Homofòbia d’estat a Guinea Equatorial

El col·lectiu LGTBIQ+ guineà Somos Parte del Mundo va fer públic el mes passat l’informe: “Homofòbia d’estat a Guinea Equatorial”. L’estudi documenta les agressions als drets humans que en aquell país reben les persones lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals, intersexuals i més identitats de gènere, per part de la llei, la policia i les forces de seguretat. La llei vigent és la Ley de Vagos y Maleantes de la dictadura franquista de 1954. També remarca el “rebuig familiar i social i el rol destacat de l’Església catòlica com a instigadora d’un avantprojecte de llei en curs que està destinat a derrocar la personalitat jurídica de les persones homosexuals”.

L’informe denuncia que Guinea, en tant que membre de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), no compleix les seves obligacions de drets humans, civils, polítics, econòmics, socials i culturals als quals l’obliguen els convenis i protocols que ha signat. En el cas de les vulneracions i els abusos de tota mena que rep la comunitat LGTBIQ+ la situació és alarmant. Hi ha discriminació, violència, repressió, abusos sexuals, marginació, malaltia, prostitució d’adults i infantil i un alt índex de mortalitat.

Des de l’Examen Periòdic Universal (EPU) de l’ONU del 2009, Guinea ha rebut diverses vegades recomanacions de protegir els drets dels homosexuals. En onze anys, no n’ha fet ni cas. Des de la seva fundació el 2016, Somos Parte del Mundo documenta casos de violació de drets humans de les minories sexuals, però res no avança: “És preocupant que la societat equatoguineana continuï considerant l’homosexualitat com una patologia i tant el diagnòstic com el tractament de les seves manifestacions estiguin marcats per un protocol d’actuació en què exerceixen un paper important les famílies, les escoles, les esglésies i els centres de culte religiós i altres pilars de la societat, incloent-hi les forces armades”, expliquen.

L’avantprojecte de llei reguladora de la prostitució i el dret dels homosexuals a la República de Guinea Equatorial s’ha posat en marxa després de les recomanacions de l’ONU del 2019. El preàmbul defineix l’homosexualitat com “una pràctica descontrolada, exhibicionista i propagandística que atempta contra la cultura i la moralitat pública i contradiu articles de la constitució”. Segons l’informe, el govern defineix l’homosexualitat com “una malaltia, una pràctica delictiva, una amenaça per a la pau social i la moral pública i un perill per a la societat”.

Parlem amb Somos Parte del Mundo

Em poso en contacte amb Somos Parte del Mundo, concretament amb l’escriptora Trifonia Melibea Obono (Guinea Equatorial, 1982) autora, entre més obres, de La Bastarda (2016, Flores Raras) i Yo no quería ser madre (Egales, 2019). És llicenciada en ciències polítiques i en periodisme i màster en cooperació internacional. Treballa a la Universitat Nacional de Guinea Equatorial com a docent i investigadora en qüestions de dona i gènere a l’Àfrica.

—Somos Parte del Mundo participà el 2019 a l’Examen Periòdic Universal de l’ONU com a societat civil guineana. Quin efecte han tingut les vostres denúncies?
—Han servit per a treure l’homofòbia institucional de l’armari. No hi ha res que ara faci el govern que no es fes abans de portes endins. És a dir, tota la violència sexual a les comissaries, per exemple. Els fets que recollim a l’informe no són d’ara. Fa anys que passen i continuen passant. L’únic que ha canviat amb l’informe és la visibilitat. S’ha anunciat des de llavors el procés d’elaboració d’un avantprojecte de llei. No ha canviat res per part del govern. La repressió policial continua essent la mateixa.

—I per part de les famílies?
—Ha empitjorat la situació: les famílies són ara més violentes que abans perquè la gent té por del govern. Guinea és una dictadura. Si el govern es pronuncia en contra d’alguna cosa, les famílies també, perquè en cas que passi res, no tan sols serà detingut l’homosexual, sinó que també es pot veure afectada la família. Per això, les famílies han incrementat l’ús de les pràctiques de ‘conversió’ dels LGTBIQ+, que aquí són pràctiques bantus i cristiano-catòliques. Mantenen pràctiques de ‘conversió’ molt violentes. Només ha canviat la visibilitat. La repressió és la de sempre.

—I pel que fa a la comunitat internacional?
—S’hi involucra molt. Els mitjans de comunicació internacionals visibilitzen el tema a partir de l’informe. També la Unió Europea, Espanya, Portugal, ONG internacionals i dels EUA… Si abans el govern no rebia cap mena de pressió sobre les agressions contra les persones LGTBIQ+ a Guinea, ara sí que les rep. Això ha millorat. Ara mateix a Guinea tot allò que succeeix a les persones LGTBIQ+ es visibilitza, ja consta internacionalment, ja és a l’agenda política. Consta com una recomanació de l’ONU, com un assumpte que la diplomàcia ha de tractar. I a escala social també es visibilitza. Aquesta és la part positiva de la nostra sortida de l’armari, si es pot dir així.

