Homes maltractats, un tema tabú

‘Actituds de maltractament envers l’home’ és el títol de la sessió inaugural dels curs acadèmic de la Societat Catalana de Sexologia. El tema es pot considerar tabú de tant que s’evita. Si no parlar-ne és políticament correcte, tractar-lo és realista, necessari, malvist i complex. Els dos especialistes que van gosar trencar el silenci en aquesta sessió van abordar la qüestió des de la complexitat, amb informació acadèmica i clínica. Van posar èmfasi en dos aspectes diferents que són complementaris i donen una visió més àmplia de la problemàtica, lluny dels clixés i a partir de la realitat de la consulta dels terapeutes. Per una banda, la ginecòloga i sexòloga Josefina de Barbarà va parlar de ‘Com expressa, la dona, la violència’. Per una altra, Facund Fora, psiquiatre del Centre Mèdic Teknon i ex-president de la Societat Catalana de Sexologia, va parlar de ‘El maltractament envers l’home amb disfunció sexual’.

Per què passa desapercebuda la violència de les dones
‘L’home i la dona expressen la violència de maneres diferents, que no es poden comparar perquè les valoraríem o justificaríem, i això no ho hem de fer’, diu, d’entrada, Josefina de Barbarà. Explica que la violència de la dona s’expressa a través de la seva potència psicològica, ‘capaç de donar la vida o destruir-la’. És habitual que aquesta violència passi desapercebuda. Es pot manifestar amb un gest, amb un silenci, amb una mirada, amb un rebuig d’un bes… No cal que prengui forma d’agressió física perquè sigui considerada violència, segons la definició de ‘violència’ de l’OMS.

Per De Barbarà, aquesta violència es pot definir com a castradora i és difícil que un home se’n queixi o la denunciï. És igualment improbable que una dona en prengui consciència i encara més que l’empenyi a anar a una consulta mèdica. Però cal admetre-la —fet poc freqüent— per avaluar-la i poder-la encarar. És una violència que les dones també exerceixen contra elles mateixes a conseqüència d’uns problemes no resituats en el present, com ara la manca d’estima i atenció durant la infantesa. Això fa que es generin emocions negatives, moltes vegades imperceptibles, que són el nucli de l’expressió de la violència a través de l’enveja, l’odi, la ira, la rancúnia. La dona en aquests casos expressa la seva manca d’estima, de valoració, de respecte, i de poca acceptació cap a ella mateixa i el seu entorn. I tot això ho fa amb una gran falta de control. També en poden ser destinataris els fills, a qui pot condicionar molt i a qui encara és probable que sigui més difícil d’identificar-la.

Quan aquesta violència es manifesta envers la parella pot provenir, segons De Barbarà –que explica casos de la seva consulta–, del fet que algunes dones es neguen a afrontar les disfuncions sexuals pròpies, com ara la falta de desig sexual, la disparèunia o el vaginisme, i eviten la penetració. Aquesta situació pot fer-les entrar en un cicle que es retroalimenta, en què la manca de desig i, per tant, de lubrificació els fa sentir dolor i els dificulta l’orgasme, cosa que encara els fa disminuir més el desig sexual. Si això no s’atura, cada vegada empitjora. Algunes dones no s’adonen que el problema és d’elles i en responsabilitzen l’home, fet que origina ressentiment o incomunicació.

Josefina de Barbarà descriu com reaccionen els diversos perfils d’home arran d’aquesta violència: ‘Hi ha homes que s’hi resignen, uns altres que són covards i no ho afronten i un grup que hi respon amb violència física. Ningú no pot contestar amb la mateixa arma, ni justificar una violència amb una altra violència’, diu. I posa èmfasi en el fet que la violència es pot desaprendre.

