dies si anem de veres?

—Poden dir-vos que el que cal és justament fer manifestacions públiques que s’està disposat a desobeir perquè la gent es convenci que es va a totes.
—Els que creguin que per eixamplar la base s’han de fer missatges de desobediència només els demano que analitzin on hi ha la gent dubtosa i els preguntin si són partidaris de fer política a base de desobeir. No sé quants en trobaran. La gent que és en trànsit d’apuntar-se a l’independentisme és gent de formes moderades, d’un gran sentit de la prudència, que valora el que té, no necessàriament de dretes ni d’esquerres. Si algú pensa que fent afirmacions de pit i collons tindrem la base independentista més gran crec que no ha analitzat bé la composició sociològica del país.

—En algun moment bé que s’haurà de desobeir.
—Per descomptat que hi haurà un moment que es trencarà l’ou per fer la truita i tot això. Però per arribar en aquest punt has de tenir un acompanyament democràtic molt potent, i com a mínim del 50%, que no hi som. No hi ha independència sense un escenari de ruptura, és evident. Però no es fa una ruptura amb lliuraments per fascicles. Una ruptura es fa i ja està, i per fer-la cal assegurar-se que es fa bé. La independència la fem per tots els catalans, i hem d’analitzar quina societat tenim. Hi haurà un moment que hi haurà un trencament d’un règim jurídic a un altre, això és indiscutible. Però això es fa amb un 48%?

—I amb quinze mesos ho veieu possible?
—Si l’independentisme aprofita aquesta oportunitat sobrevinguda del 26 de juny, jo crec que podem reduir terminis. Però si tenim una oportunitat i no l’aprofitem, creu-me que haurem d’ampliar terminis.

—Què diríeu que aneu a fer a Madrid durant la campanya, més enllà d’aquest missatge?
—És que això ja és molt.

—Aniríeu a defensar el referèndum pactat? Quina lletra petita hi hauria?
—Si es fa una campanya així no hi ha lletra petita. Hi ha una paraula, que és la independència. Si es fa una candidatura d’aquesta potència, això és independència, és defensar el govern, no és anar a fer un programa de mesures i anirem a negociar… El resultat és el que canvia les coses. El paradigma te’l canvia el resultat. És lògica la pregunta de ‘vostè a Madrid, què hi fara?’. Però no es tracta de què farem a Madrid, sinó de com demostrem al món que aquí hem engegat un procés que té una força extraordinària.

—I si a Madrid us diuen que comencem amb un referèndum de reforma de la constitució i després ja farem el referèndum a la canadenca?
—Si fem una candidatura potent sumant tot l’independentisme aquesta mena de preguntes deixen de tenir sentit. Perquè llavors entres en un escenari diferent.

—Un escenari unilateral?
—És clar. O ells seuen a negociar la independència….

—…o tires pel dret.
—Sí, perquè ja orientes les coses. Fixa’t: has fet unes eleccions el 27-S, has impulsat un govern contra tot pronòstic, tens un full de ruta establert i de cop i volta el sistema polític espanyol es fum una galeta. Doncs tens l’oportunitat d’or. La decisió que hauran de prendre les institucions espanyoles és si seuen a negociar o no.

—La fórmula de Junts pel Sí seria bona?
—Sí.

—La CUP en quedaria fora.
—Ells tenen tendència a no presentar-s’hi.

—No hi compteu, doncs.
—Hi acabarien donant suport. Acabaríem fent una cosa tant potent que hi acabaria donant suport tothom.

—Això agafa CDC en ple procés de refundació.
—Sí, ara ens agafa a tots embolicats, l’ANC, Convergència…

—Convergència què ha fer, s’ha de reformar o refundar?
—Ara et decebré. Això és molt important per a mi, però ara és tan important això que tenim per endavant que la prioritat passa per aquí. CDC ha de ser el que vulgui ser.

—Però una opinió bé que la deveu tenir.
—Sí, és clar. Però és que això que tenim davant és tan gros… I d’aquí a tres mesos ja haurà passat.

—Convergència és un dels actors d’aquesta fórmula que proposeu. I bé que per als electors serà important saber quina cara farà.
—És que no pot tenir gaire tons diferents. Es tracta de dir que aquells que volem la independència, què fem?

—Insisteixo en la importància de com es redefineixi CDC, com a gran partit del catalanisme que ha estat.
—Si al final no hi hagués una candidatura d’aquestes característiques, l’espai polític de Convergència agafarà una gran rellevància. Però crido a centrar els esforços en l’oportunitat de les eleccions.

—Com valoreu aquests primers mesos de feina del president Puigdemont.
—Molt bé. Magnífic.

—Us ha sorprès la ràpida acceptació popular que ha tingut?
—Jo crec que ha entrar molt bé. Asserena molt els debats. Aprofita molt bé que la gran pressió mediàtica és a Madrid, això també és així. De vegades a la vida no tot són infortunis, sinó que ha estat que allà estiguin embolicats i que hi hagi tanta pressió mediàtica allà, la pressió grossa mediàtica ha estat a Madrid. I això també ha tret pressió i ha permès una operació que era d’alt risc i que s’hagi pogut assentar bé. Puigdemont és una gran notícia.

—Com és la relació amb ERC a Madrid?
—Molt bona. Anem molt coordinats. I n’estic content.

—Com heu viscut aquests mesos a Madrid?
—Home, no els he viscut al Palace.

—Ja m’ho imaginava. Volia dir com és la vida de congrés, que es veu tan diferent d’aquí.
—Allà t’adones que tenim una cultura política diferent. Allà el sistema polític és molt binari, amb mi o contra mi.

—És incòmode fer política així?
—Incòmode, no. Però és un sistema que funciona de manera binària, de zero o u; amb mi o contra mi, dreta i esquerra, nou o vell… Els costa molt la transacció, la viuen com una traïció.