—Com ha reaccionat el govern? S’ha compromès a alguna mena de diàleg?
—No s’ha compromès a res. Continua mantenint-se en una posició de silenci, indiferència i, sobretot, de repressió. Potser pensen que fent una llei poden respondre a la comunitat internacional. La repressió interna és molt dura. Han adoptat una postura d’enfrontament subtil: la invisibilitat de la gent homosexual en actes públics. Quan algun membre del nostre col·lectiu ha de participar en algun acte, el veten. Fa uns mesos vaig voler participar com a ponent en un acte d’una ONG i el Ministeri de l’Interior va vetar la meva presència. Per a la gent que governa a Guinea, la visibilitat d’una persona homosexual significa escàndol públic. Significa que les males formes es fan visibles i, per tant, s’hi ha de posar fi. No hi ha cap iniciativa. No hi ha cap mena de diàleg. Des que vam participar en l’EPU no hi ha comunicació. Creiem que si la pandèmia de coronavirus no existís, ja haurien aprovat l’avantprojecte de llei.

—Com es va defensar el govern a l’ONU?
—Abans de l’EPU del 2019 el govern deia que la gent LGTBIQ+ no existia a Guinea. Nosaltres sortim de l’armari institucional i enviem un informe a l’EPU. I quan els interroguen responen que no existeix una llei a Guinea que condemni l’homosexualitat, que el govern no actua contra els homosexuals, sinó que és la societat. La recomanació que li fa l’EPU al govern és que faci una norma per a protegir les minories sexuals. A l’informe diem que el que va dir el govern a Ginebra és mentida perquè les pràctiques més violentes que contra la gent LGTBIQ+ vénen de les institucions públiques, amb el coneixement del govern. Volem fer-ho visible i per això el titulem homofòbia d’estat. Volem explicar que no és tan sols la societat i les famílies, són també les escoles, les comissaries de policia, les religions, les acadèmies militars…

—Com ha reaccionat la societat guineana?
—La societat guineana va amb lentitud. L’únic que hem assolit és trencar el tabú i que la gent pugui parlar del tema. Abans no se’n parlava. Ara, sí. També veiem que algunes ONG pregunten, col·laboren, se sensibilitzen, hi ha advocats que tenen iniciatives i es posicionen dient que això no està bé. Però la societat guineana, en general, és una societat arcaica, de l’època franquista, i bantu, ‘bantuista’. No tenim gaire suport, però sí que hem aconseguit trencar del tabú.

—Quins són els principals obstacles per a aconseguir justícia i igualtat?
—Primer, la indiferència del govern, de les institucions públiques, l’apatia i les nul·les ganes de canvi. Nul·les. Al govern hi ha un interès nul que un afer d’estat com és la protecció de les minories sexuals es debati, que se’n parli. Nul. I si el govern no fa res, la societat no farà res. L’interès és nul, nul, nul. Fins que no es facin campanyes institucionals perquè el govern convenci la població guineana que l’homosexualitat no és una malaltia, no hi ha res a fer. L’obstacle més gran és aquí. Les institucions públiques no volen tocar aquest tema, si no és per continuar dient que tots som uns malalts. Quan comencin a fer campanya de sensibilització, a dir que fa trenta o quaranta anys que l’OMS va eliminar l’homosexualitat de la llista de malalties de salut mental, la gent no començarà a canviar. A la pràctica, hi ha un suport institucional a la idea que la gent homosexual està malalta. Perquè les pràctiques de ‘conversió’ es basen en aquesta idea. Fins que això no es trenqui, no hi ha res a fer. La societat pot anar a poc a poc introduint canvis per la via de les xarxes socials, però el taló d’Aquil·les és el govern.

L’homofòbia d’estat surt de l’armari

Guinea Equatorial té un govern molt extens. Hi ha un president, Teodoro Obiang, un vice-president, un primer ministre, tres vice-primers ministres i vint-i-cinc ministres. L’any 2019, qui va anar a Ginebra a respondre sobre les vulneracions de drets humans a Guinea, va ser el vice-primer ministre tercer, encarregat dels drets humans, Alfonso Nsue Mokuy.

Fa uns vint anys aquest senyor em va rebre al seu despatx de Malabo. Aleshores ell era el ministre d’Informació i Turisme, com ho havia estat aquí Fraga Iribarne durant el franquisme. El motiu era que ens havia de signar els permisos de rodatge per fer un documental sobre Floquet de Neu per a TV3. Ho va voler fer ell personalment i així poder-nos conèixer. Érem dos homes i una dona. Ell desprenia una intensa olor de perfum. Entre signatura i signatura, tampó i segell, ens va recomanar, rient: “Si volen veure goril·les, els aconsello que aquesta noia s’aixequi les faldilles.”