Podeu veure,íntegra, la conferència ‘Com expressa, la dona, la violència’ de Josefina de Barbarà, ginecòloga i sexòloga

El maltractament cap als homes i la disfunció erèctil
El psiquiatre Facund Fora, acostumat a anar a contracorrent i a picar pedra, convida a observar les disfuncions sexuals masculines des d’un prisma diferent, que divergeix del relat consolidat en aquest moment. Després d’explicar que la violència en l’àmbit social i de ‘parella tipus Hollywood’ és desfavorable a la dona, posa el focus en l’àmbit de la sexualitat, en què la situació considera que és desfavorable a l’home a partir de  l’estudi de Masters i Johnson. Aquest estudi de gran valor sobre la resposta sexual,  fet als anys 60, va  cometre un error: extrapolar els resultats a la població general. Anys més tard, els autors van reconèixer que les persones que havien estudiat eren atípiques, que eren allò que en diríem atletes sexuals, gent amb una facilitat extraordinària. Les diferències entre la resposta sexual de l’home i la dona  que es van establir des d’aquest comportament atípic van crear una arquetip d’una única resposta masculina molt allunyada de la realitat que perjudica a l’home.  En aquest preàmbul el psiquiatre va exposar mola informació, entre la que destaca  l’estudi sobre  les diferències entre el cervell femení i masculí segons ‘Sex differences in the structural connectome of the human brain’ on queda demostrada la gran capacitat emocional de la dona provocada per la seva estructura cerebral que potencia les connexions entre els dos hemisferis dels cervell, totalment diferent a la de l’home.

Facund Fora trenca esquemes i, partint de la seva experiència com a terapeuta, convida a mirar l’erecció masculina des d’un prisma diferent dels tòpics. Remarca que es valora d’una manera diferent, segons el sexe, la resposta fisiològica a l’excitació: ‘L’excitació en l’home té un component fisiològic que és l’erecció i en la dona la lubrificació. Si un home té erecció és més home. Si no en té, és poc home; o bé la dona triga només segons a donar-hi un munt de significats: “no t’ho faig bé”, “no t’agrado”… En canvi, si la dona no lubrifica, l’home no hi afegeix aquesta significació. A tot estirar, dirà: “On és el lubrificant?”‘ Aquesta diferència és una mostra de com l’home amb disfuncions sexuals –erèctils o d’ejaculació precoç– és subjecte a un maltractament que pot tenir conseqüències greus, tot i que la societat no ho percebi així.

Per exemplificar aquesta afirmació, Facund Fora il·lustra amb imatges (vegeu el vídeo) com la publicitat o bé uns altres espais públics –espectacles, mitjans de comunicació, etc.– fan broma sovint d’aquestes disfuncions sexuals, una actitud que també es viu a l’àmbit privat. Això no passa en cap altra trastorn mèdic o psicològic i si passés seria un autèntic escàndol. El pes d’aquesta visió generalitzada és devastador, perquè influeix i determina les relacions sexuals i dificulta la teràpia fins a arribar a situacions de maltractament greus. El fet s’agreuja per la poca visibilitat que té la violència psicològica de les dones cap als homes, tal com evidencia De Barbarà. En la sessió, Facund Fora va projectar un vídeo en què es veu una experiència al carrer on un home i una dona es barallen. El vídeo evidencia que la societat no reacciona en cas de violència de les dones envers els homes.

Podeu veure, íntegra, la conferència ‘El maltractament envers l’home amb disfunció sexual’ de Facund Fora, psiquiatre del Centre Mèdic Teknon i ex-president de la Societat Catalana de Sexologia.

El maltractament no té sexe
Si durant la sessió es va fer servir sovint al matís, per la sensibilitat del tema, les conclusions van ser molt contundents. El maltractament no té sexe i pot existir en qualsevol mena de parella i en tots els sentits: home-dona, dona-home, home-home, dona-dona. És important que els dos membres de la parella es responsabilitzin de dir no al maltractament. Els terapeutes han d’ensenyar a tenir actituds assertives. En aquest sentit, tots dos conferenciants van insistir que les disfuncions sexuals no es resolien amb rancúnies ni culpabilitzacions: ‘Tot problema es pot resoldre –va dir la doctora De Barbarà–. La violència es pot desaprendre.’ Facund Fora va cloure l’acte amb una reflexió per a compartir amb els terapeutes de la sala i, per extensió, amb la societat: ‘Mentre hi hagi una persona que se senti culpable o que sigui ridiculitzada, humiliada o maltractada a causa de la seva resposta sexual, és que alguna cosa fem malament.’