Avui, Don Alfonso Nsue ha pujat molt amunt al govern: és vice-primer ministre tercer i, com a encarregat dels drets humans, va haver de parlar el maig del 2019 davant la comissió de l’ONU sobre les vulneracions de drets humans a les minories sexuals al seu país. Hi va al·legar: “El govern, mitjançant les institucions polítiques, no infligeix violència ni discriminació de cap mena cap a les persones homosexuals. La societat sí, la societat sí que les rebutja perquè considera que l’homosexualitat és nociva per a Guinea Equatorial.”

La presència de Somos Parte del Mundo a Ginebra va molestar el govern guineà, que ordenà de suspendre les activitats culturals del dia internacional contra l’homofòbia, la transfòbia i la bifòbia, tot al·legant que el col·lectiu Somos Parte del Mundo era una organització clandestina amagada a l’estructura de la Creu Roja. L’acte es va poder fer, sense el govern ni la Creu Roja, als centres culturals francès i espanyol. Segons alguns periodistes, el govern guineà els va prohibir de dir la paraula homosexual i, més tard, va eliminar els programes de televisió que tractaven temes socials, el feminisme i l’homosexualitat. Ara no hi ha cap espai per a debatre i informar.

El Ministeri de Seguretat també va reaccionar tot assetjant cases de transsexuals i practicant detencions als carrers. Els agents de seguretat retenien, interrogaven, vexaven i detenien transsexuals. Alguns sortien al carrer amb un bebè per passar desapercebuts. La policia els aturava i, segons recull l’informe, preguntava: “El bebè és teu? Si el bebè és teu, descriu el plaer que sent una dona quan el penis entra a la seva vagina. Si el bebè és teu, descriu el dolor del part.” A la web de Somos Parte del Mundo podreu trobar alguns exemples filmats, així com diferents documents i informes.

La criminalització de l’homosexualitat

L’informe documenta casos i pràctiques habituals de violència, tortura i repressió. D’entrada, explica el cas d’una soldada que va ser sotmesa per alguns militars a “abús d’autoritat i maltractament físic amb resultat de lesions greus”. El cas va ser jutjat per un tribunal militar. La justícia militar acusava l’ex-soldada de practicar “abusos deshonestos amb individus del mateix sexe”, un delicte tipificat al codi de justícia militar guineà vigent, heretat del franquisme, que atempta contra l’honor militar. Dos militars van ser absolts i dos més condemnats a penes mínimes de multa. Per contra, l’ex-soldada, la víctima, que va estar hospitalitzada tres mesos, va ser condemnada a un any de presó i a la separació del cos armat. El tribunal considerà més greu un acte homosexual que l’agressió i la tortura d’un agent de l’estat.

A Guinea, un homosexual és un ‘vago o maleante’ i se’l castiga amb pallisses i desterrament. La primera cosa que fa la família és advertir que la persona homosexual. D’entrada, vénen les pallisses, de les quals formen part la mateixa família i els veïns, en presència dels mitjans de comunicació. Després, continuen els cops a comissaria. “Això que feu el govern no ho aprova. És bruixeria”, argumenta la policia, segons l’informe. A les comissaries també hi ha violacions. La família pot sol·licitar presó o més càstig físic.

Les comissaries són el centre del poder, lligades a les famílies, les esglésies i les ‘guaridories’. La salut mental de les persones LGTBIQ+ és l’instrument d’esglésies i ‘guaridories’ per a enriquir-se. L’informe detalla que el màxim inquisidor contra l’homosexualitat és l’arquebisbe catòlic de Malabo, Juan Nsue Edjang Mayé. A les seves homilies és habitual que qualifiqui els homosexuals d’anticrist, d’occidental, contra déu, i instigui a les institucions a actuar contra aquest mal per la via de la repressió. Els seus discursos són homofòbia d’estat: l’Església catòlica té un lloc de privilegi a l’actual règim.

A més de castigar i penalitzar les relacions homosexuals, l’estat guineà en vulnera els drets humans. No se’ls reconeix com a ciutadans. No se’ls permet l’entrada en institucions estatals, la qual cosa s’amplia a escoles, hospitals, discoteques, supermercats i cases particulars. També se’ls coarta la llibertat d’expressió i la celebració del dia de l’orgull gai. Només el poden celebrar als centres culturals d’Espanya i França. Finalment, el document informa que molts adolescents LGTBIQ+ abandonats per les famílies acaben víctimes de xarxes d’explotació sexual. Somos Parte del Mundo ha rebut amenaces de pederastes guineans i occidentals per defensar els drets d’aquests menors a rebre atenció mèdica.